Las al jaç

Dels escultors catalans del XX, Manolo Hugué i Apel·les Fenosa són potser els més seductors.

Manolo pren el relleu de Maillol. Assumeix en bona part el cànon de l’escultura catalana, que és de superfícies llises, formes arrodonides, masses compactes, cabells agafats (el vent li fa nosa).

Fenosa se separa d’aquesta tradició. Les  superfícies són vibràtils; les formes, flamígeres, com si els transmetés el tremolor que tenia instal·lat a la mà esquerra des d’una malaltia d’infantesa. Segons Cirici, abans de Fenosa ens hauríem de remuntar a Guillem de Sagrera per a trobar un precedent català d’escultura flamígera.

Manolo fa “formes exactes i perfectes com una ametlla”, diu de nou Cirici. El seu cànon estètic es reflecteix en les famoses sentències que Josep Pla posa en boca de l’escultor:

“Una escultura ha de poder ser tirada per un barranc i trobada a baix sense haver-se escarbotat. En realitat totes les formes giren. A Banyuls, Maillol cercava sempre palets de riera. Els acariciava.”

O aquesta altra, Manolo en estat pur:

“Les flors són boniques però no s’ha pas d’exagerar. Una col, sobretot al matí, amb les gotes de rosada i aquells bonys que fa, tan frescos i molsuts, és tan bonica com una flor”.

Fidels a aquests postulats, moltes escultures seves tenen la capacitat de rodolar. Miquel Àngel ja havia sostingut que una estàtua s’ha de poder tirar per un precipici sense perdre cap extremitat.

“Manolo fa formes que pesen”, diu d’Ors. Fenosa, en canvi, proclama: “M’agradaria un esperit sense matèria. Si pogués fer una escultura sense matèria seria un home feliç”.

L’un fa obres massisses. L’altre les buida; sovint en deixa només la closca.

La vaca és l’animal manolià per excel·lència. El de Fenosa, és clar, l’ocell.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!