Colgat entre els milers de mots del nostre diccionari, n’hi ha un que convindria rescatar: alacritat. Segons la definició oficial, aquest substantiu designa la promptitud volenterosa a fer alguna cosa.
Tinc la sensació que portem un temps instal·lats justament en l’alacritat, en els dos trets que la configuren: promptitud i volenterositat. En massa moments, m’ha semblat que tots plegats crèiem que, amb prou celeritat i amb prou voluntat, el sobiranisme assoliria fàcilment i ràpidament els seus objectius. La realitat s’ha entossudit, però, a advertir-nos repetidament que ni la pressa ni la solidesa de l’anhel eren uns trampolins que ens elevessin prou amunt per a saltar per damunt de les enormes dificultats de crear un estat propi. Dificultats externes, però també, com s’acaba de constatar cruament, dificultats internes, dins de Catalunya i dins del catalanisme.
No negaré que la impossibilitat d’investir president i d’encetar la legislatura que havia d’impulsar el full de ruta de la desconnexió és un míssil ben dirigit a la línia de flotació del procés. Tanmateix, per fort que sigui el seu impacte, hi ha prou capacitat al vaixell per a evitar-ne l’enfonsament, per a reparar-lo i per a posar novament rumb a la destinació desitjada. Tanmateix, no podem fer veure que no ha passat res. És imperiosa una revisió de l’estratègia seguida fins avui. Ha estat absolutament positiva per a fer-nos avançar fins al punt –inimaginable no fa pas tant– que gairebé la meitat de la població catalana sigui partidària de la independència, però mostra signes evidents del seu esgotament: sense modificar-la seriosament, no ens servirà per a progressar més.
En aquest enfocament de futur, hauríem de superar l’alacritat. D’entrada, hauríem d’entendre i d’assumir que la independència no és un projecte a l’abast d’una legislatura curta sinó un projecte de tota una generació. Viable? Sens dubte, però sense presses més determinades per les conjuntures dels partits i per una temença infundada en el desinflament del suport social que no pas per les conveniències pròpies del procés.
Igualment, caldria entendre i assumir que la il·lusió és un ingredient necessari però insuficient. Ens cal molta més política. Simplificant podríem dir que, fins ara, bàsicament s’ha buscat l’acord sobre com fer la desconnexió en els aspectes més institucionals i s’ha deixat per a les futures institucions republicanes la definició del contingut polític del nou país. És cert que hi ha hagut molta gent –entitats, grups cívics, persones individuals, món acadèmic, forces polítiques…– que han fet aportacions sobre aquestes qüestions (energia, territori, indústria, innovació empresarial, cultura, llengua, serveis públics, educació, salut, cohesió social, regulació econòmica, marc laboral, competència, sostenibilitat, justícia, seguretat, societat informacional, universitats, relacions internacionals…).
Sense negar el mèrit i l’esforç de totes elles, són propostes de part. Potser ha arribat l’hora que tot això es transformi en un gran debat –constituent, si es vol fer servir aquest adjectiu– que aboqui a amplis pactes nacionals sobre les diferents qüestions. Pactes entre forces polítiques i entitats cíviques, socials i econòmiques, fora del Parlament –no recurribles, doncs. Tan amplis com sigui possible –els federalistes honestos hi poden participar sense sentir-se utilitzats– i fugint de protagonismes partidistes o personals. Uns pactes lògicament sobre els marcs bàsics, dins dels quals les diferents opcions polítiques podran contrastar ofertes programàtiques en les posteriors conteses electorals, però uns pactes que defineixin clarament les bases del país i que, per tant, puguin aglutinar i eixamplar les bases del sobiranisme. D’altra banda, els partits i les institucions tindrien una referència clara sobre l’orientació que haurien de tenir les seves actuacions a tots els fronts (local, nacional, comunitari… i també a Madrid mentre hi hagi vincles obligats).
És una idea. En deu haver-hi altres que poden ser millors. En tot cas, el quid de la qüestió és que cal modificar l’estratègia per tal que pugui anar molt més enllà d’on hem arribat fins ara. Sense adormir-se ni distreure’s, sense renunciar a la il·lusió i a la voluntat decidida, però amb un càlcul més ponderat dels terminis i amb una acció política que sigui més profunda en els continguts, encara més aglutinadora de simpaties i més lliure de vicissituds i vaivens circumstancials.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Brillant!
La reflexió, especialment la primera part, hem retrotreu a una entrevista al president Mas, poc abans del 27S, en que venia a dir que si la majoria en vots no era suficient (encara que en ascons sí que ho fos) caldria replantejar els tempos del procés, sense aturar-lo.
El míssil a que es refereix l’article, anava carregat amb un còctel de diversos explosius, un dels quals (i no menor) va ser l’acceleració contra natura de la declaració abans de la investidura. Hi ha molts altres exemples com aquest que es van oferir per facilitar un pacte, tots exigits per qui ha llençat el missil, tots de gran capacitat destructiva.
Molts esperem, com diu l’article, que la fortalesa del vaixell (el procés) aguanti l’embestida i que la dotació de la nau (els que portem anys lluitant i votant i manifestant-nos) tingui ànims per seguir el romb (que no deriva) cap a la independència.