Avui fa 300 anys els defensors de Barcelona es rendien a les tropes borbòniques; ja no podien resistir més davant una derrota inevitable. La rendició es va pactar, però els seus termes no foren respectats. Els vencedors van faltar a la seva paraula.
D’aleshores ençà, s’ha convertit en una constant l’incompliment per part dels governs espanyols dels successius i variats pactes que han fet amb Catalunya. És així perquè tenim concepcions diferents del pacte: mentre nosaltres hi volem veure un guany, ells el senten com una pèrdua. S’hi acullen si estan obligats per la situació, però de seguida pensen com desbaratar-lo en el futur.
Ara, per exemple, vivim un intens procés de correcció del pacte constitucional amb el clar propòsit de recuperar un estat més centralitzat, més jacobí i, sobretot, més uniforme i obedient. La Constitució pot conservar la lletra amb què fou refrendada, però el seu esperit s’ha dissipat i es llegeix –i s’imposa– amb unes ulleres cada vegada més fosques.
No tenim, doncs, alternativa: si volem un país democràtic, plural, capaç de prendre les seves pròpies decisions per a oferir prosperitat i benestar als seus ciutadans, hem de deslliurar-nos d’aquesta cotilla. I, encara que els embats contra aquest procés d’emancipació són forts i s’intensificaran, hem d’aprendre de la història i no claudicar davant les ofertes que se’ns puguin fer: sorgiran amb l’ànim d’enganyar-nos i, a més a més, sense voluntat de complir-les.
No hi ha espai, doncs, per a la rendició, per a la renúncia a les nostres aspiracions d’esdevenir un país normal. Ho afirmo sense cap mena d’emotivitat: és la conclusió neta d’una anàlisi racional dels pactes dels últims tres segles. La raó, més que el cor, és la que aconsella obtenir un estat propi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!