Amb la decisió final de la CUP –la més còmoda de les possibles–, s’ha fet evident allò que s’augurava fa mesos: que el procés cap a la independència tal com estava plantejat havia arribat als seus límits, clarament insuficients per a l’objectiu sobiranista. La mobilització social i política ha estat extraordinària, exemplar i admirable, però no ha tingut prou força interna ni prou influència externa per a ser determinant. Encara que unes poques veus ho advertien de fa temps, no tenien prou crèdit perquè semblava que tot avançava vent en popa. És un vici social: va passar amb la recessió; ningú no feia cas dels que avisaven dels núvols foscos a l’horitzó perquè tothom preferia fixar-se en el sol radiant del moment.
Aquest bany de realitat –majoria per sota del 50% el 27-S, victòria a Catalunya d’una tercera via el 20-D, secundarització del procés per part de la CUP diumenge– causen ràbia, decepció, desconcert, desànim… Per això, hi ha qui advoca per una catarsi per tal de poder reprendre el projecte d’estat nou. En discrepo; arribats al punt actual de la manera que hi hem arribat, jo prefereixo una crisi.
Aquests dos mots –catarsi i crisi– pul·lulen entre nosaltres des de la Grècia clàssica i han estat víctimes d’usos i interpretacions tan variades que, sovint, són utilitzades amb significats diferents en una mateixa discussió. En aquest comentari, jo em remeto a la seva etimologia: per als antics grecs, la catarsi era una mena de purga o purificació mentre la crisi es vinculava a la necessitat de triar (una tria dura amb el propòsit de canviar la situació).
La catarsi permet l’explosió dels sentiments retinguts per tal de fer net i poder tornar a l’estabilitat. Té un efecte terapèutic innegable perquè és una mena d’exorcisme de la tensió emocional acumulada en situacions negatives. Tanmateix, res no garanteix que, un cop desfogats, estiguem en millors condicions per a definir el camí a recórrer. I això és el que ens cal ara. No es tracta de treure’ns de sobre el mal rotllo provocat pel fracàs d’investir un president independentista malgrat l’aparent majoria parlamentària i tornar a començar. Es tracta, més aviat, d’adonar-nos que ens trobem davant un punt de bifurcació: o ens mantenim impertèrrits en l’estratègia seguida fins avui o fem el cor fort, acceptem que ja n’hem tret tot el que podíem i introduïm canvis crucials per a abordar de manera diferent la següent etapa en el trajecte cap a la independència –un trajecte llarg i amb marrades. Dit d’una altra manera, provoquem una crisi en el sentit que fem tries (dures) per a canviar la situació (límit) en què ens trobem.
Qui m’hagi llegit anteriorment, entendrà que opti per aquesta via, que estigui convençut que és el moment d’una crisi i no pas d’una catarsi.
En el moviment sobiranista, un vers de Miquel Martí i Pol ha esdevingut una mena de mantra (del llibre L’àmbit de tots els àmbits, 1981):
Que tot està per fer i tot és possible
Jo prefereixo, sobretot ara, la variació que en va fer Vicenç Villatoro a Sense invitació (2011):
Que alguna cosa hem fet
i tot ja no és possible.
Tot el que estava dissenyat ja no és possible perquè alguna cosa s’ha fet. Per això, serenament, responsablement, ho hem de posar en crisi i, així, crear un nou camp de possibilitats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Alguns que van de sobiranistes anticapitalistes no s’estan per filosofades, romanços ni versos: directament beuen de la mamella de la FAES.
Atentament