Un dels darrers llibres que he llegit és d’aquells que et canvien la vida. Es tracta de The End of The Line, de Charles Clover. El seu subtítol ho diu tot: How overfishing is changing the world and what we eat. És un d’aquells llibres que t’obren els ulls respecte d’una realitat, la de la situació dels mons marins i oceànics, la qual no per què no la veiem deixa d’existir. Vaig tenir ocasió de conèixer l’autor fa unes setmanes, a Brussel.les, durant l’exhibició de la pel.lícula derivada del llibre ( film’s website ). Les expectatives, ja elevades, es van veure llargament superades.

Per a gairebé la meitat de la població del planeta (2.600 milions de persones) els aliments d’origen marí suposa la principal font de proteínes. Les dades apunten a que l’any 2048 podria ser l’any del col·lapse definitiu. No falta tant. A banda de l’incomensurable desastre ambiental (tota espècie que desapareix suposa un clar suspens a la suposadament superior espècie humana), tenint en compte que avui són prop de 500 milions de persones les que viuen d’aquesta activitat, estem parlant d’un col·lapse de dimensions planetàries. Així doncs, no és només un problema de manca de responsabilitat ambiental, és tambe un suicidi. La necessària resposta, però, comença a casa nostra. És el que vaig intentar posar de manifest amb el meu informe relatiu al Reglament sobre Control de la Pesca que el Parlament Europeu va adoptar fa unes setmanes.

Però amb això no n’hi ha prou, sobretot per què constato que la sensibilització política, mediàtica i fins i tot social segueix essent escassa. Precisament la setmana passada em vaig trobar a Brussel.les amb una delegació del
sector de la pesca catalana que hi eren per participar en
la fira Seafood. El sector, responsable i víctima a la vegada, ha de
ser també part de la solució. Però per tal que així sigui cal una
política clara i amb estratègies ben definides a escala global, amb mesures sancionadores justes i dissuassòries, així com amb incentius cap a les bones pràctiques. Cal una
major consciència de les institucions en relació a la veritable
gravetat del problema, i una major consciència social i mediàtica sobre la
veritable dimensió i les enormes conseqüències que pot tenir a escala
global.

Potser l’entrevista a Charles Clover que adjunto més avall i publicada ahir al blogs.villagevoice.com, la lectura del seu llibre o el visionat de la pel.licula que se’n deriva poden ajudar. Hi confio. (segueix…)

No Fish by
2048? The End of the Line–Interview with Journalist Charles Clover

By Sarah DiGregorio in DiGregorio, Featured

Friday, May. 1 2009 @ 3:06PM

“Imagine a world without fish.” That’s the
tagline of The End of the Line, a documentary that landed on my desk
last week. The press release goes on to say that if we continue to overfish the
oceans at the current rate, there will essentially be no fish to eat by 2048. At
first, this all seems hyperbolic. Most of us know that there are problems with
overfishing, but we don’t think it will lead to a world without edible fish, or
an ocean clogged with algae and jellyfish, or an ocean that will not be able to
absorb carbon dioxide, worsening global warming. But that’s exactly what will
happen if we don’t change our ways. The oceans are not inexhaustible,
and we have nearly exhausted them.

About 75% of wild fish are either fully-exploited or
overfished. That means that they need conservation in order to survive in their
(much reduced) present numbers. Put another way, scientists say that the number
of large fish in all the seas have been reduced by 70-90%. Those fish are just
gone, because we ate them. And because fishing has become big, big business:
According to CNN, 50% of the world’s catch is caught by 1% of the fishing
fleet. These industrial boats have gigantic capacities, and incredibly
sophisticated technology, including ultrasound. The largest trawl net in the
world would hold three 747s. As an expert in the film says, “Our fishing
power outweighs our ability to control ourselves.”

Take bluefin tuna for an example. The fish is in
severe decline; the Atlantic population has been cut by nearly 90% since 1970. It’s
in demand because it goes for such a high price–it’s the most expensive sushi
you can buy. There are weight quotas (which are actually too high to sustain
the species, say scientists) imposed by governments, but those quotas are not
enforced. Japan has bought 6 billion dollars worth of illegal bluefin
over the past 20 years.

Despite this apocalyptic scenario, restaurants all
over town, including Nobu and Masa, still serve bluefin tuna. Sushi Samba,
among many others, serves Chilean seabass. The only way that businesses will
stop making money off of what are essentially endangered species is if we stop
buying them.

The good news behind all this bad news is that we can
easily do something about this problem, and it doesn’t mean you can’t
eat fish. There are many fin fish and shellfish that are sustainably produced,
it’s just a matter of putting a little bit of thought into what you buy. Yesterday,
I found wild Alaskan salmon (one of the only sustainable kinds of salmon) at
Whole Foods, and while the fish is usually upwards of $20 per pound, this
1-pound frozen package was only $8.50. Salmon freezes well, so there’s no
reason not to take advantage of a great deal like that.

That salmon had the Marine Stewardship Council-certified sticker, which is something you can look for, or check out Seafood Watch to find out which species are good choices.

End of the Line premiered at this year’s Sundance Film Fest, and it will be playing on June 19th at Cinema Village. Go to the film’s website to watch the trailer and to find out about other
screenings.

After the jump, journalist Charles Clover, the
correspondent for The End of the Line, and author of the book of
the same name, answers
our questions, including why he still eats fish, and why we shouldn’t assume we
live in a world of plenty.

The prediction that there will
basically be no more fish by 2048 if things continue down this path is such a
dire prediction that many people who haven’t seen the documentary might find it
hard to believe. What do you say to people who think it sounds like science
fiction?

Let’s be clear about what scientists are actually
saying. They say the likelihood is that if things go on as they have in the
past we shall run down all the major fisheries in the world to below a 10th of
what they were in 1950 by some time around the middle of this century. That
doesn’t mean no fish, just a fraction of the fish we have today when the human
population will have increased by a third. The date 2048 appeared nowhere in
that paper, it is controversial and disputed and appeared only on the press
release, but by goodness it got the world’s attention. And no one can say that
the trend isn’t down in most places.

Do you think that consumer awareness programs like Monterey Bay‘s Seafood Watch are helpful? I am wondering if it just perpetuates
the problem: if it tells us we should buy Pacific sole instead of Atlantic
sole, might not that cause Pacific sole to become overfished before long?

I have that worry too. That is what will happen unless
the recommended “green” choice actually comes from a fishery that is
actively better managed than the amber or red choice and is independently
verifiable as being so, as with those certified by the Marine Stewardship
Council. I think you’ll find that the “green” choices tend to come
from fisheries like that, such as Alaskan pollock or salmon. These fisheries
harvest far less of the spawning stock each year than those in, for instance,
the US North East or the North
Sea. So there is less
risk they’ll collapse.My worry is that, even though they are the best yet, the MSC [Marine Stewardship Council] doesn’t yet make tough enough management
recommendations.

Do you still eat fish?

Yes, but less than I did. I am mightily confused by
whether any farmed fish is sustainable and I would just prefer to eat the
little fish that they feed to carnivorous fish, rather than the salmon or bass
itself. I like shellfish, which is mostly sustainable. I like mackerel, which
is now MSC-certified, and have learned that it makes wonderful
sushi straight out of the sea with English mustard, as Hugh Fearnley-Whittingstall
serves it. I would like to like tilapia and vegetarian fish but you can’t get
them where I live.

Why do you think that overfishing and the problems
with farmed fish have been so little covered in the media?

It takes a while, generally about 50 years, for any
major idea to catch on. Take Rachel Carson’s revelations about what DDT did to
robins and other wildlife. It was more than 20 years before organochlorine
pesticides were banned in UK and people had to fight every step of the way to get
them banned. We only figured out in 2002 that the world’s wild fish catches,
which we thought had been rising inexorably, had actually been in decline since
1989. The official figures were wrong.

People still think unconsciously that they still live
in a world of plenty. In fact we are entering a world of scarcity and the
likelihood is that by depleting the fish in the oceans we are taking away food
that people in developing nations need to survive, wiping out species that we
will need to eat generations into the future, and accelerating global warming
by affecting the oceans’ ability to absorb carbon dioxide. These are massive
issues but until recently fisheries reporting was exclusively about wrecks and
whether fishermen could live with reduced quotas imposed upon them by
politicians. People take a while to change
their mindset.

What’s the single most important thing every seafood eater can do to help?

Buy only sustainable seafood. Don’t eat any fish that
is endangered or threatened in the area in which it is caught. Eg: bluefin
tuna, bigeye tuna, shark, sturgeon products.

Do you feel hopeful, or do you feel that our awareness
has come too late?

I am still hopeful. I think the timing is critical
though. If we don’t start seeing strict scientific management of fisheries with
controls aimed at increasing the biomass of fish, I think we will see food
security problems and ecosystem problems which will reverberate on a global
scale. If we don’t do the three “asks” in the film now – buy only
sustainable seafood, tell politicians to adopt scientific quotas and cut the
fleet and set up many, large marine reserves – then in a few years time I shall
be saying don’t eat fish at all.

What has the reaction been to the documentary?

Not many people have seen the film yet, but of those
few seemed to have any idea that overfishing was as global a problem as it is,
or as bad as it is, or that it affected our food security in this new century
or that it looks as if it accelerates global warming. Nobody knew. The reaction
has been strongest among young people, who feel angry that our generation has
dropped the baton and handed them a fatally damaged world.

Font foto: cortesia de The End of The Line.

Ahir vàrem debatre i avui votem l’ Informe Raül Romeva i Rueda (A6-0253/2009) – Régimen de control comunitario de la Política Pesquera Común
sobre la propuesta de Reglamento del Consejo por el que se establece un régimen de control comunitario para garantizar el cumplimiento de las normas de la Política Pesquera Común [COM(2008)0721 – C6-0510/2008 – 2008/0216(CNS)]

En l’exposició de motius plantejo la importància del mateix, i per què és urgent establir mesures que corregeixin algunes de les males pràctiques actuals, i en la meva intervenció davant del ple d’ahir al vespre vaig exposar els aspectes més significatius de la proposta, relacionant-los especialment amb diversos temes d’actualitat com són la pirateria a Somàlia, la política espanyola de subvencionar armadors condemnats per pesca il.legal i l’inici la setmana passada de la pesca de la tonyina, en un moment en què ja sabem que està a punt de col.lapsar. A continuació trobareu la intervenció (segueix…) 

Intervención pleno de Raül Romeva

Informe Raül Romeva i Rueda (A6-0253/2009) – Régimen de control comunitario de la Política Pesquera Común
sobre la propuesta de Reglamento del Consejo por el que se establece un régimen de control comunitario para garantizar el cumplimiento de las normas de la Política Pesquera Común
[COM(2008)0721 – C6-0510/2008 – 2008/0216(CNS)]

21 abril de 2009

Hace unas semanas, Greenpeace denunció ante la fiscalía que una empresa gallega, Armadores Vidal, había estado recibiendo subvenciones del gobierno español (3,6 millones de euros entre 2003 y 2005) a pesar de que ésta acumula desde 1999 numerosas sanciones en varios países por pescar ilegalmente en medio mundo.

La semana pasada, empezó la temporada de pesca del Atún. Los científicos nos dicen que hace ya tiempo que hemos superado los límites aceptables de pesca sostenible de esta especie en claro riesgo de desaparición.

Estos días la Ministra española de defensa se encuentra en Somalia dirigiendo el operativo de protección a la industria atunera desplegada en el Índico, frente a la piratería. Si los atuneros europeos tienen que alejarse tanto de sus casas para trabajar se debe, primero, a que los estocs más cercanos están a punto de colapsar, y segundo, porque contamos con una flota excesivamente subvencionada y claramente sobredimensionada que busca rentabilidad a costa, incluso, de acabar con el principal elemento que sustenta su actividad: los peces.

El problema común a todos estos casos es, una vez más, la sobrepesca, la sobredimensión de las flota europea, y…. la falta de control y de capacidad sancionadora.

Por ello defendemos en este informe que la aplicación no discriminatoria y efectiva de la normas debe ser uno de los pilares fundamentales de la Política Pesquera Común.

Por ello pedimos, por ejemplo, que se prohíba explícitamente dar ayudas públicas a quien actúe de forma ilegal, cm es el caso de Armadores Vidal.

El cumplimiento de las normas y la adopción de un enfoque coherente constituyen la mejor manera de proteger a largo plazo los intereses del sector pesquero. Dicha política está condenada al fracaso si los agentes del sector pesquero, desde la gente de mar hasta los comerciantes que venden el pescado a los consumidores, no cumplen las normas. Las poblaciones de peces están condenadas a desaparecer, junto con quienes que dependen de ellas.

La Comisión y el Parlamento Europeo hemos lamentado en varias ocasiones el bajo grado de cumplimiento y hemos pedido, entre otras cosas, que los Estados miembros intensifiquen los controles, que armonicen los criterios de inspección y las sanciones, que los resultados de las inspecciones sean transparentes y que se fortalezca el sistema de inspecciones comunitarias.

La propuesta de Reglamento motivo de este informe aborda la necesaria reforma del régimen de control existente, y plantea una serie de recomendaciones que hay que añadir a las existentes tras la aprobación del Reglamento INDNR (IUU) y del Reglamento relativo a la autorización de las actividades pesqueras.

Probablemente, la cualidad más importante de un sistema de control que se aplica a 27 Estados miembros consiste en que todas las partes sean tratadas por igual, que todos los agentes de la cadena de producción ?pescadores, intermediarios, compradores, recreativos y otros? sientan que no están siendo discriminados y que tienen su parte de responsabilidad. Debe asegurarse la igualdad de condiciones en toda la Comunidad y en toda la cadena de custodia.

La propuesta incluye una serie de aspectos que permitirían avanzar considerablemente en esa dirección, lo cual sería de agradecer. La Agencia Comunitaria de Control de la Pesca tiene un papel especialmente importante que desempeñar al respecto, dada su naturaleza comunitaria y su mandato de imparcialidad.

Font foto: Earthfirst

Pirates a Somàlia (publicat a cronica.cat)

Actualment hi ha mig centenar de tonyinaires amb bandera d’un estat de la UE (sobretot espanyol, francès i italià) operant  a Somàlia. Tot plegat suposa prop de 1.200 persones a bord, segons dades de l’Associació Nacional d’Armadors de Vaixells Tonyinaires Congeladors (Anabac). És més que evident que no ho deuen estar passant massa bé. L’escalada de tensió que suposa la pirateria i la lluita contra ella és per preocupar-se. Aquesta vaixells reclamen, lògicament, més garanties per poder treballar sense posar en risc la seva vida. Els armadors fa temps que reclamen més protecció de part de la UE. Fa poc, a la Comissió de Pesca del parlament Europeu, precisament quan discutíem el meu informe sobre com implementar més i millors normes de control en l’activitat pesquera comunitària, representants dels armadors tonyinaires van venir a exposar la seva situació i a demanar més ajut. Es lamentaven que malgrat que l’operatiu europeu (Atalanta) és una bona operació, es concentra fonamentalment en la vigilància del Golf d’Aden (costa nord de Somàlia) i prioritza la protecció que transporta ajut humanitari en el marc del Programa Alimentari Mundial (PAM).

No seré jo qui qüestioni el legítim dret a la seguretat laboral, i menys en les condicions en les quals es troben treballant actualment a Somàlia. Sí voldria, però, ampliar una mica més l’espectre (segueix…)

i enfocar las possibles vies de gestió d’aquest conflicte en una altra
direcció. La primera, recordar que el problema de fons és que en
aquests moments Somàlia és un no Estat, i que els esforços esmerçats
fins ara en ajudar a la recuperació de les institucions somalís que són
les que haurien de dur a terme les tasques de protecció no han estat,
de moment, massa exitoses. L’objectiu, per tant hauria de ser enfocar
l’ajuda internacional, també l’europea cap a la construcció d’un Estat
que pogués ser autosuficient cosa que, en qualsevol cas, no serà fàcil
ni, encara menys, immediata. 

I
segon, i actualment molt important, precisament la setmana passada va
començar la temporada de pesca de la tonyina. La comunitat científica
fa temps que ens alerta que ens trobem prop del col·lapse i fa uns dies
WWF assenyalava el 2012 com la data en què començarà ja a desaparèixer
definitivament la tonyina del Mediterrani. És precisament aquesta
irresponsabilitat, la sobrepesca, la sobredimensió de la flota, la
ceguera front les dades, la pressió de determinats lobbies
macroindustrials vinculats a la captura de tonyina qui ha provocat
aquest col·lapse, i és això el què fa que moltes embarcacions hagin de
desplaçar-se a d’altres latituds i longituds per poder seguir
capturant-ne, com a Somàlia. A la reunió que es va discutir sobre les
quotes i les temporades de captura de tonyina, a Marraqueix, a la qual
vaig poder assistir, vaig constatar com grans armadors i governs dels
Estats de la UE, juntament amb la Comissió Europea,
pressionaven per augmentar quotes i temps de pesca, en contra d’alguns
que reclamàvem que s’establís una moratòria per tal de garantir la
recuperació de l’espècie.

En altre paraules, m’hauria
agradat veure per part del govern espanyol una actitud més ferma i
coherent en favor de la promoció de la pau i la governabilitat, i en
favor d’una pesca més responsable i sostenible. Potser així la missió
de la Ministra a Somàlia seria més creible, i consistent. Ara com ara,
però, aquesta no és sinó un símptoma més de manca de visió global i de
respecte intergeneracional. Però és clar, les tonyines no voten, i la
població somalí queda lluny, tan lluny.

Font foto: La Ministra de Defensa Carme Chacón i el Cap de l’Estat Major de la defensa (JEMAD), Julio Rodriguez. Font: EFE

Ens ho certifiquen els investigadors de WWF encapçalats per Sergi Tudela. Demà comença oficialment la temporada de pesca de la tonyina i la situació és pitjor del què pensàvem. La data del col.lapse s’acosta: 2012, si res no canvia, i és molt allò que ha de canviar. Ho porto enunciat en aquest bloc de fa temps. La darrera reunió de la ICCAT a Marraqueix en va ser la prova definitiva. Divendres, el programa Thalassa del C33 (programa al qual sóc addicte) hi dedica un capítol especial, en el qual participo denunciant, entre d’altres, com parts del sector no han sabut (o no han volgut) veure la magnitud de la tragèdia. a Marraqueix, alguns vàrem demanar la moratòria en la pesca de la tonyina vermella per preservar l’espècie. Enlloc d’apostar-hi, parts del sector, així com les administracions estatals (liderades per l’espanyola i la francesa) i europees (amb un galdós paper de part de la Comissió Europea), varen ignorar, fins i tot menysprear, les recomanacions científiques. Llavors ja dubtàvem que hi fóssim a temps, encara, de salvar la Tonyina. Ara ja sabem que fa temps que ens hem passat de frenada. Som conscients de l’impacte ambiental, ecològic, però també econòmic i social que pot tenir aquesta constatació? Em temo que no. La setmana vinent el Parlament Europeu haurà de votar el meu informe sobre la revisió de les mesures de control en el marc de la Política Pesquera Comunitària. Veurem com responen tots aquells i aquelles col.legues que en el debat sobre la tonyina em van acusar de catastrofista i en el qual ja vaig considerar que el Pla de Recuperació de la Tonyina era, més aviat, un Certificat de defunció. El Comissari Borg em va respondre, visiblement incòmode, que allò que deia era una exageració. Veurem què diu ara la Comissió. De moment, adjunto la nota de WWF, i algunes repercussions mediàtiques qu ja ha tingut com aquesta a Le Monde. (segueix…) 

NOTA de WWF

As the Mediterranean’s bloated fishing fleets ready themselves for the opening of the bluefin tuna fishery, WWF has released an analysis showing that the bluefin breeding population will disappear by 2012 under the current fishing regime.

14 Apr 2009

Rome, Italy – As the Mediterranean’s bloated fishing fleets ready themselves for the opening of the bluefin tuna fishery tomorrow, WWF has released an analysis showing that the bluefin breeding population will disappear by 2012 under the current fishing regime.

There is also growing support to suspend international trade of Atlantic bluefin tuna by getting it listed on Appendix I of the Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora (CITES) when contracting parties meet in early 2010.

Font foto: © WWF-Canon / Ezequiel NAVÍO

La Comissió de Pesca del Parlament Europeu ha aprovat aquesta setmana el meu informe de reglament sobre la implementació dels mecanismes de control de la pesca a la UE. És l’informe més sensible que ha hagut de votar el comitè de pesca al llarg d’aquesta legislatura, com ho demostra que hagi rebut unes 300 esmenes. N’he parlat en diferents apunts i ho considero una de les qüestions més urgents a resoldre donat el preocupant estat dels nostres mars i oceans. Les autoritats españoles han estat sovint còmplices, per activa i per passiva, de determinades pràctiques abusives o directament il.legals. Ho podeu llegir novament, avui, a El Pais (El Gobierno actuará
contra armadores nacionales que excedan la cuota en otras aguas – El cambio
llega tras críticas de Bruselas a la permisividad del Ejecutivo). Finalment ha estat la pressió de la Comissió Europea i d’algunes ONG, com Greenpeace, WWF o Oceana, qui ha obligat a un canvi d’actitud que veurem en què es concreta. De moment el ple del Parlament Europeu haurà de votar el proper 22-24 abril el meu informe sobre control. En ell demano que les empreses que hagin estat sancionades (és el cas de Vidal Armadores, per exemple) no rebin subvencions dels Estats ni de la Comissió. És hora de posar fre al descontrol, i ja que no sembla haver-hi prou consciència entre algunes parts del sector i dels governs, llavors que sigui per llei. I qui la violi, sigui empresa o govern, que n’assumeixi les conseqüències. (segueix…)

España creará una
“jurisdicción universal” contra la pesca pirata

El Gobierno actuará
contra armadores nacionales que excedan la cuota en otras aguas – El cambio
llega tras críticas de Bruselas a la permisividad del Ejecutivo

RAFAEL MÉNDEZ –
El Pais, Madrid – 04/04/2009

El Gobierno soporta todo
tipo de reproches en foros internacionales por la actuación de empresas
españolas en aguas internacionales. La empresa gallega Armadores Vidal acumula
un negro historial en medio mundo desde que en 1999 fue acusado de pescar de
más en el Antártico.

El Gobierno soporta todo
tipo de reproches en foros internacionales por la actuación de empresas
españolas en aguas internacionales. La empresa gallega Armadores Vidal acumula
un negro historial en medio mundo desde que en 1999 fue acusado de pescar de
más en el Antártico. Pero el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y
Marino afirma que su margen de actuación es limitado, ya que los buques suelen
tener bandera de conveniencia -Belice, Guinea o Corea del Norte- y que según
Naciones Unidas les correspondería a estos países perseguirlos. Por eso va a
reformar la Ley de Pesca Marítima, de 2001, para crear “una jurisdicción
universal”, según explica el director general de Recursos Pesqueros y
Acuicultura, Fernando Curcio.

El anuncio llega después
de tres años de cartas en los que la Comisión Europea exige a España mano dura
contra Vidal y critica la permisividad con estas prácticas. La última
comunicación a la ministra Elena Espinosa es del pasado 29 de enero y fue hecha
pública ayer por Greenpeace. En una de las misivas, de 2006, el comisario Joe
Borg critica la “pertinaz participación de Vidal Armadores” en la
pesca ilegal.

En 2006, Antonio Vidal
hijo fue condenado en EE UU por intentar introducir en ese país 24 toneladas de
merluza negra capturada ilegalmente. Medio Ambiente ha documentado que el 16 de
octubre de 2005 uno de los buques de Vidal, el Galaecia, “tuvo
contacto con un buque ilegal, el Hammer, en el Índico al que le pasó su
carga”. La pesca desembarcó en Kenia, de allí fue a Sintes, en Portugal, y
terminó en Vigo. Medio Ambiente ha denunciado el caso a la fiscalía.

El barco está denunciado
por la Comisión para la Conservación de los Recursos Marinos Antárticos
(CCAMLR), que en 1999 protestó por primera vez por la sobrepesca de rodaballo
de profundidad por parte de estos barcos de armadores españoles. Este diario
intentó ayer, sin éxito, contactar con Antonio Vidal, pero en la sede de la
empresa dijeron que no había nadie disponible.

Algo parecido hizo el Paloma
V. Los inspectores neozelandeses descubrieron el 16 de mayo de 2008 en
Auckland que, según el ordenador del buque, había tenido contacto en alta mar
con dos pesqueros ilegales, el Chilbo San 33 y el Ina Maka. En
2003, el Viarsa I fue perseguido durante 21 días por patrulleras
australianas y después de una persecución de 3.900 millas náuticas (7.200
kilómetros) fue apresado cerca de Suráfrica. La intención de la reforma legal
es poder multar y retirar el permiso de pesca a estos buques independientemente
del pabellón que luzcan.

Curcio relata los casos
con resignación. El Belma fue sorprendido con un tiburón de profundidad
en su bodega pese a que legalmente se encontraba faenando con un palangre de
superficie. El Tritón I tiene un expediente abierto por pesca excesiva
en aguas antárticas. Generalmente, los barcos ondean banderas de países como
Guinea Ecuatorial o Namibia.

Medio Ambiente sostiene
que ha multado a la empresa en reiteradas ocasiones -más de 180.000 euros- pero
asegura que llegar a cobrar la multa es complicado. “Es muy difícil
documentar la ilegalidad. Y cuando le imponemos una multa, el caso acaba en el
contencioso y se alarga enormemente”. Por eso Curcio resalta que el
ministerio prepara el cambio legal. “La ley dejará claro que podremos
perseguir a capitanes o armadores españoles que operen en aguas internacionales
o incluso en aguas de otro país y nos facilitará mucho las cosas”, señala
Curcio, quien admite que hay “una alarma internacional muy grande por la
sobrepesca de estos grupos en aguas antárticas”.

Los ecologistas critican
que el Gobierno español no sólo no ha aplicado toda la mano dura posible.
“Una cosa es que sea difícil perseguirlo, que puede ser. Pero la burla es
que el Gobierno ha subvencionado a Vidal”, señala Sebastián Losada, responsable
de pesca de Greenpeace. La organización ha denunciado a la fiscalía estas
subvenciones, que según Greenpeace entre 2003 y 2005 alcanzaron los 3,6
millones de euros. La Comisión Europea ha pedido a España que inicie los
trámites para devolver las ayudas para preservar “la imagen de España y de
la Comunidad en los foros internacionales”.

Una flota en el punto de
mira

– El Gobierno
recibe reproches desde 1999 en foros internacionales por la actuación de
Armadores Vidal.

– En 2003 uno de
sus buques fue perseguido durante 21 días por patrulleras australianas hasta
que lo capturaron después de 7.200 kilómetros de persecución.

– La Comisión Europea
critica la “pertinaz participación” de Vidal en la pesca ilegal en
aguas antárticas.

– Greenpeace
denuncia que el Gobierno ha subvencionado a Vidal y Bruselas pide que devuelva
los fondos.

Font foto: Vicens Giménez / El País.

Finalment la Comissió de Pesca del Parlament Europeu ha votat, i adoptat, el meu informe sobre la proposta de Reglament relatiu a la implementació de les normes de control en la pesca comunitària. Tal i com ja he esmentat en apunts anteriors, es tracta del text legislatiu més complex al qual m’he hagut d’enfrontar des que sóc al Parlament Europeu, i he hagut de treballar sobre equilibris molt fràgils. Alguns punts han estat especialment controvertits (cas de l’article 47 sobre la pesca recreativa, o el tamany dels vaixells que s’havien de considerar susceptibles de dotar-se amb equipament tecnològic de seguiment, per exemple). Tanmateix, després de moltes negociacions hem arribat a algunes esmenes de compromís que ens han dut a un resultat raonablement satisfactori. La importància de la reforma legislativa, ho recordo, rau en la necessitat d’aplicar més i millors normes per que permetin evitar el deteriorament total, o fins i tot el col.lapse, dels estocs de peix.

Tal i com ja he dit en anteriors ocasions (veure Més i millor control al mar, per fer front a la doble crisi -ambiental i econòmica-), aquesta és un pilar fonamental de la Política Pesquera Comunitària (PPC), ja que si les regles no es compleixen, els estocs de peix continuaran deteriorant-se i les comunitats pesqueres que en depenen en patiran severament les conseqüències.

Entre d’altre motius de satisfacció, l’informe adoptat incorpora moltes de les nostres propostes com, per exemple, una clara distribució de responsabilitats entre el sector, la Comissió, els Estats membre i l’Agència de Control de la Pesca. Cal recordar que (segueix…)

la responsabilitat dels Estats (responsables dels afers marítims), és enorme, tal i com ho posa de manifest la sentència del Tribunal de Comptes del 2007. I és que quan els governs no garanteixen suficientment que es compleixin les regles, llavors la PPC en pateix les conseqüències.

Per al bon compliment de les normes, per altra banda, seran fonamentals les noves tecnologies, tals com el registre i transmissió electrònica de dades o la instal.lació de sistemes de seguiment via satèl.lit de les embarcacions (VMS, AIS,…).

Així mateix, estic especialment satisfet que s’hagi adoptat la meva esmena 231 relativa a que no es permeti concedir ajudes públiques (ni estatals ni comunitàries) a qui hagi practicat la pesca il.legal (vegeu per exemple apunt Per què més control? Doncs per evitar casos com els de Vidal Armadores S.A.).

No obstant, també lamento que alguns aspectes que considero importants no hagin comptat amb el suport suficient, com és el cas de les esmenes relatives a la millora de l’accés públic a la informació, o a la inclusió d’una millor capacitat de seguiment del peix que entra al mercat. Així mateix, també m’ha decebut que la proposta per a la creació d’un nou programa per a reduir el creixement de les flotes pesqueres europees no hagi estat adoptada.

La propera etapa serà el debat i vot en plenària durant la sessió d’abril (22 i 23 d’abril).

Font foto: Comissió Europea

ENTREVISTA per a Buceo21

Raül Romeva/Eurodiputado y buceador

Raül Romeva es licenciado en Económicas y Doctor en Relaciones Internacionales. Desde 2004 es eurodiputado por ICV (Iniciativa per Catalunya Verds), integrado en el Grupo Verdes/ALE (Alianza Libre Europea). De su actividad parlamentaria destaca su trabajo en los ámbitos de Derechos Humanos, Política Exterior, Seguridad y Desarme, Derechos de las Mujeres, Libertades, y finalmente, protección del entorno marino y a favor de una pesca responsable. Seguidor de Cousteau desde niño, se aficionó al mar de muy pequeño. En tanto que buceador aficionado hace años que se pasea por las profundidades. Preocupado por el deterioro progresivo de nuestros fondos marinos decidió implicarse más activamente en su protección desde el Parlamento Europeo. Actualmente es el ponente de la Eurocámara para la propuesta de Reglamento del Consejo sobre las aplicaciones de las medidas de Control en la Política Pesquera Comunitaria.

¿No crees que todavía muchos ciudadanos no saben muy bien qué es el Parlamento Europeo o la Comisión Europea?
Desgraciadamente sí. El problema, sin embargo, es que esta percepción de distancia, y este desconocimiento, se contrapone al cada vez mayor peso que esta institución tiene en nuestras vidas. En este sentido es principalmente una obligación de quienes trabajamos allí el hacer más visible nuestra labor. En mi caso procuro hacerlo mediante un blog (http://blocs.mesvilaweb.cat/raulromeva) que actualizo diariamente y en el que explico qué hacemos, cuáles son los debates que tenemos, y cuál es mi postura en ellos. No obstante, es importante también que los medios expliquen más y mejor qué hacen las instituciones europeas. El riesgo de no hacerlo, de sumir estas instituciones en la opacidad y el oscurantismo, es que se apropien de su trabajo los lobbies económicos y financieros, cosa que algunos entendemos como muy preocupante. Por ello es necesaria más transparencia.

¿Cuáles son las prioridades europeas en materia de conservación del medio marino?
El marco de actuación más importante es la Política Pesquera Común, a través de la cual se busca que la presión de la pesca no supere los límites que pueden soportar las poblaciones de peces. La PPC cuenta con medidas de conservación, como son los totales admisibles de capturas, la limitación del esfuerzo pesquero o las medidas técnicas (normas referidas a las artes de pesca y tallas mínimas de desembarque), y obliga a registrar y comunicar las capturas y los desembarques. Asimismo, la PPC cuenta con diversas medidas para limitar las repercusiones medioambientales de la pesca. Entre ellas cabe mencionar la
protección de las especies no objetivo – mamíferos marinos, aves y
tortugas –, los juveniles y las poblaciones vulnerables (por ejemplo la
estrategia para prevenir las capturas accesorias y eliminar los
descartes), o la protección de los hábitats vulnerables (por ejemplo
las medidas para eliminar las prácticas pesqueras destructivas). De
momento (segueix…)

estas acciones se hacen de forma coordinada con los Estados
miembros (competencias compartidas), sin embargo, en caso de entrar en
vigor el Tratado de Lisboa, la UE tendría competencia exclusiva sobre
la protección de los recursos biológicos marinos en el marco de la
política pesquera común.

El número de accidentes de buceo aumenta cada año en nuestras costas. ¿Pasa lo mismo en el resto de la Unión? ¿Hay algún tipo de preocupación por este asunto a nivel europeo?

El número de accidentes varía mucho según los países, también porque el número de practicantes es muy variable. Sin embargo, aparte del número, lo que también difiere entre países es la formación y el nivel de dichos practicantes. En este sentido, lo más preocupante es la no armonización de criterios en cuanto a licencias y práctica, algo que se debe regular con objeto de mejorar tanto la seguridad como el impacto sobre el entorno y el medio, facilitando así la movilidad intra unión europea de los y las practicantes del buceo y las actividades submarinas. Personalmente me sorprende, por ejemplo, que mientras en algunos países se exige a todo buceador que muestre su certificado médico, seguro y titulación adecuada antes de cada inmersión, en muchos otros existe una actitud mucho más relajada.

¿Crees que los practicantes de apnea, bien sean pescasubs, fotosubs, o simples deportistas, deberían recibir algún tipo de preparación y certificación como ocurre con los practicantes de buceo autónomo?
En muchos países europeos ya existe esta exigencia, pero el problema es que no hay una armonización a escala europea al respecto. Por otro lado, mientras en el caso del buceo autónomo se exige haber superado un curso tanto práctico como teórico bastante extenso y completo, y que además limita también aquello que se puede hacer en función de la experiencia y de la titulación, no es este el caso para las actividades en apnea, como el pescasub, que sólo requiere de una licencia administrativa para su práctica que incluso se puede adquirir vía cajero automático. Desde mi punto de vista sería muy importante incrementar las exigencias de formación y práctica para este tipo de actividades, puesto que en muchas ocasiones no es necesariamente la mala fe lo que puede provocar accidentes y prácticas incorrectas, sino simplemente la poca formación. En este sentido la administración tiene que asumir una mayor

Existe una polémica a cerca del impacto del buceo recreativo en las reservas, que está replanteando la posibilidad de prohibirlo o restringirlo mucho. ¿Qué opinas al respecto?
Las reservas son, por definición, espacios donde se persigue que las especies que viven allí puedan regenerarse. Es cierto que hay diferentes modalidades y cada una de ellas tiene sus normas con relación a la actividad pesquera. Sin embargo, a menudo me parece un contrasentido que se prohíba la práctica del submarinismo, por su posible impacto (que no niego) y sin embargo se permita la pesca, ya sea de superficie o submarina. Ello muestra que en ocasiones no tenemos claro qué son, y para qué sirven estas reservas. Al fin y al cabo es en interés de todos los sectores que viven del mar que existan reservas y se respeten.

Otro tema polémico es el hundimiento de buques para la creación de arrecifes artificiales. ¿Existe algún tipo de debate en las instituciones europeas sobre este tema? ¿Cuál es tu opinión?
De entrada no soy muy partidario, a no ser que exista un exhaustivo estudio sobre el impacto que dicha acción puede comportar. Por lo demás, muchas veces dicho impacto no es tan importante en términos de ecosistema, pero sí puede serlo en términos de masificación. Es muy importante mantener el equilibrio en cuanto a número de practicantes. Es triste ver como, en ocasiones, zonas que son reconocidas por su belleza y por la calidad de sus fondos, al atraer un número desmesurado e incontrolado de visitantes, se estropeen y acaben perdiendo su atractivo. Ello no conviene ni al entorno marino, por descontado, pero tampoco al sector turístico recreativo que vive de él, ya que pierde su valor añadido.

¿Qué siente un político cuando se sumerge en el increíble reino de las profundidades?
Como cualquier otra persona, una indescriptible sensación de belleza, libertad y armonía con la naturaleza. Personalmente ya me sumergía mucho antes de ejercer de representante político, y seguiré haciéndolo cuando cambie de actividad. Soy un ferviente convencido de la máxima de Cousteau: “Cuanto más se conoce algo, más se ama, y más ganas y voluntad política existe para defenderlo y protegerlo”. Pienso que seguimos estando aún muy lejos de un compromiso firme y sostenible con los recursos y fondos marinos, quizás precisamente por el gran desconocimiento que aún existe sobre ellos, aunque éste sea cada vez mayor. Si pudiera viviría bajo el agua, pero como no puedo, me limito a contribuir, en la medida de mis posibilidades, a difundir el amor y respeto por los mares y océanos desde dónde pueda influir. Hoy, este lugar es el Parlamento Europeo, mañana, quién sabe.

Foto: Preparant una inmersió

Greenpeace es planteja dur davant la Cort Europea de Justícia a la UE per adoptar quotes excessives en relació a les captures de Tonyina vermella. Això sempre i quan el Consell de la UE no corregeixi la deriva actual segons la qual s’accepta la possibilitat de pescar quantitats ‘excessivament generoses’ de tonyina vermella. El tema és important, i urgent, donat que la campanya de pesca hauria de començar el proper mes d’abril. Greenpeace ha dipositat una petició formal davant el Consell Europeu instant aquest a que revisi el sistema de quotes recentment adoptat. En cas que no hi hagués una resposta positiva per part seva abans de 17 setmanes, Greenpeace durà el tema davant la Cort Europea de Justícia. Entretant, Greenpeace reclama la suspensió inmediata de la pesca de Tonyina Vermella (la temporada està previst que comenci el 15 d’abril i s’acabi el 15 de juny).

El motiu que justifica tal demanda l’he comentat, i defensat, sovint en aquest bloc (veure per exemple apunt La UE prepara el certificat de defunció per a la tonyina ): les reiterades alertes de la comunitat científica en relació a l’estat més que crític dels estocs de tonyina, i en particular al fet que les flotes europees estan sobredimensionades i són responsables de gran part de la sobrepesca actualment realitzada. L’adopció d’una quota de 12.046 tones de tonyina pel conjunt de les flotes europees està molt lluny de les recomanacions científiques i, malauradament, va ser ratificada pel Parlament Europeu la setmana passada amb només el nostre vot (Greens/EFA) en contra.

L’existència d’una flota totalment desmesurada fa que, per tal que l’activitat sigui rendible a curt termini, s’ha fet una pressió increïble sobre els governs per tal que incrementessin la quota per sobre de les recomanacions de sostenibilitat. A França, per exemple, existeixen 36 vaixells matriculats, dels quals 32 són totalment actius. Els patrons de les embarcacions calculen que per tal que l’activitat sigui rendible cal pescar entre 120 i 150 tones per vaixell, mentre que amb les quotes actuals se’n calculen 90. El risc per tant d’acabar sobrepescant de nou és elevadíssim.

Davant d’aquesta situació, la única solució era reduir les quotes autoritzades als límits recomanats per la comunitat científica (això és 15.000 tones per tot el món) i simultàniament reduir la capacitat de la flota. Els governs no han fet la segona part, i per tant es fa més difícil la primera. El resultat, però, serà que tothom quedarà abocat de manera irremeiable a l’abisme en convertir aquesta activitat en totalment insostenible. D’aquí, novament, que sigui tant important afrontar seriosament la reforma del sistema de control de la pesca a la UE.

Foto: Greenpeace parodia en aquest simulat cartell cinematogràfic a tres dels actors més rellevants en les activitats pesqueres de la Tonyina a escala europea. Es tracta dels ministres responsables de l’assumpte a Itàlia (Luca Zaia), França (Michel Barnier) i Espanya (Elena Espinosa). Els tres països són responsables de la gran majoria de les captures que tenen lloc a la UE. Greenpeace els fa còmplices de la delciada situació de la Tonyina en no assumir aquests les decisions polítiques que la protegirien, i situar-se, en canvi, al costat d’una part del sector. Font: Greenpeace.

Algú hauria pogut imaginar mai que el vaixell de la fotografia sigui el Furabolos? Fixeu-vos bé en el nom escrit a l’amura d’estribord. Doncs bé, aparentment, malgrat que és més que evident que ho és, les autoritats espanyoles no se n’han adonat fins que una ONG, Oceana, els ha fet notar que l’esmentat vaixell portava tres mesos ancorat al port de Santa Uxía de Riveira. I això que es tracta d’un dels vaixells de pesca pirata més buscats de tot el món. La notícia la treia fa uns dies El Público, i em va servir per carregar-me de nous arguments en el marc de l’Informe que estic el.laborant pel Parlament Europeu en relació a la necessitat de millorar els mecanismes de control de certes activitats pesqueres en el si de la UE. Difícilment podrem acabar amb les males pràctiques si no tenim normes clares i sancions dissuassòries que posin fre a la pesca pirata, sancions que, per altra banda, no només han d’anar destinades a pescadors o armadors que actuïn incorrectament, sinó també a les administracions que ho permetin i, fins i tot, ho alimentin (via subvencions). (segueix…)

El barco pirata más buscado está en Galicia ( http://www.publico.es/ciencias/207341/barco/pirata/buscado/galicia )

El Furabolos lleva tres meses en España pese a que la UE prohíbe su presencia en los puertos.

El buque Furabolos, fotografiado esta semana en el puerto de Riveira.

MANUEL ANSEDE – El Público, MADRID – 07/03/2009 08:00

Uno de los barcos de pesca pirata más buscados en todo el mundo, el Furabolos, lleva tres meses atracado en el puerto de Santa Uxía de Riveira (A Coruña), pese a que, en noviembre de 2008, la Comisión Europea vetó su presencia en cualquier puerto de la UE. Su historia es rocambolesca. El 4 de diciembre del año pasado, el Furabolos, rebautizado como Eros dos, entró impunemente en el puerto gallego, “presuntamente para reparar una avería”, según fuentes de la Guardia Civil del puerto.

Según el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, se permitió su entrada porque “no figuraba con esa denominación [Eros dos] en ninguna lista sobre pesca ilegal”. Los servicios de inspección pesquera tardaron dos meses en darse cuenta de que el Eros dos era el Furabolos, pese a que su antiguo nombre está grabado en el casco de acero del barco y es incluso más visible que su denominación actual.

El barco pirata, según denuncia la organización ecologista Oceana, fue observado en febrero de 2008 en aguas internacionales del Atlántico Nordeste pescando sin licencia, por lo que se prohibió su acceso a los puertos de los países miembros de la Comisión para las Pesquerías del Atlántico Nordeste, en la que se encuentra España. Sin embargo, el buque atracó en el puerto de Tenerife en octubre de 2008. Un mes después, el Furabolos se incorporó a la lista negra de barcos pirata de la UE. Y, desde entonces, atraca en Riveira.

“Pasividad”

El ministerio de Elena Espinosa, muy criticada por los ecologistas por su “pasividad” frente a la pesca ilegal, señaló ayer en un comunicado que “en el momento de la inspección [dos meses después del atraque del barco] no existían capturas a bordo”. La Secretaría General del Mar, no obstante, ha abierto una investigación para determinar la situación legal del pesquero. Los inspectores se han encontrado con el habitual embrollo burocrático que rodea a la pesca pirata. Según Oceana, la empresa española Albacora, propietaria de una de las principales flotas atuneras de Europa, cambió la bandera española del Furabolos por la de las Islas Seychelles en 2004, gracias a las ayudas económicas de la UE, empeñada en reducir su flota pesquera mediante la exportación de barcos. Hoy, el Eros dos enarbola la bandera panameña y pertenece a una empresa “fantasma”, Suarpesca, según la ONG.

Para el director de investigaciones de Oceana en Europa, Ricardo Aguilar, Santa Uxía de Riveira cumple hoy la misma función que Argel, escondite de los corsarios berberiscos, en el siglo XIX. “El Gobierno asegura que está firmemente en contra de la pesca ilegal, pero los puertos españoles son refugios de piratas”, critica. La ONG exige al gabinete de Elena Espinosa que envíe el Furabolos al desguace para dar ejemplo a los miles de barcos que, según la FAO, pescan de manera ilegal en el mundo, poniendo en peligro especies como el atún rojo, la merluza negra y el bacalao.

Pesca ilegal subvencionada con dinero público

El Ministerio de Medio Ambiente reconoció el jueves haber destinado 2,8 millones de euros de fondos públicos desde 2004 a la empresa Vidal Armadores, cuyo antiguo administrador, Antonio Vidal Pego, fue el primer pirata pesquero condenado por la justicia de EEUU, en el año 2006. La organización ecologista Greenpeace pidió el mismo jueves a la Audiencia Nacional que investigue a la empresa española por pesca ilegal y emplazó al Gobierno a recuperar las ayudas económicas entregadas: 3,6 millones de euros según la ONG. A pesar del historial de Vidal Armadores, el Ministerio autorizó en enero de 2008 a uno de sus buques a faenar en Namibia “durante todo el año”, según Greenpeace.

Foto: El vaixell Furabolos. Font Público.es

En el marc del debat que ha tingut lloc a Estrasburg aquesta matinada (el debat va ser al voltant de les 12 de la nit) en relació a la proposta de Reglament del Consell pel qual s’estableix un pla de recuperació plurianual per a la tonyina vermella de l’Atlàntic Oriental i el Mediterrani, i en tan que membre de la Comissió de Pesca del Parlament Europeo, participant en las negociacions de ICCAT a Marraqueix de noviembre del 2008, i actualment ponent del Parlament Europeu sobre la proposta de Reglament per a la implementació de las mesures de control en el marc de la Política Pesquera Comunitària, he fet la següent intervenció: 

Intervención pleno de Raül Romeva, ICV (Greens/ALE), 10 marzo 2009, Plan de Recuperación del Atún Rojo

Ha llegado el momento de hablar claro y de actuar sin temblores. A la vista de como han afrontado los gobiernos esta cuestión, el supuesto plan de recuperación del atún rojo es más bien un ‘certificado de defunción’, La falta de responsabilidad política y la ceguera, casi suicida, de una parte del sector, nos aboca a un escenario en el que la pregunta ya no es si podremos recuperar los estocs de atún sino cuando dejaremos de verlo en nuestros mares y océanos. Y no hablo de una década, sino de un lustro a lo sumo. En este contexto debo lamentar una vez más la falta de visión de la Unión Europea (sobre todo de los gobiernos, pero también de la Comisión). (segueix…)

La Comisión Internacional para la Conservación del Atún del Atlántico (CICAA, o ICCAT según siglas en inglés), debería llamarse la Comisión Internacional para la Captura de Todo el Atún.

Gobiernos y Comisión han  desoido las recomendaciones científicas alertando de la inminencia del colapso. La UE se ha dedicado más bien a maquillar la enorme sobrepesca que han provocado sus flotas (sobre todo la francesa e italiana) y a buscar mecanismos para no pagar las compensaciones que debería por haber actuado incorrectamente.

La consecuencia de esta actitud, no nos engañemos, supone un paso más hacia el abismo.

Quedaba un pequeño margen, el que entreabrió Japón a última hora en ICCAT proponiendo que sus miembros reduzcan voluntariamente su contingente nacional para 2009. Marruecos (de manera simbólicas), Islandia y Argelia, por lo menos, han hecho reducciones voluntarias, mientras que la UE ha hecho lo contrario.

Llegados a este punto me temo que sólo nos queda un último recurso, trabajar para que el atún se incorpore a la lista de CITES en tanto que especie en peligro de extinción, y se prohíba, por tanto, su comercialización.  

Nota1: En 2007, las flotas de la UE (especialmente la francesa pero también la italiana) sobrepescaron 4.440 toneladas más de atún de las permitidas. En la reunión de ICCAT de noviembre de 2007, la UE negoció un plan para deducir de su cuota dicha cantidad a lo largo de tres años (ello a pesar de que la norma en ICCAT especifica que la sobrepesca debe compensarse en el año inmediatamente siguiente). En 2008, la UE admitió en ICCAT que la sobrepesca finalmente realizada ascendía para 2007 hasta las 5.022 toneladas. Sin embargo, en las negociaciones para el nuevo plan de recuperación en 2008, la UE negoció de nuevo para no tener que asumir su responsabilidad y consiguió no tener que devolver, en forma de deducción de cuota, las 5.022 toneladas sobrepescadas, y ni siquiera las 4.440 ya reconocidas en 2007, sinó que consiguió que le redujeran la ‘deuda’ hasta 4.020 toneladas a devolver en forma de deducciones de cuota a lo largo de  ¡cuatro años!.

Nota2: Raül Romeva es miembro de la Comisión de Pesca del parlamento Europeo, estuvo presente en las negociaciones de ICCAT en Marraqueix en noviembre de 2008, y es actualmente el ponente del Parlamento Europeo sobre la propuesta de Reglamento para la implementación de las medidas de control en el marco de la Política Pesquera Comunitaria.

Font foto: AFP / Gavin Newman

Notes de premsa:

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Strasbourg, le 10 mars 2009.

Politique de l’UE en matière de pêche

“L’UE donne le coup de grâce au thon rouge”

Dans le cadre d’un débat, ce mardi soir au Parlement européen, sur une proposition de réglementation du Conseil pour un plan de récupération pluri-annuel sur le thon rouge, Raul Romeva, eurodéputé du Groupe des Verts/ALE a estimé que:

“Vu la manière dont les gouvernements se sont confrontés sur cette question, le supposé plan de récupération du thon rouge est plutôt un “certificat de décès”. L’absence de responsabilité politique et la cécité dont font preuve les gouvernements, l’attitude suicidaire du secteur me font penser qu’il ne s’agit plus de savoir comment récupérer les stocks de thon mais quand nous cesserons de le voir dans nos mers et dans nos océans. Il est une fois de plus regrettable de constater le manque de vision de l’UE.

Dans ce contexte, la Commission Internationale pour la Conservation des Thonidés de l’Atlantique (I.C.C.A.T), devrait s’appeler “la Commission Internationale pour la Capture de Tout le Thon”.

Les gouvernements européens, tout comme la Commission européenne, ont été incapables d’écouter les recommandations scientifiques qui demandaient des mesures visant à freiner l’imminence de l’effondrement des stocks. Au contraire, l’UE s’est contentée de maquiller l’énorme surpêche qu’ont provoqué ses flottes (surtout les flottes française et italienne) et à chercher des mécanismes afin d’éviter de payer les compensations pour avoir mal agi. La conséquence de cette attitude irresponsable laisse entrevoir un pas supplémentaire vers l’abîme.

Il restait une petite marge de manœuvre, celle entrouverte au dernier moment par le Japon dans le cadre de l’I.C.C.A.T, conférence à laquelle j’ai d’ailleurs participé en novembre 2008. Le  Japon proposait que tous les membres de l’ICCAT réduisent volontairement leur contingent national pour 2009. A des degrés divers, le Maroc, l’Islande et l’Algérie, au moins, ont  procédé à des réductions volontaires, même parfois elles simplement symboliques, force est de constater que l’UE a fait le contraire.

Il nous reste à ce stade dernier recours: œuvrer pour que le thon s’ajoute à la liste de la CITES en tant qu’espèce en danger d’extinction ce qui  permettrait d’interdire son commerce au plan international.” 

Notes:

L’UE a reconnu, à l’occasion de la réunion d’ICCAT de 2007, que les bateaux de la Communauté avaient bien dépassé leurs quotas de 4.440 tonnes en 2007. Elle a négocié une diminution du quota de l’UE pendant 3 ans afin de rembourser cette surpêche.

En 2008, l’UE a déclaré qu’en fait, la surpêche en 2007 était 5.022 tonnes, selon les chiffes finaux. Selon les règles d’ICCAT, le remboursement aurait dû augmenter jusqu’à 5.022 tonnes, mais l’UE a négocié une réduction jusqu’à 4.020 tonnes.

Réductions volontaires: L’Islande, 49 tonnes sur une quota de 49,72 tonnes – L’Algérie, 90 tonnes sur une quota de 1.117,42 tonnes – Le Maroc, 15.26 sur un quota de 2.088,26 tonnes

PRESS RELEASE – Strasbourg, 10 March 2009 

Bluefin tuna

EU delivers death blow to ailing bluefin tuna  

This evening the European Parliament will debate a proposed regulation to Council concerning “a multi-annual recovery plan” for dwindling bluefin tuna stocks in the eastern Atlantic and Mediterranean. Green MEP Raül Romeva is a member of the EP fisheries committee, draftsman for the proposal for a new control regulation for the Common Fisheries Policy and attended the most recent meeting of the International Commission for the Conservation of Atlantic Tuna (ICCAT) in November last year. He commented:

“Let’s not pretend otherwise – the so-called recovery plan for bluefin tuna stocks will actually sound a death knell for these fish in our seas and oceans. This was the inevitable conclusion of a blind lack of political responsibility by EU governments and the EU Commission and the near suicidal policy by parts of the fishing sector. The question is no longer if bluefin stocks can recover but when exactly the last of these fish will disappear from our waters.

ICCAT has well earned its nickname as the International Commission to Catch All Tuna and the EU has played its part in today’s dire situation. While scientific advice was warning of the impending collapse of bluefin stocks, the EU busied itself only with covering up the huge overfishing in its waters and finding ways to avoid paying compensation. (1)

The last chance was missed when the EU ignored the suggestion at ICCAT to make voluntary reductions beyond the agreed and woefully inadequate reduction in fishing quotas. Our last recourse is to try and include bluefin tuna in the CITES (2) list of species at risk of extinction and see if this can put an end to the international trade of this fish.”

Notes to editors:

(1) According to ICCAT rules, the EU should have had to reduce its quota for 2009 by 5,022 tonnes as “payback” for over-fishing in 2007. Instead, the EU quota has been reduced by 4,020 tonnes over four years.

(2) Convention on International Trade in Endangered Species of wild fauna and flora.

Per si algú encara dubta de la importància i la urgència de millorar els sistemes de control i de compliment de les normes en el marc de la pesca recomano la lectura d’aquesta notícia a El Mundo d’ahir en què s’explica amb tot detall la denúncia que fa Greenpeace contra un armador espanyol (Vidal armadores S.A.) que ha rebut nombroses subvencions per part de l’Estat tot i haver estat nombroses vegades detingut i sancionat en diversos països per practicar la pesca il.legal i irregular. La notícia és extraordinàriament important en el marc de l’informe que estic fent com a ponent del Parlament Europeu sobre la proposta de Reglament en relació a les mesures de control i de compliment de les normes en el marc de la Política Pesquera Comunitària. Conjuntament amb el meu company al Congrés, Joan Herrera, hem dirigit una bateria de preguntes tant al Govern espanyol com a la Comissió Europea en els termes següents: (segueix…)

05/03/2009

ICV
pregunta a la Comissió Europea i al Govern espanyol per les subvencions del
Ministeri de Medi Ambient a un armador acusat de pesca il.legal

L’eurodiputat
d’ICV, Raül Romeva, i el diputat d’ICV al Congrés, Joan Herrera, demanen
explicacions arran la denúncia de Greenpeace Internacional

L’eurodiputat
d’ICV, Raül Romeva, i el diputat i portaveu d’ICV al Congrés, Joan Herrera, han
presentat una bateria de preguntes a la Comissió Europea i al Govern espanyol,
respectivament, perquè informin sobre les subvencions que hauria atorgat el
Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí a un entramat d’empreses pesqueres
de l’armador de Ribeira (La Corunya), Antonio Vidal Suárez (Vidal Armadores
S.A.), tot i que els vaixells i activitats d’aquest armador formen part de les
llistes negres per pesca il.legal de la Comissió per la Conservació dels
Recursos Marins Vius Antàrtics.

Aquestes
iniciatives parlamentàries són conseqüència de la denúncia de Greenpeace
Internacional davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional i davant la Cimera de
Pesca Bianual de l’Organització Mundial de l’Alimentació i l’Agricultura (FAO)
que s’està celebrant a Roma. Segons aquesta denúncia les empreses d’Antonio
Vidal haurien rebut entre els anys 2000 i 2005 subvencions del Govern espanyol
per valor de 2,99 milions d’euros a més de 5,6 milions d’euros en subvencions a
empreses pesqueres propietat dels fills de l’armador. L’armador Vidal Suárez ha
estat relacionat en diverses ocasions amb la pesca il.legal. El 1999 el seu
vaixell Comouco va ser arrestat tres vegades per l’Armada francesa.

Tant
Raül Romeva com Joan Herrera pregunten a la Comissió Europea i al Govern
espanyol, respectivament,  l’opinió sobre aquesta denúncia. Herrera demana
al Govern si el Ministeri de Medi Ambient pensa suspendre les llicències de
navegació i pesca dels vaixells de l’armador després d’aquesta denúncia.

Informe
de Romeva per al reglament del Consell de la UE

D’altra
banda, l’eurodiputat Romeva és l’autor de l’informe del Parlament Europeu sobre la proposta
de Reglament del Consell de la UE pel qual s’estableix un règim de control
comunitari per tal de garantir el compliment de les normes de la política
pesquera comunitària. Romeva ha subratllat que aquest informe sobre el control
de la pesca a la UE “ha de servir per evitar que se subvencioni la pesca
il.legal”

L’eurodiputat
català ja ha començat la ronda de reunions bilaterals amb les diferents
delegacions governamentals, comunitàries, del sector i de les ONG per explicar
aquest informe que adverteix que els recursos pesquers s’esgoten, la
crisi amenaça durament el sector i el canvi climàtic canvia certs
paràmetres biològics. 

“Cada
cop és més greu la manca de regles clares en alguns aspectes, i el no
compliment de les que hi ha. S’ha instal.lat una certa cultura del per què
he de complir jo si el del costat no ho fa?'”, denuncia Romeva, que afegeix que
“és el mateix sector qui la demana, però és sobretot el deteriorament de la
situació biològica i sòcieconòmica relacionada amb la manca de control
efectiu sobre les vulneracions de les normes allò que fa indispensable
posar-hi remei de forma immediata”.

Foto: Vaixell de Vidal Armadores S.A. Font: Greenpeace.

La publiquen alguns mitjans. És de Reuters. Es tracta de la varada de dos centenars de cetacis (dofins i balenes pilot) a les costes australianes. Alguns van poder ser salvats, però molts van morir. Són diversos els centenars de cetacis que han perdut així la vida des de novembre. Em segueix sorprenent que aquesta mena de fets apareguin a les pàgines de societat i no a les de política, en forma d’accions legislatives i d’iniciatives clares i específiques que les preveguin i previnguin. Algú pot pensar que el fet queda llunyà, però el problema és que fets similars ocorren contínuament a les nostres costes, si bé encara no han tingut la dimensió del que narra la fotografia, de moment. El tema de les desorientacions dels cetacis producte dels sònars i d’altres elements és constant. Un aspecte més d’aquest món, el marí, que no perquè no veiem, deixa d’existir.
Font foto: Reuters.

Darrerament hi ha qui em demana sovint de quina manera una més correcta gestió del mar i dels seus recursos pot emmarcar-se en la necessitat de trobar respostes a la doble crisi que afecta cada cop més la nostra vida: la crisi econòmico-financera i la crisi ambiental. I és que el mar tampoc no se n’escapa. Per una banda són moltes les persones que viuen del mar que pateixen les constants pujades dels preu dels carburants, la dificultat per aconseguir crèdits per impulsar iniciatives empresarials, la pèrdua del poder adquisitiu de la població que fa que es consumeixi menys peix, o la pèrdua de llocs de treball -directament a mar o en les diferents parts de la cadena de producció i transformació-. Per altra banda, però, els estocs de peix estan cada vegada més amenaçats, en part degut a la contaminació i al sobrepesca -resultat també de la sobrecapacitat de la flota comunitària- , i en part degut al canvi climàtic que provoca canvis en les lògiques biològiques de determinades espècies. 

En aquest context sóc dels que pensen que una manera de fer front a ambdós problemes és amb una política més clara, coherent i eficaçment implementada dels mecanismes de control de la pesca. De fet, segons estimacions de la mateixa Comissió, una bona política en aquest sentit permetria primer, lògicament, garantir la sostenibilitat i millor conservació dels estocs de peix dels nostres mars i oceans, i conseqüentment, podria suposar un increment dels beneficis nets d’uns 10.000 milions d’euros en 10 anys. A més a més, aquests beneficis anirien acompanyats, previsiblement, per un augment net de l’ocupació que podria suposar fins a 4000 llocs de treball en els diferents subsectors. La part més significativa d’aquesta valoració és que l’increment de la producció pesquera estimularia la creació de llocs de treball en els sectors i les regions corresponents. En termes encara més concrets, la proposta de reglament podria suposar que els costos per al sector derivats de la implementació de l’actual política de control es podrien reduir fins un 60%. (segueix…) 

Per altra banda, un dels pilars fonamentals de la Política Pesquera Comuna ha de ser l’aplicació eficaç i no discriminatòria de les regles. El respecte per a les regles i un enfocament coherent que permeti controlar no només més, sinó, sobretot, millor, és la millor manera de protegir els estocs pesquers, ja molt depauperats, i conseqüentment els interessos del sector que en viu directament o indirecta.

Si aquells grups que viuen i treballen en el marc de la pesca, des de la gent que treballa a bord dels vaixells fins a aquelles persones que manipulen i venen el peix als consumidors, no respecten les regles, la Política Pesquera Comunitària està condemnada. Els estocs de peix desapareixeran, juntament amb totes aquelles activitats que en depenen.

Tant la Comissió com des del Parlament Europeu hem lamentat repetidament el baix nivell de compliment i hem reclamat més i millors controls per part dels Estats membre,  criteris d’inspecció harmonitzats, sancions dissuassòries, major transparència en quant als resultats de les inspeccions, enfortir el sistema d’inspeccions de la Comunitat, etc.

En tractar-se d’un àmbit de competència exclusiva de la UE, és la Comunitat qui en té la responsabilitat de definir les regles (no s’aplica el principi de subsidiarietat). Tanmateix, la implementació d’aquestes regles correspon als Estats membres o a aquelles entitats que en tinguin una competència específica o compartida, com és el cas de Catalunya (en vaig parlar a l’apunt Construir Catalunya des d’Europa: l’exemple de la gestió pesquera). Aquest fet fa que hi hagi diversos motius que expliquin (tot i que no justifiquin, la incorrecta o insuficient aplicació de les normes). El primer és jurídic, en el sentit que la regulació de control i els instruments relacionats són clarament insuficients, i no proporcionen el marc legal necessari per tal que els inspectors puguin fer la seva feina. El segon és polític i té a veure amb el fet que no sempre els Estats Membre compleixen les seves obligacions legals d’implementar plenament les regles que han acceptat al Consell i no assignen els recursos suficients per a fer-ho. Per altra banda, la Comissió té el mandat de verificar què fan els Estats membre, cosa que no sempre fa, de vegades per dificultats tècniques, de vegades per manca de recursos pressupostaris i, algunes vegades, també, per pressions dels mateixos Estats.

?Per altra banda, l’aspecte segurament més determinant que justifica la necessitat de la Reforma és el demolidor Informe Especial de 2007 del Tribunal de Comptes el qual examinava la qüestió de l’aplicació d’un aspecte de la PPC (les regles sobre conservació de recursos) i concloïa que existien seriosos problemes. En concret, en el seu apartat 125 establia que ‘El treball del Tribunal ha posat de manifest que, malgrat les millores recents, els mecanismes de control, inspecció i sanció sobre el terreny no han estat prou per tal d’assegurar que les regles que determinen la gestió dels recursos pesquers, els TAC i els sistema de quota en particular, s’apliquin eficaçment’. Es tracta, amb diferència, d’un dels informes més demolidors del Tribunal de Comptes dels darrers anys en contra de la mala gestió d’una política comunitària.

El Tribunal va fer també algunes recomanacions sobre com millorar la situació, mentre que la Comissió va fer, per la seva banda, un nombre igualment important de promeses per tal d’afrontar el problema i refer la regulació del controla través d’un nou Reglament.

L’informe del qual m’ocupo des de fa unes setmanes en tant que ponent del Parlament té a veure, precisament, l’esmentada proposta de Reglament (veure  Reglament del Consell de la UE pel qual s’estableix un règim de control comunitari per tal de garantir el compliment de les normes de la Política pesquera comunitària )

Aquest Reglament és la darrera de tres regulacions que constituiran el sistema de control, essent els altres dos el Reglament de la Pesca INN (Il.legal, no documentada i no reglamentada, IUU en anglès) i el Reglament sobre autoritzacions de pesca. És essencial que les mesures incloses en la proposta no solament incorporin tots els aspectes necessaris del l’actual marc de regulació de control i les recomanacions del Tribunal de Comptes, sinó que també siguin coherents amb les provisions d’aquestes dues altres regulacions.

Probablement el principi de base més important d’un sistema de control que s’ha d’aplicar a 27 Estats Membre és que comporti que tothom serà tractat de manera equitativa, sense discriminacions, cosa que implica que tots aquells actors que formen part de la cadena de producció – pescadors, manipuladors, compradors i altres – percebin que no se’ls discrimina i aportin la seva parcel.la de responsabilitat. L’Agència de Control de la Pesca de la UE ha de jugar-hi també un paper especialment important.

Finalment, tenint en compte que el règim de control en la UE s’està tornant cada cop més complex, amb l’actual proposta de Reglament la Comissió ha d’assegurar que totes les regles siguin aplicables i eficaces.

El meu paper, en tant que ponent del aprlament, és seguir els fars adequats per tal que el vaixell del control arribi a bon port. 

Font foto: lavozdigital

Un estudi sobre els efectes de l’escalfament global en més de 1.000 espècies pesqueres, el més important que s’ha fet fins avui, posa de manifest com no només es confirmen les pitjors hipòtesi, sinó que s’incrementen les expectatives negatives. Un equip
internacional, liderat pel prestigiós investigador canadenc Daniel
Pauly, va presentar ahir els resultats a Chicago, en la reunió anual de la
Societat Americana per a l’Avenç de la Ciència (AAAS), editora de la revista Science. En parla avui Alicia Rivera, enviada especial de El País a Chicago, al seu article titulat: La pesca se desplazaraá 45 kilómetros cada diez años hacia los polos. Tot plegat apunta a que ja hem superat fa temps el temps de la denúncia per entrar, de ple, en la urgència de l’acció. Molt em temo, però, que, tal i com passa sovint, l’interès pels mars i oceans és inversament proporcional al desconeixement de les nostres institucions, mitjans i societat en general en relació a la urgència i la gravetat del problema. La noticia la trobem avui a les pàgines de Societat. Hem d’esperar a certificar-ne la total i completa defunció per trobar-la a les pàgines de política, i en els discursos i prioritats governamentals? Espero que no, però ens queda poc, molt poc, marge (segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

La pesca se desplazará 45
kilómetros cada diez años hacia los polos

El cambio climático
dañará al sector de los países de latitudes ecuatoriales

ALICIA RIVERA
(El País) – Chicago – 14/02/2009

Revolución en el océano
por el cambio climático. Centenares de especies de pesca en todo el mundo se
van a desplazar hacia latitudes altas del planeta -unos 45 kilómetros de media
por década- y hacia aguas profundas de aquí a mediados de siglo. Las costas de
algunos países del norte saldrán ganando, pero las aguas de países de latitudes
ecuatoriales y medias perderán, y mucho.

El primer estudio global
de los efectos del calentamiento sobre más de 1.000 especies de pesca -hasta
ahora sólo había investigaciones para algunas y en zonas concretas- añade una
nueva preocupación al negro panorama dibujado por los expertos. Un equipo
internacional, liderado por el prestigioso investigador canadiense Daniel
Pauly, presentó ayer los resultados en Chicago, en la reunión anual de la
Sociedad Americana para el Avance de la Ciencia (AAAS), editora de la revista Science.

La temperatura del agua y
las corrientes marinas influyen en los hábitats, tanto directa como
indirectamente, por su efecto en los desplazamientos del alimento primario,
explicó William Cheung (Universidad de la Columbia Británica), autor del
trabajo de proyección de la pesca de aquí a 2050. El bacalao, los calamares,
las gambas o los tiburones son algunas de las capturas afectadas por estos
desplazamientos. Además de la disminución o pérdida de pesquerías en extensas
zonas del océano, se producirán invasiones de especies, con efectos difíciles
de evaluar.

Cheung y sus colegas han
interrelacionado los parámetros básicos de especies marinas con los modelos
climáticos y así han obtenido “la primera proyección cuantitativa de los
patrones de impacto de cambio climático sobre la biodiversidad marina a escala
global”, comentó el científico. El trabajo se publica esta semana en la
revista Fish and Fisheries.

El sector pesquero de
algunos países se beneficiará de esta alteración. Es el caso de Noruega,
Groenlandia, EE UU (Alaska), Islandia o el norte de Rusia. Pero otros como
Japón, México, Argentina o Chile verán sus potenciales capturas gravemente
afectadas. Habrá especies que prácticamente desaparecerán de aguas tropicales,
de latitudes bajas y el Mediterráneo meridional. Sin embargo, Cheung advirtió
de que su estudio no indica una tasa de extinción global para las especies
marinas tan alta como la de las terrestres (entre un 15% y un 37%) debido
“seguramente a que tienen mayor capacidad de dispersión”.

En cualquier caso, las
habrá. Las especies que ahora viven en muy altas latitudes no encontraran aguas
más al norte para sobrevivir. Ocurrirá con algunos tipos de langosta o de
bacalao. El arenque del Atlántico norte disminuirá en torno a un 20%.

Ya son perceptibles
algunas alteraciones en la distribución de especies de pesca. En mares
septentrionales, comentaron los científicos, se ha observado un enriquecimiento
de la fauna marina, entre 1985 y 2006, que explicaría los cambios de los
patrones biogeográficos y el cambio climático.

Ya sea por apoyo a la
estrategia del presidente Barack Obama, que sitúa la cuestión del clima en la
primera línea de prioridades para EE UU, ya sea para criticar a los
republicanos si hubieran ganado (las sesiones de la AAAS se preparan con meses
de anticipación) o porque la comunidad científica estadounidense en ningún
momento ha despreciado el reto del cambio climático al margen de la postura de
sus políticos, la conferencia de Chicago confiere un peso relevante al
calentamiento global y sus impactos.

La conferencia inaugural
del jueves, a cargo del presidente de la AAAS James J. McCarthy (Universidad de
Harvard) se dedicó al cambio climático y los futuros posibles -futuros, dijo,
porque la realidad será una u otra dependiendo de las decisiones sociales,
económicas y políticas-.

También la UE, con una
fuerte presencia en la conferencia, dedica varias sesiones científicas al
calentamiento. Su representante, José Manuel Silva (Comisión Europea), destacó
en su conferencia el eje clima/energía como una prioridad de investigación y de
cooperación internacional.

Font foto: Xurxo Lobato / El País

Ara que s’acosten les eleccions europees proliferen algunes reflexions en relació a com convé construir Catalunya des d’Europa, o dit d’altra manera, de quina manera un/a eurodiputat/da pot contribuir a construir Catalunya, i vetllar pels seus interessos. Crec que, més enllà de les retòriques buides de contingut, dels eslògans més o menys encertats, i de les frases grandiloqüents (sovint fruit de la desconeixença), allò que pot ajudar a comprendre millor la situació és un exemple pràctic. En el meu cas, en puc usar un que m’ocupa de fa mesos: l’informe sobre el Reglament de la UE relatiu a la implementació dels mecanismes de control en el marc de la Política Pesquera Comunitària. Els informes legislatius del Parlament Europeu els el.laboren inicialment, i per tant en lideren la discusió subseqüent, algun/a dels/de les 785 membres del Parlament Europeu. El repartiment de responsabilitats es fa en funció d’un sistema de punts i del pes que cada grup té en el sí de la cambra. És així que m’ha tocat a mi fer l’informe en qüestió, igual que en el seu moment em va tocar fer els relatius al control de les exportacions d’armes de la UE o a la resposta davant als Feminicidis a Amèrica Central i Mèxic. La primera conclusió, per tant, és que per tal de poder tenir algun paper decisiu en l’el.laboració de la normativa comunitària cal ser-hi, al Parlament Europeu. Però no només això, cal ser-hi amb vocació no només d’altaveu, que també, sinó de liderar determinats debats a escala europea entre d’altres motius per què, sinó, seran altres qui decidiran què i com cal administrar certes normatives a Catalunya. Això és especialment important en aquelles qüestions en què la Generalitat de Catalunya té transferides les competències exclusives, com és, per exemple, el cas de la pesca marítima en aigües interiors, marisqueig i aqüicultura, o en què, tal i com estableix la pròpia Constitució Espanyola, comparteix competències, com és el cas, per exemple, del que es coneix com a “Ordenació del Sector Pesquer”, on l’estat fixa les bases i el govern català les desenvolupa. Així per exemple, a partir d’una norma estatal que estableix un màxim de jornades de pesca setmanals i el corresponent descans obligatori, correspon al Govern català la decisió de quan s’ha de localitzar aquest descans preceptiu. D’altra banda en aquest mateix marc de l’Ordenació del Sector Pesquer s’exerceix un règim de tutela sobre les confraries de pescadors i es gestionen els ajuts per a la millora de les seves instal·lacions i les de les llotges de les quals son concessionàries. (segueix…)

S’ha de tenir en compte que la Unió Europea contempla la pesca marítima com un tot unitari i per tant no distingeix entre la pesca que s’exerceix per fora de les línies de base (pesca en aigües exteriors competència exclusiva de l’Estat) i la que s’exerceix per dins d’aquestes línies. Tampoc no té en compte si el que es captura es peix o marisc ni si l’art emprat està classificat com a art de pesca o de marisqueig a l’hora d’imposar les corresponents mesures de gestió. Aquestes disquisicions, que formen part del joc competencial Estat – Comunitats Autònomes, no tenen cap sentit a l’hora d’aplicar la política pesquera comuna (PPC).

La Direcció General de Pesca i Acció Marítima (DGPAM) del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural té encarregada la gestió de les matèries a dalt esmentades però, a més, s’ocupa de tot un seguit de temes vinculats amb la millora del circuit de comercialització, des de la publicació i distribució d’impresos tals com Guies de Circulació o Documents de Transport, fins la contractació de campanyes publicitàries destinades a la promoció dels productes pesquers catalans i a la millora de la seva traçabilitat per garantir, tal com recorda la present proposta de Reglament, el seguiment del producte des de la mar al plat.

Totes aquestes tasques desenvolupades per les institucions catalanes comporten lògicament el desenvolupament i l’execució d’uns dispositius d’inspecció i control que garanteixin el compliment de les seves polítiques de gestió. En aquesta línia la DGPAM disposa d’un equip propi d’Inspectors de Pesca i Afers Marítims amb els corresponents mitjans terrestres i marítims (5 vaixells) d’inspecció. Complementàriament s’han signat convenis de col·laboració amb el Ministeri de Medi Rural i Marí i s’han habilitat inspectors del Servei Marítim de la Guardia Civil, el cos d’Agents Rurals del Departament de Medi Ambient i Habitatge, Mossos d’Esquadra i cossos de policies municipals.

Entenem que totes aquestes polítiques de gestió de la DGPAM, tan les que exerceix en qualitat de competència exclusiva, com aquelles altres en les que la competència és compartida i fins i tot aquelles en les que sense una competència clara hi intervé moguda per la defensa dels interessos legítims del sector, s’executen en el marc de la PPC i per tant hauríem de poder participar d’una manera més activa en l’el.laboració d’aquestes directrius comunes europees.

Tenint en compte que els mecanismes d’informació envers les comunitats autònomes per part del govern de l’Estat no són sempre les millors i més àgils, resulta especialment rellevant que sigui precisament un eurodiputat català el responsable de liderar discusió legislativa de la magnitud de la que ens ocupa .

En successius apunts comentaré amb més detall com la nova proposta de Reglament afecta a Catalunya.

NOTA: Informació elaborada a partir de notes de la mateixa DGPAM (Direcció General de Pesca i Acció Marítima)

Font foto: Portada del llibre La Pesca a Catalunya, d’Enric Garcia i Marta Vives.