Dels escultors catalans del XX, Manolo Hugué i Apel·les Fenosa són potser els més seductors. Manolo pren el relleu de Maillol. Assumeix en bona part el cànon de l’escultura catalana, que és de superfícies llises, formes arrodonides, masses compactes, cabells agafats (el vent li fa nosa). Fenosa se separa d’aquesta tradició. Les superfícies són vibràtils;
La Bíblia la clava quan diu que, al paradís terrenal, la felicitat del primer home consistia simplement a no treballar. Però això va durar poc i Déu ens castigà amb la pitjor maledicció: haver de guanyar el pa amb la suor del nostre front. I, com remarca Tolstoi, el pitjor d’aquesta maledicció és que el
A “La micologia”, Monzó demostra que si mai, tot buscant bolets, et trobes un gnom que t’ofereix de concedir-te un desig, t’adonaràs que el gnom t’ofereix un impossible. Què demanar? -rumia el boletaire del conte- “Un Range Rover? Una mansió? Un iot? Una companyia aèria? Elisabeth McGovern? Kelly McGillis? Debora Caprioglio?” Demanar una cosa implica
El suplement cultural de LV de dimecres passat inclou un article de Gonzalo Pontón Gijón sobre les avantguardes literàries que és ple de paradoxes lluminoses. La tesi central de l’article -com tantes bones idees- és una obvietat: les obres avanguardistes –ve a dir Pontón-, o bé són engolides per la tradició o cauen instantàniament en
Per veure bé Catalunya, Jaume primer d’Aragó puja al cim de Sant Jeroni a l’hora en què hi surt lo sol; (CONTINUA…) quin pedestal per l’estàtua! pel gegant, quin mirador! Les àligues que hi niaven al capdamunt, li fan lloc; sols lo cel miraven elles, ell mira la terra i tot; que gran li sembla
Encara tinc els llibres en caixes de cartró i no puc accedir al meu exemplar rebregat de les “Cartes d’Itàlia” de Josep Pla, que m’ha acompanyat des de jove. Si ho recordo bé, s’obre amb una cita d’un autor, potser anglosaxó, que diu que, si mai li oferien de demanar un desig, demanaria tornar a
A Nàpols, la mortalitat de la carn és present a cada pas. Al cor del barri vell, a la capella de Sansevero, un conjunt escultòric garanteix emocions fortes. Enlloc com allà he sentit el batec de la parca. El seu promotor, Raimondo di Sangro, príncep de Sansevero, era l’encarnació de l’esperit del settecento napolità, del
Una societat que col·loca els artistes al vèrtex de la piràmide ha arribat, probablement, a la fase terminal; a l’esterilitat. Lane Fox explica que al s. VI a C, els habitants de la colònia grega de Síbaris –els sibarites- van tocar l’extrem del refinament (per exemple, van inventar l’orinal i donaven premis als millors cuiners)
Què havia de fer el Quim Monzó en el discurs d’inauguració d’això de Frankfurt? Literatura, evidentment. No és el millor que ha escrit, però monzoneja de cap a peus (aquí el teniu). Una literatura que en un segle ha donat dos prosistes com Pla i Monzó es pot presentar al món amb una certa base. Monzó
Si, en allò que no depèn de nosaltres, els estoics proposen acceptar les coses tal com vénen, en els àmbits que depenen de nosaltres el seu consell és que actuem virtuosament. I ho aconsellen per raons més utilitàries que no pas morals, ja que consideren que la felicitat, la pau interior, només s’obtenen amb la
Oriol Izquierdo cita al seu bloc aquests versos de Feliu Formosa: La notícia fatal pot ser a l’aguait.I allò que cal és impedir, senzillament,que mai pugui agafar-me per sorpresa. L’estoïcisme proposa, com a mètode per a aproximar-se a la felicitat, preocupar-se només d’allò que depèn de nosaltres. Cal aconseguir que tot el que no depèn
Juro que dimarts 3 de juliol, a 2/4 de 6 de la tarda, al pis superior de la llibreria Central del carrer Mallorca, només érem tres o quatre persones i, en un moment donat, vaig estar a punt de topar lateralment amb un home baix, fràgil i prim, que amagava el rostre amb una gorra de
El cant V de l’Infern és dels més coneguts de la Divina Comèdia. Correspon al primer cercle de pecadors, és a dir al pecat que Dant troba menys greu, que és la luxúria (menys, fins i tot, que la golafreria, que l’autor situa al cercle següent). Entre els pecadors de la carn, Dant topa amb
El meu estimat amic JJ Isern, des del seu bloc “Totxanes…”, m’invita a reproduir aquí el segon paràgraf de la pàg. 139 del llibre que estigui llegint ara. Sembla que això forma part d’una d’aquelles cadenes que proliferen a la xarxa, i que hi participa gent reputada. Quedarà pedant si confesso que estic llegint “El
A Sant Pol, per divendres sant hi ha processó. És una activitat molt popular; es pot dir que hi participa tot el poble: una part per devoció i una altra per tradició. És una processó austera: bàsicament consisteix en dues fileres paral·leles de persones amb vestimenta ordinària i proveïdes del ciri corresponent, que acompanyen un