Vella política oferiu senyors de l’ancestral litúrgia encara que el gest assenyali coratge, ja hem après, després de tant somicar, que no sou res sense cadira i que per ella, oblideu fins el llenguatge comú. Quanta grisor cal per a tombar la raó i convertir-la en contrària, omplir de neguit el desig i esborrar
Transcorre l’espera Hi ha una finestra ben oberta sense porticons,
Encara març El nostre, és un paisatge de pans i roques eruptives, negres i esmolades. A banda i banda ens acompanya el no-res dialogant, que al llarg de tants corriols, ens fa seus. L’identifiquem amb noms de flors i de sabres i ens omple de nit tan bon punt ha passat la
Ocàs La humil falda de farigoles de la muntanya de la posta, guarda tota la nit, en la fosca, la flaire intel·ligent de tot l’estiu, i en la besllum dels núvols porpres, s’alcen les veles inflades de l’immens navili de la nit, que salpa sense destí, i des la seva altíssima cofa tot ho llegeix
En família Ignoràvem l’afrau que s’obria als peus, més enllà dels revolts del Mas de la Riera. Amb un miratge de cançons i jocs que ens evocaven els pares, els nostres noms, diminuts i aliens ho deien tot, llavors els uns eren diumenge i l’altre dimarts. Creiem que l’espai no existia i miràvem
Cal dibuixar de nou els límits Aquest silenci llegit als rostres dels fills esdevinguts semi-déus, que esmolen les armes al peu de la murada, aquests fills nascuts a la ciutat caiguda, han esberlat les roques que el vell volcà ha anat amuntegant, en un negre mantell florit, a la vall on pasturen els
El viatge I ja no volem res més. Crèiem saber el nom de les coses, dels arbres, dels pobles i la seva gent. de les campanes, dels núvols, i poc a poc, ens vam enfilar al campanar de l’isolament, i d’allí enllà, pensàrem que dominaríem el tragí de l’anar i venir del
El salze mut Ara, que tot el dia cau lilós sobre el sembrat verd de records, el salze, mut, ombreja la serpent que enfila la nua roca de calç grisa del Montgrí, al límit entre el present i tot l’altre temps , i no troben cap nom nou per al globus blanc, ull del silenci
Indicis i precs Immers en aquest abrusador encanteri d’aspra vellúria, envoltat d’arbres de brancam torturat, a la plana de la sirena i el pastor, arriba un silenci impur que ens duu l’àngel sense ales i anuncia el buit clos de la solitud on el temps de reflectir-nos en el mirall d’argent i d’udols,
El gest El gest és un plor eixut. És un símbol mut, el gest. El gest, no va més enllà del mim. No articula concrecions, el gest. El gest, insinua camins. Perfila la impotència, el gest El gest, ho diu tot de la por. Les institucions són un gest. El gest és un plor
Obsolescència Aquell temps d’amistat, de confidències i vagareig pels carrers humits del barri vell, aquell fred d’hivern que no sentíem, aquells petons de revolta i blasfems, aquella pulsió cap a la provocació permanent i la mirada desafiant, cercadora de l’escàndol dels benpensants i temorosos fills acomodats de la dictadura. Aquella ciutat fictícia que
Nou setembre “…On s’amaguen els camins perduts?” Vicent Alonso. De Vinces. Cafè Central. Ah, setembre ! encara oronells i espígols, aromes madurs d’estiu que s’acomiada. A quina distància quedem de les cicatrius que les tempestes de l’agost han deixat a les escorces de la pineda? Tot retorna a ser com era, amb el
Octubre de nou La tarda es pentina en un acte reflex i monòton que condueix a una sentència demolidora. Pasturen cavalls de tir al petit jardí de casa meva. Grinyolen les frontisses del finestral de la cuina, sense tramuntana. Tot sovint em preguntes quina hora és: sempre és quarts de vuit. El
El darrer vagó- sonet a Camallera La vella cançó de les tardes difuses és badall i és mandra, però també calma aquella inèrcia amb imatges confuses dels matins veloços que la feina ens plasma. A l’altra banda del carrer, abans dels horts diu que a l’estació del poble, cada vespre un tren