Cal dibuixar de nou els límits
Aquest silenci llegit als rostres
dels fills esdevinguts
semi-déus, que esmolen
les armes al peu de la murada,
aquests fills nascuts a la ciutat caiguda,
han esberlat les roques
que el vell volcà ha anat amuntegant,
en un negre mantell florit,
a la vall on pasturen els vincles
anònims dels besavis,
al tot el llarg de tants vessaments
de fesomies i magma profund,
i el terra se’ls enfonsa
en un aiguamoll
d’herències i savieses.
Reneguen de l’obvietat,
i esperen amb l’arma alçada
l’arribada d’un estol de grius
que foragitin la pàl·lida
llum del cau.
A les palpentes, resseguint el marge
de l’abisme, se sent la paraula que cada
any, enceta la primavera i mena l’hivern.
Hi haurà també per a ells,
una eternitat tan fràgil,
que els obrirà la mar
eixuta de la continuïtat
d’on afloraran les mans
corcades per la llarga espera.
Octubre 2021
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!