21 de març de 2020
0 comentaris

Obsolescència

 

Obsolescència

 

Aquell temps d’amistat, de confidències i vagareig pels carrers humits del barri vell, aquell fred d’hivern que no sentíem, aquells petons de revolta i blasfems, aquella pulsió cap a la provocació permanent i la mirada desafiant, cercadora de l’escàndol dels benpensants i temorosos fills acomodats de la dictadura.

Aquella ciutat fictícia que fèiem nostra a l’hora de la son buida i trista dels ciutadans submisos de les famílies porugues.

Un got de vi a canvi d’una cançó polifònica, apresa entre classes de la incipient llibertat subversiva a la universitat; i mentre el franquisme devorava la llum, la paraula, la rauxa i l’enginy, nosaltres alimentàvem la nostra energia amb Marx, gest i revolta.

L’olor del metro, el fum de la taverna, la pudor a pixum de les cantonades fosques, les fulles que la recent tardor havia apilonat pels carrers i que ningú no recollia.

Tot, tot allò, ho guardo en una fotografia en blanc i negre, a la calaixera de la tieta i, un dia a venir, l’emmarcaré entre l’inquiet argent viu i ametistes litúrgics i faré  present totes les esperances i promeses, que no es van acomplir.

Desembre 2019

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!