El viatge
I ja no volem res més.
Crèiem saber
el nom de les coses,
dels arbres,
dels pobles i la seva gent.
de les campanes,
dels núvols,
i poc a poc,
ens vam enfilar
al campanar de l’isolament,
i d’allí enllà,
pensàrem que dominaríem
el tragí de l’anar i venir del vent,
o els matins salobres
amb flaire d’espígol
de la marina,
però hem solcat
tants camins d’asfalt de gel
que no duien enlloc,
hem tingut tanta por
de prendre la drecera certa,
hem volgut conservar
amb pany i clau de fang
ben endins de la nostra feblesa,
la pobre i escassa indumentària
i l’estança de paper,
tan llargament cobejada,
que la petita pàtria pètria,
s’escola, un cop més,
entre la buidor enganxosa
de les nostres mans
temorenques.
En l’entretant,
l’octubre es dissol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!