Transcorre l’espera
Hi ha una finestra ben oberta sense porticons,
des d’ella s’abasta tot l’horitzó i mai no és suficient.
Vam ser ulls mentre l’estiu granava
i el corrent de la Muga ens duia a la mar
en un plàcid passeig de paisatges
i fressa d’aigua petita, mirall convex d’ocells
de vols planats i xiscles d’oronells.
Bevíem de les roques que emergien
en els claps de la surera, ben plantada,
en el sauló fèrtil dels camins de l’Albera.
Pertot la flaire d’estepa florida sense veu
i ferides de foc a les escorces,
encerclen el vinyet prenyat
que assenyala un temps que és aliè.
Ara és el foranell qui parla
i llur silenci entapissa la nostra derrota.
Hem caminat fins més enllà del nord
d’aquest infinit tant curt i ple d’imatges,
on el paisatge i la paraula entrecuixen
en un permanent bescanvi de signes de vida.
Els còdols que arrossega el corrent
s’esglaonen a la plana i encerclen l’olivet
de ningú i hom rau perdut en la bellesa
que tot plegat engendra.
I arribarem al vell blau
el pont del temps, l’indret de l’aire,
i serem mans i tocarem la terra salada
que acull el lliri blanc
i engendrarem fulles perfumades,
per a acompanyar l’estiu
i consolidarem la font
en què els indiketes
bastien de saviesa
l’Acròpolis d’Ullastret.
Març 2022
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!