Setembre groc Aquest feixuc caminar dins la nit profunda té un sol cos, conformat pels besavis dels avis dels pares dels meus avis i jo. Tots hem resistit l’embat de l’amo. Tots hem acotat el cap per a mantenir-nos vius. Quina llarga espera alimenta el pa que menjo, quin silenci estèril em mena entre
En el camí blanc En Jaume de can Paixano carregat amb el pesant feix de llenya seca, ha arribat a la fi del tros. Allà l’espera l’alenada de l’aurora, que el convertirà en pols d’estrelles per a sempre més. Us va donar la vida, i l’heu compartida amb ell. Vell oliver
A l’escola Cobriré de guix la pissarra de la memòria i amb xerrics estridents escriuré una història on tu seràs neguit de plom i jo caganer a la molsa. Sense mans, badarem la boca i ens empassarem tota una tarda i més. És després que sorgirà aquell despit necessari, que ens obrirà els ulls
Collaret He anat a cercar paraules noves entre les cendres del bosc cremat dessota la muntanya gran, Ran de l’espadat, amb l’esguard clavat en el silenci pregon de l’afrau que batega, recullo els mots invisibles del caliu persistent, entre les pedres ennegrides de la boscana somorta. Amb ells faré un collaret, en un rast
El bosc de la reciprocitat La reciprocitat, és un bosc esponerós on rau el recer a la llarga travessa entre les sagaces pupil·les del gran cercle mòbil. El bosc on s’aviven els records de la festa de la vida, refem els abrils florits i teixim catifes d’aram al novembre amb les cançons secretes dels
Cançó d’una verema Al final dels camins, no hi ha veritats reveladores, hi són, en tot cas, mentre hi vas. El plovineig d’aquesta primavera fa oblidar com ens devora el temps mentre perseguim els somnis, i com es desfullen un a un, els pàmpols lleonats després de l’exigua verema. Més enllà del celler, en el
Tristor d’aigua Un i altre cop desenterres la tristor. De tant plor, esdevens pluja, de tanta soledat, silenci cec. Sóc un càntir negre mig ple d’aigua fresca, que s’està a frec d’arrels a l’ombra de la figuera de l’hort d’agost i que la boca de l’hortolà cobeja. Per damunt el brancatge, les garses xerren
Rosa d’hivern I tinc una amant que crema i la duc entre el cor i la paret. Ella sura en un desig permanent de foc en una deriva inhòspita de la seva ànima que no té nom. Febrer 2017
Mar de novembre He pres el vell camí que em duu al novembre. Allà, un cop arribat, tenyiré de roig i de groc les heures que envolten aquest present tant feixuc. Assegut al sorral, miraré més enllà de les onades , al punt de la tènue frontera on cel i mar es troben, i un cop