Raül Romeva i Rueda

El Congrés de la UICN que es va celebrar a Barcelona entre el 5 i el 14 d’octubre va deixar, entre d’altres, un encàrrec prou clar als governs: ‘és hora de tancar les pesqueries de tonyina  vermella i establir Zones de Protecció en el Mediterrani, inclòs el sud de les Balears, tal i com ja han sol.licitat WWF/Adena, Ecologistas en Acción i Greenpeace‘ (veure noticia a la BBC). El govern espanyol ha votat favorablement a aquesta moció i, per tant, s’hi ha compromès (veure text complert). Ara caldrà veure com ho defensen a la propera reunió de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT), que tindrà lloc a Marraqueix (Marroc), del 17 al 24 de novembre i a la qual, per cert, participaré. Adjunto a continuació la nota al respecte que n’han fet les ONG. (segueix…)

Las ONG piden al gobierno español que mantenga los compromisos alcanzados en la UICN para salvar el atún rojo

Atún Rojo

14 Oct 2008

El Congreso Mundial de la Naturaleza ha aprobado una moción* que solicita el cierre de la pesquería del atún rojo y la creación de Zonas de Protección en el Mediterráneo, incluyendo el sur de Baleares, tal como habían solicitado WWF/Adena, Ecologistas en Acción y Greenpeace. El Gobierno español ha votado a favor de esta moción y se ha comprometido, finalmente, a trabajar en esta iniciativa.

Ecologistas en Acción, Greenpeace y WWF/Adena esperan que este compromiso adquirido por los gobiernos se traduzca en un trabajo activo de cara a la próxima reunión del ICCAT que tendrá lugar el próximo mes de noviembre en Marrakech, donde se tendrán que poner en marcha estas iniciativas.

* Esta moción está copatrocinada por Ecologistas en Acción, WWF/Adena, GOB, Seo/BirdLife, Consejería de Medio Ambiente del gobierno de Baleares, y apoyada por la Fundación Hombre y Naturaleza

Font foto: © WWF/ Manu San Félix

que em va dur recentment a Grècia vaig poder constatar la importància d’aquesta mesura (veure apunts La pesca a Grècia i Rodas, Tilos, Chalki,…).
De fet, tant Greenpeace Grècia com diverses confraries de pescadors (no totes,
val a dir) les reclamaven. I és que les reserves marines són zones en
las quals no es permet cap ús de caràcter extractiu, ni pesquer ni
miner, ni tampoc el vessament d’agües residuals. Això fa que, en
conseqüència, esdevingui zones idònes per a la recuperació de les espècies animals i vegetals sovint deteriorades. En el seu interior hi pot haver zones integrals on estiguin permeses les activitats humanes, per exemple àrees que serveixin com a referència científica o zones on hi hagi hàbitats o espècies particularment sensibles.

Tal i com explica Greenpeace en el seu lloc web, algunes d’aquestes àrees dins de la zona costanera es poden obrir a l’activitat pesquera artesanal i no destructiva, sempre que siguin activitats sostenibles, dins d’uns límits ecològics, i la decisió hagi estat presa amb la participació de les comunitats locals afectades.

Clarament, les Reserves Marines suposen un instrument fonamental de cara a la conservació i grans beneficis per a la pesca a llarg termini, ja que dins d’aquestes zones els peixos poden viure-hi més temps i créixer més. I tal i com ens recorden, per a moltes espècies marines, el tamany sí que és important: de fet, hi ha femelles que si se les permet créxier fins a quatre vegades mes, poden arribar a posar fins a vuit vegades més ous. Aquests ous, a més a més, són de millor qualitat. Per altra banda, tampoc hi ha cap dubte sobre els enormes beneficis que suposen aquestes zones de cara a la ciència, ja que permet fer un seguiment de les espécies i dels seus hàbitats, cosa essencial per a obtenir dades que puguin ser usades en futures polítiques de conservació i gestió.

La responsabilitat de crear aquestes Reserves correspon als Estats de les aigües costaneres corresponents, però les aigües internacionals poden i han de fer front a responsabilitats de manera col.lectiva dins del context del Consell general de Pesca per al Mediterrani i la Convenció per a la Llei del Mar de Nacions Unides (UNCLOS, segons sigles en anglès).

Foto: Imatge submarina del Cap de Creus. Font: José Sánchez (autor del fotoblog de submarinisme josefotodiving.blogspot.com)

Tal i com sol succeir en aquesta mena de visites, de tan concentrades com estan es fa difícil sovint de païr tota la informació que reps. A la jornada ‘teòrica’ d’ahir, en quèvàrem poder escoltar des de pescadors fins acadèmics, passant per Greenpeace, explicant-nos la seva visió de la realitat i els problemes de la pesca a la zona, ha seguit avui una visita ‘de terreny’, concretament a les illes de Tilos i Chalki, on hem pogut parlar amb els pescadors i les autoritats, a la vegada que hem pogut veure les arts que fan servir per pescar i les zones on ho fan, així com un parell de granges d’aquacultura. És difícil resumir tanta informació en tan poc espai, però a grans trets els problemes que ens han transmès tenen a veure amb tres grans afers:

1)
Ningú, millor que els pescadors, és conscient del fet que el peix
s’està acabant, i que per solucionar-ho només hi ha una solució:
establir zones i periodes de veda, i crear reserves marines que
garanteixin la reproducció. El problema arriba quan es tracta de
decidir les zones, les èpoques i les regles de les aturades.

2)
El problema del relleu generacional està arribant a limits de dificil
gestió. La mitjana d’edat de la comunitat de pescadors de Tilos, per
exemple, és de 55 anys. A més a més,(segueix…)
 la competència que fan les grans industries, i en alguns casos les piscifactories (aquacultura) els suposa sovint haver de plegar abans d’hora.

3) D’entrada, la norma sol ser que la culpa és ‘dels altres’, és a dir, els pescadors de trasmall acusen els arrossegadors, aquests als pescadors de lleure, i tots a les flotes turques que pesquen sense control. A mitja conversa, però, tots reconeixen que tots cometen alguna irregularitat (pescar quan o on no toca, dur una capacitat en cavalls superior a la permesa, omplir els registres a la baixa, etc…). Sigui com sigui, el cas és que no es queixen de que hi hagi controls, sempre i quan aquests siguin per a tots iguals.

Un dels motius de conèixer aquesta realitat tan particular té a veure amb el fet que en breu començarà el procés de revisió de la Política Pesquera Comunitària, i caldrà estar en condicions d’afrontar-la amb les millors garanties.

En ulteriors apunts ampliaré aquesta informació parlant de la propera reunió de la ICCAT (Conferència internacional que regula la pesca de la Tonyina) o la política de subsidis.

Font foto: Greek Tourism

Em trobo a Rodes, en ple Dodecanès, integrant una petita delegació de la Comissió de Pesca del Parlament Europeu l’objectiu de la qual és conèixer de prop el sector de la pesca grec, especialment de cara a la futura reforma de la Política Pesquera Comunitària. En el si de la UE, el sector pesquer grec ocupa el primer lloc en quant a nombre de vaixells, el segon en nombre de pescadors, el cinquè en quant a potència del motor i el dotzè en quant a captures. El sector pesquer, malgrat que participa ben poc del valor de la producció agrícola (4%) i en el PIB (0.3%) té una gran importància per al desenvolupament i la viabilitat econòmica d’un bon grapat de zones, especialment de la part insular, com és ara el cas del Dodecanès, on ens trobem. Predomina, amb diferència, la pesca costera tradicional (94% de la contribució a la flota i 90% de l’ocupació en el sector pesquer). Tanmateix, creix amb força l’aqüicultura. De fet, el volum d’aquesta activitat supera ja el de captures. De tot això ens tocarà parlar avui i demà amb diferents parts
implicades en el sector i l’administració grega, inclòs el sempre
delicat assumpte de la Pesca Il.legal, no Reglamentada i no Declarada
(IUU) a la zona.
Foto: Aqüicultura al Dodecanès. Font: Wikimedia

Avui baixo cap a Tarragona on farem una Roda de Premsa en relació al cas de l’enfonsament del vaixell ‘Savinosa’, enfonsat al Port de Tarragona provocant la pèrdua d’un elevat nombre de tonelades de fuel. En relació a aquest afer he presentat dues preguntes a la Comissió Europea. Són les següents:

Pregunta de Raül Romeva a la Comissió en relació a l’enfonsament del ‘Savinosa’

El pasado 9 de septiembre se hundió en el Port de Tarragona un barco cargado con 1000 toneladas de fuel, de las cuales alrededor de 200 pueden haber sido vertidas al mar. El ‘Savinosa’, según parece, cumplía las funciones submistrador de combustible a otras embarcaciones atracadas en el puerto. A pesar de (segueix…)

la peligrosidad intrínseca de la actividad como barco-gasolinera, éste presentaba varias deficiencias. La más importante de todas es que se trataba de un buque monocasco, a pesar de estar cargado con sustancias contaminantes. Otro aspecto a destacar es que, debido a su edad, la licencia de navegación del barco expiraba este mismo año, lo que sugiere que existía un cierto riesgo, pero a pesar de ello se le permitía desarrollar su actividad de manera normal sin precaución especial.

Las consecuencias son un hundimiento con vertido de decenas de toneladas de fuel que se suma a la lista negra de catástrofes marítimas que se han sucedido en los últimos años. A parte del famoso caso del Prestige en 2002, estos accidentes se suceden con demasiada frecuencia. Los casos del Don Pedro y el New Flame son sólo dos ejemplos con efectos sobre el litoral español sólo en el último año. En este caso, se trata también de un episodio con consecuencias especialmente preocupantes para el medio ambiente, puestas que el puerto de Tarragona se encuentra cerca de zonas marinas protegidas por la red Natura 2000, como por ejemplo la Punta de la Móra. La contaminación del agua puede tener efectos devastadores sobre la biodiversidad, y en definitiva también para la salud humana.

A la vista de lo expuesto, ¿Para cuando está prevista hacer realmente efectiva prohibición para que no pueda haber buques monocasco transportando sustancias peligrosas en aguas europeas? ¿Cree la Comisión que los periodos de las licencias de navegación son adecuados? ¿No cree que se deberían de extremar las medidas de seguridad i precaución en lo que se refiere al mantenimiento de las embarcaciones, en especial las que están a punto de dejar de ser operativas? ¿Piensa la Comisión abrir una investigación sobre las causas del accidente?

Pregunta de Raül Romeva a la Comissió en relació a l’aplicació de la prohibició de circular vaixells monocasc

Como continuación a la pregunta presentada el 22/09/2008, en relación al hundimiento del barco “Savinosa” en el puerto de Tarragona, quisiera exponer lo siguiente: en 5 de abril entró en vigor la nueva normativa de la Organización Marítima Internacional (OMI) para la eliminación progresiva de los petroleros monocasco. Greenpeace estima que entonces eran unos 1.119 petroleros los que reunían las condiciones necesarias para ser retirados del mercado del petróleo en 2005. Unos 334 de estos petroleros o bien eran propiedad de compañías comunitarias o estaban abanderados en la UE. De los 3.500 buques con los que cuenta la industria petrolera, unos 1.700 monocasco, que tendrán que ser eliminados entre 2005 y 2010.

El primer calendario de eliminación de estos buques fue aprobado en 1992 y establecía un calendario de eliminación de estos buques que deberían desaparecer definitivamente en 2026. En la bahía de Algeciras se mueven anualmente unos 20 millones de toneladas de productos petrolíferos. Esta es una situación de riesgo permanente de catástrofe, así como de vertidos continuados de hidrocarburos. La entrada en vigor de la nueva normativa significará la desaparición de unos 1700 petroleros en los próximos años, aunque hay que advertir también del riesgo que miles de barcos llenos de productos tóxicos sean arrojados sobre playas turcas y asiáticas, donde estos monocascos son desguazados en condiciones desastrosas tanto para las personas como para el medioambiente. Los trabajadores de India, China, Corea y Turquía trabajan sin protección contra las explosiones, el asbestos y todo un cocktail de sustancias tóxicas y peligrosa que contienen estos buques. Bajo la Convención de Basilea de Naciones Unidas, los buques que van a ser desguazados deben ser considerados como residuos tóxicos y no pueden ser exportados desde países OCDE a países no OCDE.  

Por todo ello se formulan las siguientes preguntas: ¿Tiene previsto la Comisión instar a la UE para que tome medidas urgentes en relación con todos los monocascos que controla?¿Tiene previsto la Comisión elaborar una lista definitiva de petroleros monocasco afectados por este calendario de eliminación?¿Tiene previsto la Comisión promover un compromiso inmediato de los ministros  de transporte de la UE y de la misma Comisión Europea que garantice que la carga tóxica de los monocascos europeos no acaba en las playas asiáticas?

Font foto: ecodiario.eleconomista.es

L’assumpte de la pirateria a Somàlia va tornar ahir de nou al plenari del Parlament Europeu. El passat mes de maig, si recordeu, va ser especialment sonat el cas del Playa de Bakio, i d’altres, que van motivar que el Parlament Europeu es posicionés al respecte i reclamés un protocol contra la pirateria. D’aquest assumpte, que m’interessa especialment, n’he parlat en anteriors apunts (veure per exemple Quan navegar prop de Somàlia és una activitat d’alt risc o Pirates moderns: de les calaveres i les cames de fusta a la lluita per uns recursos que s’acaben). El debat avui té a veure les Declaracions del Consell i la Comissió al respecte de la necessitat de protegir els interessos pesquers europeus en la zona. En document adjunt trobareu en PDF la COUNCIL JOINT ACTION 2008/749/CFSP of 19 September 2008 on the European Union military coordination action in support of UN Security Council resolution 1816 (2008) (EU NAVCO) – anti-piracy action off the Somali coast), la qual segueix a la Resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides del passat 2 de juny. A continuació podeu trobar, també, la meva intervenció: (segueix…) 

Intervención de Raül Romeva en relación a las Declaraciones del Consejo y la Comisión relativas a la Pirateria en el Mar

23 septiembre 2008

La costa de Somalia es sin duda una de las costas más peligrosas del mundo , como lo demuestra el hecho que, sólo el año pasado, hayan sido más de 25 las embarcaciones víctimas de acciones de piratería de todo tipo. El caso del Playa de Bakio es, probablemente, uno de los más conocidos, al menos en España, aunque no es el único.

Hoy por hoy, es evidente que el Gobierno Federal de Transición, que no dispone de recursos ni de medios para instaurar la paz y la seguridad del país, todavía menos pueda garantizar la seguridad en sus aguas o en zonas próximas a ella, por lo que un apoyo internacional es necesario en este sentido, en línea con lo establecido por Naciones Unidas en junio.

Personalmente me preocupa también otra cosa: las denuncias que nos llegan en ocasiones con relación a que barcos extranjeros, algunos quizás europeos, se aprovechan de esta situación de descontrol para pescar de manera fraudulenta en uno de los caladeros más ricos de la zona, o incluso usándolo como vertedero de sustancias peligrosas, algo que el Gobierno Federal tampoco está en condiciones de controlar.

Por todo ello, es necesario, insisto, garantizar la seguridad de los barcos que operen en la zona, de forma legítima i de acuerdo con la legislación internacional pero también lo es, y diría que incluso más, que nos comprometamos a resolver el conflicto que asola dicho país para que, en definitiva, sean unas instituciones somalíes autónomas, legítimas y reconocidas quienes asuman la responsabilidad de salvaguardar la seguridad de la zona.

Per a més informació podeu consultar els mapes i el seguiment setmanal de l’International Maritime Bureau:

http://www.icc-ccs.org/imb/overview.php

El mapa pròpiament és a: http://www.icc-ccs.org/extra/display.php?yr=2008

Foto: El tonyinarie Playa de Bakio, després de ser alliberat dels pirates, escortat per la fragat espanyola Méndez Núñez. Font: Agències

Demà diumenge participo, per quart any consecutiu, en la neteja del fons marí de Begur. Enguany ens toca la zona de Sa Riera (veure apunt de la immersió de l’any passat: Neteja fons marí a Begur). Les neteges submarines són una de les activitats que més interès generen entre la comunitat submarinista, degut sobretot a que són aquestes persones les que veuen més directament els dramàtics efectes de la gran quantitat d’escombraries que aboquem diàriament als nostres mars. Només algunes dades: el mar Mediterrani té l’honor de tenir el fons marí més brut del planeta (hi aboquem més de 6.000.000 d’objectes al dia, la majoria dels quals són plàstics; la seva part nordoccidental (la que banya les costes catalanes) compta amb 1.935 unitats d’escombraries per kilòmetre quadrat; es calcula que almenys 267 espècies ingereixen plàstics; cada any 130.000 petits cetacis moren atrapats en les xarxes de deriva (veure informe de Greenpeace). Tanmateix, cal ser molt conscients que aquestes neteges són poca cosa més que simples gestos simbòlics, útils, és clar, per a la zona netejada, i per tant necessaris, però insignificants en relació al context global de la contaminació marina. Sigui com sigui, si almenys serveixen per què tothom, institucions, particulars, submarinistes, pescadors, indústria, mitjans, etc… siguem conscients del gravíssim problema que suposa la creixent contaminació dels mars i oceans, penso que ja haurà valgut la pena. Jo, en qualsevol cas, m’equiparé, baixaré, i trauré tanta porqueria com pugui. (segueix…)

Programa

10.30 Concentració centres d’immersió que organitzen la neteja
11.00 Sortida amb vaixell cap al punt de neteja
13.00 Pica pica per a tothom qui vulgui

Font foto: Amb els organitzadors de la neteja, Jordi Atienza i Manel Hernández, del Diving Costa Brava.

Els concursos de pesca submarina són habitualment motiu de controvèrsia tant al litoral català com al balear, on se celebren anualment desenes de concursos d’aquesta mena. A principis d’estiu el GOB de Mallorca denunciava un d’aquests concursos, el que va tenir lloc a Formentor (Mallorca), i ara fa pocs dies saltaven novament les alarmes al litoral català quan es va celebrar un nou concurs a Begur. De fet, alguns Ajuntaments, com el de Palafrugell, s’han atrevit fins i tot a prohibir-los, la qual cosa posa de manifest que, tot plegat, no és sinó una qüestió de voluntat política. El debat no és nou, però mereix una atenció que fins ara no se li ha atorgat. D’entrada, ho reconec, en tant que submarinista i amant de capbussar-me per gaudir del fons marí, se’m fa difícil entendre quin plaer pot comportar la caça per la caça, matar per matar, ja sigui un senglar o un mero (anfós). Coincideixo per tant amb l’opinió expressada per Biel Perelló en el seu bloc (un dels que visito amb més freqüència) així com amb l’article que el GOB de Mallorca ha fet en relació als concursos de pesca submarina, i és que trobo que, (segueix…)

per una banda, malgrat no compartir l’afició toca mostrar un total respecte pels esportistes, per la pràctica d’aquesta activitat d’una forma recreativa, on es respecti la normativa vigent de talles mínimes, d’àrees de reserva, de quotes i de no comercialització de la captura, però al mateix temps, per altra banda, considero fonamental expressar, tal i com fa el GOB, que no és ètic celebrar campionats de matar peixos (guanya qui mata més peix) quan els nostres recursos, que són públics, de tots els ciutadans, no es troben en bon estat. Aquestes competicions són ara per ara penyores del passat, sense cap sentit en una societat moderna que vetlla i inverteix diners per la conservació del seu patrimoni natural. Cal subratllar a més a més que a part del propi impacte de cada competició, és l’entrenament diari d’uns esportistes que estan dirigits per les seves federacions a perfeccionar, a incrementar dia a dia la seva capacitat extractiva, la que pot resultar més perjudicial per als recursos marins. Un entrenament diari, dirigit a la competició, que dista del concepte recreatiu i de lleure que hauria de ser la pesca submarina.

Per tot plegat, he dirigit una pregunta a la Comissió Europea amb l’objectiu d’obrir aquest debat a escala comunitària i, fins i tot, suggerir que es segueixi l’exemple d’alguns ajuntaments catalans, així com del Govern francès, de prohibir la celebració de concursos de pesca submarina.

Pregunta escrita de Raül Romeva a la Comisión Europea sobre los concursos de pesca submarina:

‘Los concursos de pesca submarina son eventos que suscitan un gran debate entre partidarios y detractores. Los problemas vinculados a los mismos son de diversa índole: poca formacion y capacitacion de los practicantes, ausencia de reglamentaciones claras y especificas al respecto, dificultad de algunas administraciones (o directamente falta de voluntad politica de éstas), para controlar más y mejor dicha practica, o, finalmente, el enorme daño en numerosos ecosistemas la proliferacion de concursos en los que se reunen numerosos practicantes en un lugar concreto. Por todo ello, algunos ayuntamientos del litoral catalán, com es el caso de Palafrugell, han establecido moratorias, o incluso prohibiciones a la organización de este tipo de competiciones, lo cual me lleva a preguntar a la Comisión Europea lo siguiente:

Sigui com sigui, i en tant que persona amant del submarinisme i compromesa amb la preservació i recuperació del fons marí, em sumo a la proposta de Biel Perelló o Javier Salaberria, director de BuceoXXI, en el sentit d’animar tothom a canviar el fusell submarí per la càmera de fotografiar.

Foto: Anfós mallorquí. Font: Biel Perelló, autor d’un dels fotoblogs que segueixo amb més delit (http://bloc.bielperello.com).

Ara fa uns mesos vaig presentar una pregunta a la Comissió interessant-me per la situació de les Zones Marines protegides a escala europea i pels plans que tant la Comissió com els diferents Estats Membres tenien al respecte. En concret, recordava que els Estats membres disposen fins finals d’any per presentar el llistat de Zones Marines protegides (ZMP) d’acord amb la Directiva Habitat (92/43/CEE1) i m’interessava per les superfícies i zones específiques ja determinades, així com per la valoració que en feia la Comissió de tot el procés. Tot just aquests dies acabo de rebre’n la resposta que adjunto: (segueix…)

E-3587/08ES Respuesta del Sr. Dimas en nombre de la Comisión (10.9.2008)

Las zonas marinas protegidas por la legislación ambiental comunitaria incluyen los espacios marinos Natura 2000 (es decir, los lugares de importancia comunitaria identificados en la Directiva sobre hábitats (1) y las zonas de protección especial clasificadas en la Directiva sobre aves (2). El cuadro anejo recoge la zona marina abarcada por los espacios Natura 2000 presentada a la Comisión por los Estados ribereños hasta la fecha; dicho cuadro se enviará directamente a Su Señoría y a la Secretaría del Parlamento. Esta zona marina abarca las aguas costeras e interiores, así como las aguas de la zona económica exclusiva; los datos actualmente disponibles no permiten calcular esta zona como porcentaje de la zona económica exclusiva de los Estados miembros. Además, no se dispone de datos exhaustivos sobre la superficie de las zonas marinas que los Estados miembros se proponen designar.

La Comisión considera muy prioritaria la realización de la red Natura 2000 en el medio ambiente marino, especialmente las zonas de mar adentro, ya que a éstas corresponden la mayoría de las deficiencias. A fin de facilitar este proceso, la Comisión ha cursado unas directrices (que pueden consultarse en la siguiente dirección: http://ec.europa.eu/environment/nature/natura2000/marine/index_en.htm) y ha acordado con los Estados miembros un calendario que incluye la presentación, a más tardar en el año 2008, de propuestas importantes de lugares, que deberán ser evaluadas posteriormente a escala comunitaria, mientras que, por otro lado, las investigaciones y los estudios en curso darán lugar a propuestas complementarias después de 2008, en caso necesario. La Comisión está examinando periódicamente los progresos registrados por los Estados miembros y ha instado a éstos a que intensifiquen sus esfuerzos para designar las zonas en cuestión, de modo que se cumpla el calendario acordado. La evaluación de los lugares marinos propuestos a escala comunitaria, que, según las previsiones, debe iniciarse a finales de 2008, permitirá identificar las deficiencias y, en particular, determinar si los tipos de hábitat marino presentes en las aguas de los distintos Estados miembros están suficientemente representados en su lista nacional de lugares propuestos. Los Estados miembros determinan el tamaño y los límites de los lugares; dichos tamaño y límites deben fijarse de modo que constituyan la base necesaria para la adecuada protección de los elementos cuya conservación es de interés.

Annex to reply to written question E-3587/08

Surface area of marine Natura 2000 sites designated by the Member States. Calculations are based on data provided by the Member States until December 2007 and have excluded overlaps between SCIs and SPAs.

Notes:

1) Directiva 92/43/CEE del Consejo, de 21 de mayo de 1992, relativa a la conservación de los hábitats naturales y de la fauna y flora silvestres , DO L 206 de 22.7.1992.

2) Directiva 79/409/CEE del Consejo, de 2 de abril de 1979, relativa a la conservación de las aves silvestres, DO L 103 de 25.4.1979.

Font foto: Area Protegida de les Illes Medes i el Cap de Creus. Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge.

A la Comissió de Pesca (PECH) del Parlament Europeu hem mantingut avui un interessant debat al voltant de la sempre controvertida qüestió que vincula decisions polítiques i anàlisi científiques. El seminari, titulat Un dialogue scientifiques-pêcheurs renforcé au service d’une politique commune de la pëche renovée, ha tornat a posar en evidència el divorci que massa vegades viuen els móns científic i de la pesca. Mentre els primers insisteixen en recordar que, per exemple, el 88% dels estocs de la UE es troben sobreexplotats, i que s’imposa fer una revisió global i dràstica de la política pesquera en termes de sostenibilitat del mateix sector, els segons es defensen acusant els primers d’exagerar, i consideren que la situació dels estocs no està, ni de lluny, tant malament. Hi ha punts de cert acord, cal dir-ho tot, com és  (segueix…)

el fet, reconegut per a gairebé tothom, que l’actual sobreexplotació dels estocs de peix ha d’acabar. Tant en termes biològics com econòmics, la sostenibilitat en les pesqueries comunitàries reclama un canvi radical i urgent en l’status quo. La divergència la trobem, sovint, en el calendaris i en les dimensions del problema, divergències que, per altra banda, contribueixen sovint a que s’estableixin polítiques no sempre encertades, ni prou ambicioses, insisteixo, tenint en compte la dimensió del problema. Diverses organitzacions, com OCEANA, demanen una aproximació basada en els principis de la precaució i ecosistèmics, amb un major control de tots els estocs de peix, i amb una implementació total de les recomanacions científiques en les pesqueries de la UE.

Al llarg de les diverses intervencions hem pogut constatar com la desconfiança entre comunitat científica i pesquera és sovint realment important. No cal dir que ni els primers ni els segons són col.lectius uniformes i homogenis, en els dos sectors hi trobem matisos. De la mateixa manera, per exemple, que no és estrany que alguns estudis finançats per alguns interessos particulars mostrin biaixos en un o altre sentit, tampoc ho és que entre el món pescador hi hagi qui és més conscient (sovint les empreses més petites i tradicionals) de la dificultat de la situació, i reclama més rigor i responsabilitat als sectors empresarials implicats, que d’altres (sovint la branca més industrialitzada i a gran escala). Sigui com sigui, el debat ha servit per posar de manifest alguns dels aspectes més determinants de la controvèrsia.

Per exemple, malgrat són diversos centenars les espècies marines es troben comercialitzades a la UE, menys del 40% es compten amb assessorament científic i es gestionen en base als anomenats TACs (Total Allowable Catches) o quotes de permís de pesca. A més a més, es dona el cas que el 80% de les recomanacions científiques acostumen a ser menystingudes.

Al llarg dels darrers 20 anys, l’International Council for the Exploration of the Seas (ICES) ha produìt més de 1500 anàlisi científics per a governs de la UE i de la regió de l’Atlàntic NordOriental amb l’objectiu de suggerir una millor gestió dels estocs. Tanmateix, només 350 (22%) s´han traduït en limitacions efectives en quant a captures. Aquestes xifres es troben, entre d’altres, en anàlisis fetes per organitzacions com Oceana (oceana.org).

Aquesta situació ha de canviar. Una passa decisiva en la bona direcció de cara a assolir quotes més altes de sostenibilitat és l’aplicació efectiva de les recomanacions científiques en la gestió de la pesca en la UE. Així mateix, resulta també essencial incrementar el diàleg entre científics i pescadors de cara a millorar la disponibilitat de dades fiables i gestionar millor aquestes pesqueries que encara funcionen sense cap mena d’avaluació.

Les espécies l’explotació de les quals han seguit menys les recomanacions científiques són el lluç, el bacallà, l’anxova, el merlan i el verat, les quals només han aplicat el 15% de les recomanacions científiques que han rebut.

En el cas de l’anxova, més del 95% de les recomanacions científiques han estat ignorades i, a més, es van acordar TACs que superaven en un 35% les esmentades recomanacions. Pel què fa al bacallà, les quotes es van superar en un 25% i es van menystenir el 85% de les recomanacions. I pel lluç, les quotes es van incrementar un 30% per sobre d eles proposades mentre que el 95% de les advertències van ser ignorades.

Amb aquestes dades no ens ha d’estranyar que els estocs de pesca a europa estiguin en una situació tan desastrosa.

La pobra gestió de les pesqueries ha conduït a expandir la sobreexplotació de recursos pesquers a l’Atlàntic, mentre que al mediterrani la situació encara és pitjor, ja que hi trobem una manca total de mesures de gestió efectives i adequades tals com quotes o talles mínimes de desembarcament per a determinades espeècies.

La política europea de PEsca no es pot considerar l’instrument de la UE per a la gestió de les pesqueries, assegurant l’explotació sostenible dels recursos aquàtics vius, mentre els responsables de prendre decisions polítiques continuïn sense tenir en compte les recomanacions científiques.

Font foto: Comissió Europea

Avui hem tingut Comissió de Pesca (FISH), una de les que segueixo amb més atenció. L’agenda ha estat prou interessant: situació i recuperació dels estocs de bacallà, paper de les dones en el desenvolupament sostenible de les zones pesqueres, o autorització de ratificació de la convenció del treball en el sector pesca -2007- de l’OIT, entre d’altres. Tothom tenim les nostres obsessions, i jo no he amagat mai que una de les meves és la salut dels mars i dels oceans. En període estival és habitual que proliferin articles als diaris i les revistes sobre aquest assumpte. El problema, però, és que solen aparèixer a la secció de ‘Societat’, en forma de denúncia (veure per exemple l’article de Monica Salomone a El País –Océanos en el precipicio-, o de manera excepcional en forma d’article d’opinió com el de fa uns dies de Carlos M. Duarte Quesada –En primera línea-, i no en l’apartat de ‘Política’, en forma de respostes i compromisos). És clar que els peixos, moluscs, posidònia, coralls, mamífers marins i d’altres éssers que viuen al mar no voten. De fet, (segueix…)

si
ho fessin tindríem un problema ja que, a quin país votarien? La
immensitat dels mars i oceans (deixant de banda les franges de costa),
són, jurídicament, de tothom. Això vol dir, però, que en la pràctica
ningú considera que tingui una responsabilitat específica al respecte.
Aquest és només un dels problemes. Un altre és que, a excepció de la
població científica, poca gent més sap què hi ha allà sota, o, allò que
encara és més greu, poca gent té interès en saber-ho. Jacques Cousteau
partia del principi, que comparteixo, que la gent defensa i està
disposada a protegir, fins i tot fent esforços i sacrificis, allò que
coneix. D’aquí la seva obsessió per donar a conèixer el món submarí.

Tal i com recorda Monica Salomone, el passat mes febrer, Science publicava un ‘Mapa global de l’impacte humà en els ecosistemes marins’. Mostra que en més del 40% dels oceans, l’acció humana té un impacte alt, major de l’esperat. Un dels mars més afectats és el Mediterrani. Entre els ecosistemes més fràgils hi ha els coralls. Un recent estudi publicat a Science indica que estan més amenaçats del que es creia. Un equip d’experts dirigit per Kent Carpenter, de la Unió Mundial per a la Naturalesa (IUCN), ha avaluat l’estat de conservació de les 845 espècies conegudes de coralls que construeixen barreres i viuen en simbiosis amb algues. Van concloure que al voltant d’un terç està en risc d’extinció. Les causes: els contaminants, la pesca destructiva i l’escalfament. En només unes generacions, bussejar entre barreres de corall serà un luxe. Tots aquests resultats s’agreugen per dues qüestions. Una és, tal i com ja he dit més amunt, que malgrat tot, encara se sap molt poc sobre el que passa en els mars. L’univers microbiològic marí està molt poc explorat, i els investigadors tenen el temor no només que molts éssers desapareguin abans d’haver estat estudiats, sinó que unes poques nacions comencin a explotar-los pel seu compte. Nacions Unides ja ha creat un grup de treball referent a això.

L’altra preocupació afegida és que es destinen molts més fons a investigar sobre la terra que sota l’aigua. El Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC) va incloure en el seu últim informe només 85 canvis biològics relacionats amb l’escalfament detectats en ecosistemes marins, enfront de 28.500 terrestres. I això, quan hi ha evidències que els organismes marins podrien estar reaccionant al canvi climàtic encara més ràpid que les espècies terrestres. Però els oceanògrafs demanen, a més de fons, mesures polítiques: crear reserves marines, respectar la regulació sobre pesca, combatre els abocaments de fertilitzants, aplicar seriosament les mesures per a reduir emissions de gasos i promoure mesures de conservació a escala local. No sembla haver altra recepta per a salvar els oceans.

Catalunya, i les seves administracions, no hauria de perdre de vista la importància que té la conservació de la vida marina. És cert que la competència principal correspon a l’administració de l’Estat, però ja sigui conjuntament, o ja sigui amb iniciatives pròpies, hi ha molt espai per a  l’actuació, i gent més que capaç per omplir-lo. Ja va essent hora que els afers relacionats amb la protecció i recuperació del medi marí no es quedin en els informes científics, les pàgines de societat dels diaris o les denúncies de les ONG, i passin a formar part dels programes electorals, del debat polític i, sobretot, de les agendes de les administracions, entre d’altres coses perquè, sinó, cada cop més, més que de propostes d’actuació caldrà parlar de llistes de defunció.

Foto: Mapa que mostra els nivells previstos de saturació per a l’any 2099. Les zones per sota de 0 són aquelles en què els organismes no poden absorbir el carboni a través de les seves estructures. Font: Orr, J i al. a Nature num 437, 2005 (McMillan Publishers)

Ara fa uns dies vaig presentar una pregunta a la Comissió relativa a les accions específiques que l’executiu europeu estava duent a terme en relació amb la situació dels oceans. L’amplitud i profunditat de la resposta per part de la Comissió m’han motivat a dedicar-li un apunt específic. Adjunto a continuació, per tant, la pregunta seguida de la resposta del Comissari Borg:

Pregunta escrita de Raül Romeva i Rueda sobre la situación de los océanos, 25 de abril de 2008

Según los expertos que participaron en la «Conferencia Global de los Océanos, Costas e Islas» (Hanoi, del 7 al 11 de abril de 2008), el aumento de la temperatura de los océanos, su contaminación y su sobreexplotación han puesto en peligro la vida marina y la pesca. Según establecen las conclusiones del informe presentado durante la conferencia de Hanoi, esos tres problemas son comunes en los 64 ecosistemas marinos estudiados por los especialistas, y las principales causas de que el 75 % de los bancos de pesca hayan desaparecido. El informe señala que en 16 de las 64 áreas marítimas estudiadas «la aceleración del calentamiento es dos y cuatro veces mayor a la que estableció de promedio el Grupo Intergubernamental sobre el Cambio Climático en 2007». Los expertos, (segueix…)

que
se centraron en la identificación de medidas para aminorar los riesgos
que corren los ecosistemas marinos, recomendaron sobre todo a los
países de Asia, en cuyos mares se captura más del 70 % de la producción
mundial de pescado, que sigan el ejemplo de otras naciones
desarrolladas que imponen cada año periodos de veda para algunas
especies marinas.

Durante la última década, los conflictos entre las flotas pesqueras asiáticas han aumentado en número e intensidad, debido al declive de los bancos de pesca. La Organización de Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO) estimó que la demanda de pescado en el mercado chino crecerá de aquí al año 2030 un 84 %, y un 60 % en los países de Asia Meridional.

¿Participó la Comisión en dicha conferencia? En caso afirmativo, ¿puede explicar la Comisión cuáles fueron las propuestas presentadas? En cualquier caso ¿cómo valora la Comisión las conclusiones, especialmente la corrección en cuanto a las estimaciones de los efectos del calentamiento? ¿Qué medidas concretas está tomando la Comisión para hacer frente a los tres problemas graves mencionados en la conferencia, esto es, el aumento de la temperatura de los océanos, su contaminación y su sobreexplotación? ¿Qué programas de ayuda existen, si alguno, con los países asiáticos, para ayudarles a reconducir la situación?

Respuesta del Sr. Borg en nombre de la Comisión, 12 de junio de 2008

La Comisión desearía confirmar que participó en el evento mencionado por Su Señoría, a saber, la Cuarta Conferencia Mundial sobre Océanos, Costas e Islas, titulada «Avances en la gestión de los ecosistemas y gestión integrada de las costas y los océanos en el contexto del cambio climático», organizada por el Foro Global de Océanos, Costas e Islas en Hanoi entre el 7 y el 11 de abril de 2008. La delegación de la Comisión se componía de dos representantes de la Dirección General de Asuntos Marítimos y Pesca (DG MARE). La finalidad principal de tal participación era contribuir a la actividad de los grupos de trabajo «Cumplimiento y ejecución de las normas» y «Ordenación de los ecosistemas marinos y utilización de las zonas no sujetas a jurisdicción nacional». Los funcionarios de la Comisión participaron asimismo en dos reuniones paralelas sobre pesca ilegal, no declarada y no reglamentada (IUU en sus siglas inglesas), en las que presentaron el paquete legislativo sobre esas prácticas pesqueras aprobado por la Comisión en octubre de 2007. Debido a la estructura de la Conferencia, que incluía debates y grupos de trabajo paralelos, la Comisión no pudo participar en todos los foros y no estuvo por lo tanto presente en el grupo de trabajo sobre cambio climático.

La Comisión valora muy positivamente y apoya la labor del Foro Global para fomentar un enfoque integrado que permita mejorar la ordenación de los océanos del mundo. Ese planteamiento es la clave de la recientemente aprobada política marítima integrada de la UE.(1), entre cuyas prioridades internacionales figuran la necesidad de garantizar la sostenibilidad de la explotación científica y comercial de los fondos marinos, la protección de la biodiversidad marina mundial, el aumento de la seguridad y la protección marítimas, la reducción de la contaminación provocada por los buques y la lucha contra las actividades ilegales en aguas internacionales. Los asuntos marítimos pasarán a ser un tema habitual en los debates con los socios de la UE que ya han adoptado medidas para aplicar un enfoque marítimo integrado, como Australia, Canadá, Japón, Noruega y los Estados Unidos, así como de las discusiones celebradas con otros países como Brasil, China, India y Rusia.

Como bien indica Su Señoría, la sobreexplotación de los recursos pesqueros es una de las principales amenazas que se ciernen sobre la vida marina. La Comisión comparte plenamente esa preocupación y está resuelta a proseguir la labor iniciada en el seno de las organizaciones regionales de ordenación de la pesca (OROP) y otros foros internacionales (por ejemplo, la Organización de las Naciones Unidas para la Alimentación y la Agricultura (FAO)) para ajustar la capacidad de pesca a las posibilidades disponibles y asegurar un mejor cumplimiento y una mejor ejecución de las disposiciones internacionales vigentes en materia de pesca.

La Comisión tiene un concepto muy positivo del enfoque holístico e integrado en el que se sustenta el informe citado por Su Señoría, enfoque especialmente útil en relación con la necesidad de gestionar con mayor firmeza las actividades humanas que repercuten en el medio ambiente marino. Ese enfoque integrado coincide con la recientemente aprobada Directiva marco sobre estrategia marina.(2). Además, la aplicación gradual de un enfoque ecosistémico representa uno de los objetivos de la política pesquera común (PPC), según destaca una reciente Comunicación de la Comisión.(3). Por último, ese enfoque está también en consonancia con la nueva política marítima integrada de la UE.

Semejante planteamiento permite tener en cuenta el impacto de cada una de las actividades humanas que inciden en los ecosistemas marinos y, al mismo tiempo, ofrece una visión global de su efecto cumulativo. Es una herramienta de suma importancia para hacer frente a las consecuencias del cambio climático en el medio ambiente marino. Si bien es cierto que el cambio climático es una de las principales repercusiones antropogénicas que están degradando los ecosistemas marinos, sólo puede lucharse contra él actuando de forma simultánea en varios frentes. El cambio climático actúa de forma conjunta con una serie de factores de presión, y la lucha contra el primero requiere abordar todos y cada uno de los segundos, incluidos la sobreexplotación de los recursos marinos vivos, la destrucción física de las zonas marinas y costeras y la contaminación procedente de fuentes terrestres.

Dadas estas circunstancias, la Comisión reitera su opinión de que la inercia no es una opción que pueda contemplarse. La conservación de los mares y los océanos exige atajar las causas del cambio climático y, especialmente, reducir las emisiones de gases de efecto invernadero. Además, para proteger adecuadamente el ecosistema marino, es preciso reforzar su resistencia para que pueda soportar las presiones del cambio climático, lo que exige la adopción de medidas y políticas de adaptación.

En última instancia, la adaptación al cambio climático exige el refuerzo de la actuación de la UE en relación con serie de actividades humanas sobre las que era necesario intervenir en todo caso para aliviar presiones concretas. El calentamiento de los océanos y la contaminación son, en gran medida, consecuencia de las actividades terrestres humanas (principalmente las emisiones industriales de dióxido de carbono CO2, la deforestación, la contaminación de los ríos, etc.). Por consiguiente, la lucha contra el calentamiento y la contaminación de los océanos exige también medidas de mitigación en tierra. Conviene recordar a este respecto que la UE lidera las negociaciones para el régimen posterior a 2012 en el marco del Convenio de las Naciones Unidas sobre Cambio Climático (UNFCCC) y coopera con los demás países emisores de CO2 para reducir las emisiones de ese gas. Esa cooperación reviste la forma tanto de diálogo político continuo (con China, India, Rusia o Brasil) como la ejecución de diversos programas de cooperación dirigidos a aumentar el rendimiento energético, reducir la contaminación industrial y evitar la deforestación. Además, en relación con las presiones mencionadas por Su Señoría, es también prioritario el despliegue de nuevos esfuerzos para frenar las actuales prácticas de sobrepesca. La aplicación de la propuesta de la Comisión consistente en el establecimiento de planes de gestión a largo plazo para conseguir un rendimiento máximo sostenible permitirá dar un gran paso en esa dirección, y contribuirá a aumentar la resistencia de la biodiversidad marina. La Comisión está estudiando otras medidas para evitar un mayor deterioro de los ecosistemas marinos, incluida la prohibición de las prácticas pesqueras destructivas, el cierre de determinadas zonas y la mayor intervención internacional en los océanos y los mares.

Basándose en la consulta llevada a cabo sobre el Libro Verde de 2007 relativo a la adaptación al cambio climático.(4), la Comisión está preparando un Libro Blanco cuya aprobación está prevista para el año en curso. Ese documento tratará de establecer un marco de adaptación y exponer las medidas que habrán de adoptarse a escala europea. Las medidas de adaptación al cambio climático deberán integrarse plenamente en todas las políticas de mercado y sectoriales, e incluir objetivos claros de adaptación para asegurar que toda expansión humana o económica futura puede llevarse a cabo de manera sostenible en un contexto de cambio climático.

La coordinación internacional es necesaria, en particular, para asegurar que las medidas de adaptación adoptadas en una región o un país determinados no producen efectos perjudiciales o dañinos para las regiones o los países vecinos.

(1) COM (2007) 575 final.

(2) COM (2007) 456 final.

(3) COM (2008) 187 final: El papel de la PPC en la aplicación de un enfoque ecosistémico a la ordenación del medio ambiente marino

(4) COM (2007) 354 final: Adaptación al cambio climático en Europa: opciones de actuación para la UE.

Font foto: landscapephotos.com

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Greenpeace
denuncia que un document del Ministeri de Medi Ambient reconeix descàrregues il.legals de  tonyina vermella l’any 2008. Segons un informe que ha el.laborat l’organització ecologista i que ha fet conèixer avui, les dades posen en clar entredit “l’estricte pla de control” presentat pel Govern, el qual ja és impossible d’aplicar de partida donada l’aturada indefinida del col.lectiu d’inspectors de pesca, circumstància a la qual el Ministeri encara no ha trobat solució.

Segons una nota de Greenpeace difosa avui:

Madrid,
España — Greenpeace ha tenido acceso a un documento interno firmado el pasado
26 de mayo por el subdirector general de Inspección Pesquera, José Navarro
García, donde se reconoce que se produjeron descargas ilegales de atún rojo
entre los meses de abril y mayo de 2008. Según
esta información, las Subdirección de Inspección Pesquera realizó “un estudio
del cumplimiento observado (del Plan Nacional de Control), con resultados
negativos” (1). (segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

El Plan Nacional de Control del Atún Rojo, desarrollado para evitar el
incumplimiento de las normas en una de las pesquerías con mayores índices de
pesca ilegal en todo el mundo, regula la actividad de inspectores,
controladores, observadores y autoridades de los puertos en los que se autorizan
las descargas, así como la de buques de vigilancia, zonas y periodos en los que
estos deben desarrollar su actividad.

(5)Ver http://www.greenpeace.org/espana/news/la-dejadez-del-gobierno-reduce.

Foto:Tonyina vermella (Thunnus thynnus) transportada en una gàbia entre Líbia i Sicília. Maig
2006. Font: Greenpeace

Fa temps que des de la comunitat científica (veure apunt Enric Sala: la revolta del sentit comú) i des de nombroses ONG (Panda/WWF o Greenpeace, per exemple) ens insisteixen en què, per tal de garantir no ja la recuperació, sinó el simple manteniment de la biodiversitat marina, caldria augmentar considerablement el nombre d’Àrees Marines Protegides fins a garantir que almenys el 40% dels mars i oceans fossin espais protegits. Aquest és un tema en el qual m’agradaria veure a primera fila tant els govern català com l’espanyol, esdevenint ambdós una clara referència a escala europea i, per què no, mundial. En tant que membre de la Comissió de Pesca del Parlament Europeu fa temps que hi treballo. En aquest sentit, adjunto la pregunta que acabo de presentar a la Comissió per conèixer més concretament l’estat de la qüestió: (segueix…)

Written Question by Raül Romeva i Rueda on Marine Protected Areas (MPA)

The Member States are obliged to create, by 2008, a series of marine protected areas (MPA) under the Habitats Directive.

·     
how much area is each Member State in the process of declaring as MPA
and that will be finalized in the next two years (also in terms of
square kilometres and percentage)?

A lists of
existing Marine Habitat types has been established for the different
Member States. In the Commission’s view, are the areas being
established by the Member States sufficiently representative of the
various habitat types in their waters?

In
order to be ecologically meaningful, individual MPAs must be of a
certain size, so as to provide sufficient space for the functioning of
ecological processes, the preservation of biotic diversity, etc. In the
Commission’s view, are the individual MPAs large enough, or are the
Member States creating too many small Areas that will serve no real
conservation purpose?

Font foto: WWF/Panda

En un antic apunt que vaig publicar fa un temps relatiu a la regulació del submarinisme (Submarinisme: una activitat a l’alça però deficientment regulada) s’ha obert un interessant debat sobre una qüestió a la qual, de fet, m’hi he referit en d’altres apunts posteriors. Com que em sembla singificatiu el recullo aquí i li dedico un apunt específic. Es tracta de la contradicció que suposa, a parer meu, i de molta gent, que mentre s’estan fent campanyes de promoció de zones protegides, també en l’espai marí (Reserves de pesca o Zones Marines Protegides), paral.lelament l’administració catalana promogui la celebració de concursos i competicions de pesca submarina, concretament n’hi ha 23 previstos per aquesta temporada segons les meves dades, al llarg del litoral català. Ni la caça ni la pesca esportiva, especialment la submarina, són activitats que m’hagin atret mai des d’un punt de vista lúdic. Personalment distingeixo entre matar (segueix…)

per menjar i matar per divertir-me. Tothom és ben lliure de posar els límits i les franges vermelles allà on cregui. Les meves són aquestes: és a dir, considero que per divertir-nos no és necessari matar ni torturar. Sigui com sigui, comparteixi o no l’afició, allò que em sembla fonamental és que l’administració reguli ambdúes pràctiques en base a uns criteris coherents amb uns determinats objectius. Així, en el cas de la pesca submarina, per exemple, i tal i com vaig argumentar, de passada, en un altre apunt (Gasoil, pesca, i sobrepesca: un peix que es mossega la cua ):“hi ha importants contradiccions de forma que afecten el mateix Govern de la Generalitat: per exemple, mentre estem plantejant-nos seriosament la necessitat de fer front a la sobrepesca, i promovent l’ampliació de la xarxa de Reserves Marines, tal i com els mateixos pescadors estan fent, per exemple, a Palamós, em sembla del tot contradictori que des del mateix Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural es promogui la celebració de Campionats de Pesca submarina que comporten un impacte enorme, tant en termes ambientals com d’exhauriment de recursos. De fet, segons les darreres informacions de les quals disposo, entre març i desembre de 2008 estan previstos 23 campionats o trofeus de pesca submarina a diferents parts del litoral català, tot i que fonamentalment a la Costa Brava. I és que, com podem demanar als pescadors professionals, que sovint fan grans esforços per malviure de la seva professió, que acceptin mesures, necessàries per altra banda, de vedes i aturades temporals de la seva activitat per tal de facilitar la recuperació dels estocs, i al mateix temps promoure activitats de caràcter lúdic que tenen un enorme impacte sobre aquests estocs? “.

Fa temps que constato en diferents sectors una gran preocupació per aquest assumpte: dilluns passat van ser els pescadors de Palamós qui me’n parlaven, fa ja mesos que des de determinats centres de busseig lamenten aquesta dinàmica, alguns ajuntaments, com el de Palafrugell, han fins i tot demanat la prohibició que es puguin dur a terme aquesta mena de concursos en el seu territori. Per altra banda és també evident que d’altres sectors estan especialment interessats en mantenir-los, per diversos motius.

Algú pot argumentar que darrera d’aquesta disputa només hi ha interessos econòmics entre els qui es beneficien amb l’organització d’aquesta mena de concursos i els qui se’n veuen perjudicats. I és ben cert que és així. Però sigui com sigui és un tema en què les administracions catalana, espanyola i europea s’hi han de ‘mullar’, amb coherència, perquè més enllà dels interessos econòmics que s´hi vegin afectats, està en joc el model de gestió dels recursos marins i de desenvolupament d’una veritable política de protecció dels mateixos, avui per avui gairebé inexistent (segueixo sense entendre, per exemple, l’excessiu paper que exerceix el DARP en activitats que, a parer meu, no li pertocaria gestionar, com és, per exemple, el submarinisme recreatiu, entre d’altres, i tampoc entenc com és que una iniciativa com la creació d’una Reserva marina al voltant de les Illes Formigues s’està deixant, gairebé exclusivament, en mans del Ministerio de Agricultura -MAPA-, quan és una iniciativa que ha estat impulsada, entre d’altres, per les confraries de pescadors de Palamós, i que permetrà situar Catalunya en la vanguardia europea en quant a protecció marina).

No amago les meves cartes: sóc submarinista aficionat de fa molts anys, i gaudeixo molt capbussant-me, entre d’altres indrets, en les aigües catalanes, cosa que espero seguir podent fer durant molts anys encara. M’agrada constatar com, gràcies als esforços que s’estan fent, per exemple, a Les Medes, cada cop hi ha més meros, i que la salut de la flora i la fauna és cada cop millor a determinats punts del litoral. Però al mateix temps m’esvera veure com en d’altres el deteriorament és a una velocitat desmesurada, i en molts casos certament irreversible.

Parlem també d’economia, d’acord. És hora de canviar d’hàbits, i de potenciar nous espais de promoció econòmica que siguin compatibles amb els objectius que totes tres administracions, cadascuna al seu nivell, s’han compromès a defensar, això és, la defensa dels entorns marins, i la seva regeneració. Així, potser convé que comencem a entendre que la protecció de l’entorn, també el marí, no és només una qüestió de ‘conservacionisme’ (tot i que és aquest, al meu parer, un motiu prou vàlid per a ell mateix). Cada cop més, la preservació del medi natural ha de ser percebuda, a més a més de com una obligació ambiental, com una oportunitat social, econòmica, de promoció turística i, fins i tot, de reconeixement internacional.

El mediterrani només compta amb un 1% de la seva superfície protegida. Els experts científics calculen que caldria arribar fins al 30 o 40% per, almenys, garantir la supervivència d’aquest ecosistema en ràpid, i de vegades sembla que imparable, deteriorament. Però per fer-ho cal la implicació de tots els sectors: polítics, socials, econòmics, culturals, científics,…

I una mesura que penso que podria començar a donar credibilitat en aquest sentit seria revisar aquesta política de celebrar tants concursos de pesca submarina, tant per una qüestió de fons (el seu impacte mediambiental és innegable) com de forma (per una qüestió de coherència amb una objectius determinats). I és en aquesta línia que estic treballant des del Parlament Europeu, i que fa temps que convido als meus companys i companyes de formació política a fer-ho des de les altres institucions.

El debat no és fàcil, i he pogut constatar que, en determinats sectors, aixeca algunes passions prou significatives. Raó de més, penso, per fer-lo, i per fer-lo bé, sense fórmules escapistes i amb propostes que, treballades amb tots els sectors afectats, tinguin viabilitat a mig i llarg termini.

En definitiva: no es tracta de perjudicar ningú, ni d’enfrontar sectors vinculats de diferents maneres amb el medi marí, sinó precisament de que tothom en sortim beneficiats establint unes normes (i algunes prohibicions) que permetin no només preservar aquest medi que no només ens apassiona a tanta gent, sinó que a més és fonamental per la subsistència de tantes comunitats, ja siguin humanes, animals i vegetals. És possible trobar punts d’equilibri que satisfacin tothom? crec que sí, però cal, primer, voler-ho, i segon, fer alguns esforços i posar alguns límits.

Font foto: pescaloapulmon.com