Obsolescència
Aquell temps d’amistat, de confidències i vagareig pels carrers humits del barri vell, aquell fred d’hivern que no sentíem, aquells petons de revolta i blasfems, aquella pulsió cap a la provocació permanent i la mirada desafiant, cercadora de l’escàndol dels benpensants i temorosos fills acomodats de la dictadura.
Aquella ciutat fictícia que fèiem nostra a l’hora de la son buida i trista dels ciutadans submisos de les famílies porugues.
Un got de vi a canvi d’una cançó polifònica, apresa entre classes de la incipient llibertat subversiva a la universitat; i mentre el franquisme devorava la llum, la paraula, la rauxa i l’enginy, nosaltres alimentàvem la nostra energia amb Marx, gest i revolta. L’odi encès dels grisos i els cops i els insults mutilants, que ens infiltraven la por i el dolor, però no la impotència.
L’olor del metro, el fum de la taverna, la pudor a pixum de les cantonades fosques, les fulles que la recent tardor havia apilonat pels carrers i que ningú no recollia.
Tot, tot allò, ho guardo en una fotografia en blanc i negre, a la calaixera de la tieta i, un dia a venir, l’emmarcaré entre l’inquiet argent viu i ametistes litúrgics i faré present totes les esperances i promeses, que no es van acomplir.
Desembre 2019
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!