Las al jaç

El cant V de l’Infern és dels més coneguts de la Divina Comèdia. Correspon al primer cercle de pecadors, és a dir al pecat que Dant troba menys greu, que és  la luxúria (menys, fins i tot, que la golafreria, que l’autor situa al cercle següent). Entre els pecadors de la carn, Dant topa amb cràpules notoris com Semíramis, Dido, Cleopatra, Helena, Aquil·les, Paris i Tristany. Però és algú menys conegut, Francesca de Rímini, qui s’acosta al poeta i li parla.

Francesca, volent-se excusar del pecat d’haver-se deixat seduir pel seu amant Paolo, diu un vers que a mi sempre m’ha meravellat: “Amor, ch’a nullo amato amar perdona,”, que Sagarra tradueix com “Amor, que a cap amat d’amar perdona” (la traducció de Mira, potser massa complicada, es: “L’amor, que obliga a més amor l’amat”).

El sentit del vers és clar: Francesca vol dir que va ser l’amor intens de Paolo el que va provocar indefectiblement que ella també l’estimés a ell. És a dir, que quan algú t’estima amb força crea un vincle tan potent que et condemna a estimar-lo.

Sagarra, en el seu comentari, diu que aquest “és un vers famosíssim però no és precisament una gran veritat”. No hi estic d’acord. Admeto que el món, i la literatura, són plens d’amors no correspostos, i que el tòpic de l’home lleig que estima una dona bella que l’ignora és d’una solidesa notable. Però aquest tòpic sovint no és del tot veritat: els amors no correspostos solen ser més complexos del que sembla, i si no pregunteu-ho a la Roxane del Cyrano.

Estic convençut que si un dia una d’aquestes beutats displicents que proliferen per Barcelona escrutés sincerament el fons del seu cor, hauria d’admetre que cadascun dels homes que se n’enamoren crea amb ella un lligam intens, i no tan unilateral com sembla.

–És un pesat –sol dir la bella.

Potser sí, però alguna cosa es trenca el dia que el borinot, cansat de rebre llargues, opta per una altra flor.

Qui t’estima et condemna a estimar-lo. El clam de Francesca de Rímini té la força de les idees essencials, les que perduren. Molts, després d’ella, han entonat aquests versos eterns. Jo sovint me’ls he imaginat en la veu de l’excelsa Karenina, que per l’amor de Vronski es trobà “che la diritta via era smarrita” (del dreturer vial la passa eixida).

(Per cert, de la Divina Comèdia, l’amic Schopenhauer, sempre optimista, n’extreu la lliçó següent: “D’on va treure Dant els materials per al seu Infern sinó del món real? I va pintar un infern de mà mestra. En canvi, en voler descriure el paradís amb les seves beatituds, va ensopegar amb dificultats insuperables, perquè el nostre món no aporta elements per a aital cosa. Això és prou indicatiu de quin és el mon on vivim”).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!