¿Qui podria pintar la vida absent,
amb un descontentar-me tot quant veia,
i aquell estar tan lluny d’allà on estava;
l’enraonar sense saber què deia,
petjar sens veure a on, i juntament
sospirar sens saber que sospirava?
¿I quan aquell gran mal em turmentava
i aquell dolor que, eixit d’aigües Tartàries
arribà al món, i dol més que cap dol,
que tantes voltes sol
suaus tornar les ires més contràries?
¿I ara, amb furor de la ferida irat,
voler i no voler deixar d’amar;
i mudar a una altra banda, per venjança,
el desig ja desert de l’esperança,
que tan difícil fóra de mudar?
¿Ara les enyorances del passat,
turment tan pur, suau i lacerat,
que feia convertir aquestes furors
en lacerades llàgrimes d’amors?
(Versió de Josep Maria Llompart)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!