El debat en relació a la Directiva relativa a la comercialització de productes pirotècnics de la UE ha tornat a posar de manifest l’alt grau de confussió, desinformació i, fins a cert punt, certa manipulació, que existeix en relació a les normes que debatem i votem a Brussel.les. S’acosten les eleccions europees i això activa tota mena de discursos,
debats, pressions i, per què no dir-ho també, exageracions. De cop i
volta, com que els mitjans comencen a parlar del Parlament Europeu la
ciutadania s’adona que sí, que existim, i reacciona. Personalment trobo
que seria molt millor que els mitjans informessin regularment del què
s’hi fa al Parlament, de quines són les correlacions de forces, i de
qui fa què (la normativa pirotècnica la vàrem votar l’any 2006!). Crec que és un dret democràtic. Però, en fi, les coses són
com són. I com que sóc dels qui realment creu en la importància del
Parlament Europeu, i en la necessitat de ser-hi per influir, des
de dins, en la política europea, doncs procuro ser conseqüent i
dedicar-m’hi tant com puc. Això em permet constatar en primera persona
com, en alguns casos, la mobilització ciutadana en relació al que fem
al Parlament Europeu és extraordinària. El cas de la normativa pirotècnica n’és un exemple (en vaig parlar fa poc a l’apunt Pirotècnia europea). Més recentment, però, hem tingut d’altres exemples
com la Directives del Retorn, la del paquet Telecom o la de les 65
hores, així com la situació de Gaza, que han permès situar el PE en el
mapa polític, social i mediàtic ciutadà. A aquests temes se n’hi acaba
d’afegir un altre: l’informe sobre la proposta del Consell sobre
el Reglament del control de la Pesca del qual, a més, sóc el ponent pel
Parlament Europeu. En vinc parlant en diferents apunts darrerament, però
avui vull centrar-me en un aspecte concret: l’article 47, relatiu a les
mesures de control sobre la pesca recreativa. I si en faig menció és
per què cap de les Directives mencionades (retorn, telecom, 65h) ha
tingut la resposta que està tenint aquest article, almenys en quant a
volum de mails enviats a alguns diputats, sobretot britànics,
irlandesos, finesos o suecs, i conseqüentment, a aquest humil ponent. Vegeu per exemple aquest article a The Telegraph (Fishermen join forces against EU rules) o aquest de l’Irish Times ( The magic of Marlin). El tema és el següent: (segueix…)

La proposta de Reglament
del Consell de la UE pel qual s’estableix un règim de control
comunitari per tal de garantir el compliment de les normes de la
Política pesquera comunitària és el pilar central
de la reforma comunitària en aquest sector, cosa especialment
significativa en un moment de a) crisis econòmica, i b) extrema
depauperització dels recursos marítims i pesquers arreu del món, i
particularment a Europa.

En aquest context la proposta conté
diferents instruments relatius a normes, mesures de control, mecanismes
de coordinació, sistemes de sancions i penalitzacions, sistema
d’inspeccions, etc… A grans trets tothom coincideix en la importància
del mateix, i a més a més de les ONG i la comunitat científica, és el
mateix sector qui reiteradament ha reclamat apostar per una veritable
cultura del respecte de les normes (Culture of Compliance). La
discussió vindrà en aspectes concrets com les limitacions, terminis,
sancions, etc…

Personalment confesso, però, que m’ha sorprès
la reacció davant l’article 47, relatiu a la necessitat d’incorporar la
pesca recreativa.
Vaja, he de dir també que m’ha sorprès relativament, ja que ja estem
acostumats a que des de postures manifestament euroescèptiques es
tergiversin certes qüestions per posar en qüestió l’essència mateixa de
la construcció europea.

La principal oposició ve dels qui
consideren que la UE no té per què controlar aquells qui pesquen de
manera recreativa, ja sigui bacallà al mar bàltic o tonyina al
mediterrani. El problema, però, és que no només en le cas del Regne
Unit, per exemple, hi ha més d’un milió de llicències (això son molts
bacallàs). En aquest sentit considero important que, com a mínim, es
comptabilitzi l’impacte que aquesta mena de pesca comporta sobre el
medi. A més a més, cal tenir en compte que els volums de captures
d’espècies sotmeses a plans de recuperació (anguiles, bacallà, peix
espasa o tonyina vermella, per exemple) que fan aquest sector, el
recreatiu, i que, insisteixo, son les uniques a les quals fa referencia
l’article 47, caldria deduir-lo també del volum total de les quotes que
es permeten a cada Estat membre. 

En segon lloc, em sembla també
important que no hi hagi una discriminació respecte a la pesca
professional. És a dir, no pot ser que demanem als pescadors
professionals que compleixin amb tot un seguit de normes i
requeriments, que limitin les seves captures, que informin regularment
de la seva activitat, que no puguin pescar determinades talles, i que,
en canvi, a la pesca recreativa se’ls permeti absolutament tot. És, per
tant, una qüestió d’igualtat de tracte. Cal dir, però, que hi ha
diverses organitzacions de pesca recreativa que no només han entés
això, sinó que en donen plenament suport i que han esdevingut uns grans
aliats per a aquesta causa en favor de la responsabilitat i d’una major
consciència col.lectiva.

I en tercer lloc, finalment, hem de ser
molt conscients que, malgrat que teòricament aquesta mena de
captures de la pesca recreativa no es poden comercialitzar, la manca de
control sobre aquest aspecte fa que moltes d’elles acabin en mercats i
restaurants de manera il.legal.

Tot plegat exigeix que hi hagi
una millora de la informació i dels mecanismes de control en relació,
també, a la pesca recreativa. Tenim marge per discutir definicions,
terminis i possibles excepcions, però no el principi en si, em temo.

És,
al cap i a la fi, una qüestió de responsabilitat global en relació als
recursos pesquers i la seva sostenibilitat, així com en relació a les
persones, milions, que viuen, i volen seguir vivint, del mar, o,
simplement, gaudint-ne.

Font foto: roquer.org

Des que fa 86 dies va començar la volta al món a vela en solitari i sense escales ni ajuda externa (la Vendée Globe), he seguit a través d’Internet les aventures i desventures dels seus participants.  M’he confessat sovint un apassionat dels esports que exigeixen una gran esforç físic, així com una gran dosi d’entrenament, disciplina i bona actitud mental, i sens dubte que la Vendée Globe és una de les proves esportives més exigents de l’actualitat. Llàstima que no hagi merescut el seguiment mediàtic que tenen d’altres esports. És fascinant, en canvi, veure com a França, la passió per aquesta prova és desbordant. És clar que la majoria de participants eren gals. A casa nostra, però, cal saludar especialment les cròniques de Francesc Cusí a El Periódico que, juntament amb alguns pocs altres, ens han permès seguir el dia a dia d’aquests i aquestes navegants de llegenda (a banda del lloc web oficial, lògicament). És cert que no hi havia cap competidor/a català/na. Confio, però, en què la recentment estrenada prova de la Barcelona World Race (volta al món sense escales en parelles), amb participació, entre d’altres, de navegants de la talla d’Albert Bargués i el seu Educación sin Fronteras, ens permetrà comptar, ben aviat, amb participants catalans a la mítica prova de la Vendée Globe, cosa que, de ben segur, faria augmentar l’interès mediàtic i del públic català en general en relació a la prova. Per cert, recomano molt especialment el llibre de Bargués i Cusí, Miedo a la oscuridad. Sigui com sigui, i sense que una cosa exclogui l’altra, de moment gaudirem de les vivències de monstres marins com Michael Desjoyaux, guanyador de la present edició (va arribar diumenge després de 84 dies de navegació i havent sortit amb un retard de 48 hores per un problema tècnic al seu Foncia). ‘Le professeur‘ és, per tant, el primer bicampió de la prova (ja la va guanyar fa dues edicions davant de la no menys mítica Ellen Mc Arthur). En el balanç negatiu, l’enorme nombre d’abandonaments, tot i que sortosament no cal lamentar enguany cap baixa mortal. En el millor dels casos només arribaran a la costa bretona de Sables d’Olone, i havent fet tota la travessa, 11 de les 30 embarcacions que la van començar. Han quedat pel camí noms com Jourdain, Goulding, Riou, Le Cam, Dick, Josse, Peyron, Wavre, Basurko, Stamm, i molts d’altres. Una mostra més de la duresa i del mèrit, no ja de guanyar la prova, sinó, simplement, d’acabar-la.

Font foto: Vendée Globe

Una responsabilitat de pes per acabar el mandat: l’informe Romeva sobre la proposta de Reglament del Consell de la UE pel qual s’estableix un règim de control comunitari per tal de garantir el compliment de les normes de la Política pesquera comunitària. Ja he començat la ronda de reunions bilaterals amb les diferents delegacions governamentals, comunitàries, del sector i de les ONG. El problema és clar, i aparentment tothom en comparteix la preocupació per la gravetat: els recursos pesquers s’esgoten, la crisi amenaça durament el sector, i el canvi climàtic canvia certs paràmetres biològics. En aquest context és cada cop més greu la manca de regles clares en alguns aspectes, i el no compliment de les que hi ha. S’ha instal.lat una certa cultura del ‘per què he de complir jo si el del costat no ho fa?’. Manca, en definitiva, una Cultura del Compliment de Regles (Culture of Compliance, com diuen els anglosaxons). És el mateix sector qui la demana, però és sobretot el deteriorament de la situació biològica i sòcieconòmica relacionada amb la manca de control efectiu sobre les vulneracions de les normes allò que fa indispensable posar-hi remei de forma inmediata. La Comissió acaba de presentar la seva proposta de Reglament, i a mi m’ha tocat la responsabilitat de liderar l’informe que n’ha de fer el Parlament Europeu. 

Algunes dades ens poden ajudar a comprendre la importància i la dimensió ambiental i sòcioeconòmica del tema (segueix…)

–Producció: La UE és el segon productor mundial de productes pesquers, amb més de 7.300.000 de tones entre captures i aqüicultura, només superada per la Xina. L’Estat espanyol és, de llarg, el país de la UE amb més volum total de producció pesquera (1.200.000 tones). 

-En quant a Ocupació, a la UE viuen directament de la Pesca més de 230.000 persones (l’Estat espanyol és el país europeu que més n’ocupa, amb 56.000, seguit d’Itàlia, Portugal, França i Regne Unit). Però és que indirectament, la indústria de transformació n’ocupa 132.000 més (un altre cop Espanya lidera la situació dels països UE amb 23.000).

-Pel què fa a la flota, de les prop de 90.000 embarcacions de la UE, Grècia en suma 18.300, Itàlia 14.500 i Espanya 13.700 (el 15% del total), tot i que en termes de tonatge les proporcions varien (de les 2.000.000 de tones a escala comunitària, Espanya n’és responsable de 488.000 (el 25% del total), seguida de Regna Unit i de França amb poc més de 200.000 cadascú). En termes de potència de motors passa una cosa similar: dels prop de 7.3000.000 cavalls de potència que sumen les embarcacions europees, Itàlia és qui més n’aporta (1.225.000) seguida de l’Estat espanyol amb 1.127.000 -el 15% del total europeu-).

-Finalment, en relació als ajuts comunitaris, del total de 6.000.000 milions d’Euros que aporta la UE per a diferents conceptes (desballestament, construcció de noves embarcacions, modernització embarcacions, aqüicultura, instal.lacions portuàries, transformació i comercialització, i mesures sòcioeconòmiques, entre d’altres), l’Estat espanyol és qui més es beneficia de les ajudes públiques amb prop de 2.500.000 euros (dels quals 1.700.000 provenen de les arques comunitàries i 700.000 de les estatals). La segueix Itàlia, amb 700.000, i els altres ja es troben al voltant dels 300.000, 200.000 o per sota. En termes desagregats,

Tot plegat són dades de 2003 i 2004, però permeten fer-nos una idea de la situació comparativa i, sobretot, de l’impacte sòcioeconòmic i de l’interès que la proposta de Reglament pot tenir per a diferents països i sectors.

El calendari per a l’el.laboració del nostre informe (el del Parlament Europeu), és força apretat, però factible: el proper 11 de febrer tindrem una audiència amb experts que ens assessoran sobre diferents aspectes pràctics i jurídics de la proposta (entre ells Ramon Franquesa, Professor de la Universitat de Barcelona, i Harm Koster, Director de l’Agència de Control de la UE amb seu a  Vigo). El 2 de març a la Comissió de Pesca debatrem la meva proposta/esborrany d’informe, que votarem el 31 de març (en Comissió) i finalment la setmana del 21-24 d’abril en plenària a Estrasburg.

(Nota: més dades disponibles a Direcció General d’Afers Marítims i Pesca de la Comissió Europea (DG MARE) )

Foto: pescadors a Palamós. Font: Gemma Bruguera, per a IDEP.

El Parlament Europeu m’acaba de nomenar ponent per a l’informe relatiu a la proposta que ha fet la Comissió sobre el Reglament del Consell de la UE pel qual s’estableix un règim de control comunitari per tal de garantir el compliment de les normes de la Política pesquera comunitària. Es tracta d’una de les peces legislatives més importants en relació a la Política Pesquera Comunitària, juntament amb els Reglaments relatius, un, a la Pesca IUU (Il.legal, No Declarada i No Reglamentada) i l’altre, a les Autoritzacions. El motiu que fa aquesta legislació imprescindible i fonamental és la dramàtica situació que viuen els estocs pesquers, a Europa per descomptat, però també arreu, on pesca molta flota europea. Aquesta mala situació dels estocs, sumat a la sobrecapacitat de moltes de les flotes europees, ha comportat que el nombre d’infraccions i de mala praxis hagi augmentat de manera considerable en els darrers temps, cosa que, en major o menor mesura, ha estat tolerada fins ara per part de les autoritats dels governs del pavelló concernit, així com pel fet que les sancions són poques, gens dissuassòries i sovint no aplicades. Això ha de canviar, i la proposta de Reglament va en aquest sentit. A ningú se li escapa que els interessos de nombrosos sectors es veuran afectats amb aquesta nova legislació. D’aquí la importància de fer un treball rigurós. No es tracta en cap cas de castigar el sector en genèric, sinó d’establir unes normes i una ‘cultura del compliment’ d’aquestes normes, que faci que, qui les compleixi, no hagi de patir per res, però que qui no sigui sancionat, ja que en no complir-les perjudica al conjunt del sector i, extensivament, de la societat. I és que, a qui beneficia que explotem de manera irresponsable els nostres recursos pesquers? Certament que al sector no. Almenys aquell que és responsable i conscient de la gravetat de la situació. D’allò del que es tracta és de posar fre als irresponsables, que n’hi ha, i molts. (segueix…)

La trista situació que estem vivint en relació a la Tonyina vermella en el Mediterrani, així com el fracàs en l’aplicació de les mesures de control, posen de manifest com són de necessàries noves mesures i millors mecanismes d’implementació.

No fer-ho simplement significaria simplement signar la sentència de mort d’uns estocs, i en conseqüència d’un sector que en depèn fortament.

L’Advisory Committee on Fisheries and Aquaculture (ACFA), l’antic grup consultor de la Comissió sobre activitats pesqueres, ja va determinar en la seva proposta de reforma que: ‘L’enfortiment de les normes és essencial. Cal enfortir les possibilitats de la Comissió per tal d’Assegurar l’aplicació de les decisions preses per part del Consell’.

La proposta per un sistema de control revista de la Comunitat pretén complementar dues altres reglamentacions ja existents i importants: el Reglament del Consell en relació a la Pesca IUU (Il.legal, no declarada i no reglamentada), i el Reglament sobre autoritzacions. Les tres peces formen, conjuntament, el pilar del sistema de control de la UE.

Tot just ahir vàrem començar les audiències per tal d’el.laborar l’informe del Parlament Europeu del qual en sóc el ponent. El proper 11 de febrer tindrem una nova audiència amb experts europeus sobre la qüestió, als quals he convidat per tal que ens facin saber el seu punt de vista, i mentrestant tinc previst reunir-me amb diversos sectors afectats, governs, confraries, associacions, ONG, centres de recerca, etc…

La votació en Comissió tindrà lloc el proper 31 de març i en plenària la setmana del 20 al 24 d’abril, just abans de tancar el Parlament per iniciar el període de campanya.

En propers apunts entraré en alguns detalls més específics que, a hores d’ara, ja es preveu que seràn els punts conflictius sobre els quals caldrà treballar, i negociar.

Font foto: Consell UE

En acabar el seu mandat sembla que George W. Bush ha volgut tenir un ‘gest’ de cara a la conservació del planeta. Precisament el president que més reaci s’ha mostrat  a impulsar mesures de caire conservacionista i que més traves a posat a la lluita global contra l’escalfament global, sembla que ha volgut tenir un gest benèvol i, ignorant les reticències del seu segon, Dick Cheney, però escoltant les peticions de la seva dona, aparentment ornitòloga aficionada, Laura Bush, ha decidit crear tres parcs marins que han de protegir una àmplia zona del Pacífic. Aquesta decisió, la més ambiciosa adoptada mai en termes de proteccionisme marí, sitúa els Estats Units en un dels països amb més espais marins protegits. Els grups ecologistes s’han mostrat moderadament satisfets, tot i que cal dir que la mesura compta amb alguns peròs importants, primer,  (segueix…)  

mentre es limitarà, tal i com pertoca, la pràctica pesquera i l’explotació comercial en la nova zona protegida, s’hi seguirà permetent el trànsit a vaixells mercants i a vaixells de la Marina dels Estats Units, i segon, enlloc de protegir una superfície de 200 milles, tal i com demanàven els científics i les entitats ecologistes, s’han quedat en 50.

Sigui com sigui, el fet no és menor, i en paraules del biòleg català Enric Sala, resulta clau ja que “aquests indrets són el darrer manual d’instruccions amb què comptem per tal d’entendre de quina manera funcionen els esculls de corall i per tal d’entendre la magnitud del nostre impacte sobre ells”.

Per què costa tant entendre que la conservació d’aquests, i d’altres, espais no només és vital per a la conservació de la biodiversitat sinó també per la pròpia supervivència humana? Per què és tant complicat entendre que després de tants anys, i segles, de destrucció, ara toca emprendre mesures dràstiques que passen, sovint, per protegir determinats indrets? Quan reaccionarem definitivament, quan ens adonem que hem acabat amb tota la fauna i flora possible? I llavors què? Quan entendrem que les mesures proteccionistes estan pensades per a beneficiar tothom i no per anar contra ningú? Quan ens adonarem que cada vegada més cal que les institucions es dotin de persones, dirigents i funcionaris amb sensibilitat proteccionista, i que no hagin de batallar centímetre a centímetre, metre a metre, milla a milla, cada espai per protegir? 

Sóc conscient que protegir espais, aconseguir, per exemple, que el 40% Mediterrani esdevingui una vasta Àrea Marina Protegida, no compta, avui per avui, amb una majoria social, política, institucional ni mediàtica. I malgrat tot crec que és una mesura necessària i per la qual cal apostar-hi fort.

Vaticino, però, que molts dels qui avui s’oposen a avançar en aquesta direcció, algún dia, potser quan deixin el càrrec, com en Bush, s’erigiran en ferms defensors de la Natura. Malauradament, llavors potser ja serà tard.

Bush crea tres parques marinos para proteger vastas áreas del Pacífico

Los ecosistemas preservados en islas y atolones son tan grandes como España

EUSEBIO VAL  -, La Vanguardia, 7 de gener de 2009, Washington.
 
George W. Bush no quiere pasar a la historia con el estigma de haber sido la bestia negra de los ecologistas. Al contrario, aspira a ser recordado como el gran protector de los océanos. Por eso firmó ayer un decreto, de efecto inmediato, que preservará como parques nacionales marinos tres enormes áreas del Pacífico bajo soberanía estadounidense – con una extensión total equivalente a España-consideradas entre las zonas más prístinas del planeta.

Menos vistosa – pero muy importante-será la gestión del Servicio de Parques Nacionales, que sufre problemas presupuestarios. El hispano Ken Salazar, de Colorado, futuro secretario del Interior, será el responsable de administrar una de las joyas colectivas de EE. UU.

*******

ENTREVISTA
A ENRIC SALA

“Las
reservas marinas son cuentas de ahorro”

Enric Sala,
explorador de National Geographic y asesor del Gobierno Bush

Eusebio Val | La
Vanguardia, 08/01/2009 Ciudadanos

El
biólogo catalán Enric Sala participó en el equipo científico que asesoró a la
Administración Bush para crear tres enormes reservas marinas en el Pacífico. La
decisión, rubricada el pasado martes, supone la mayor medida de protección marina
de la historia. Adscrito al Consejo Superior de Investigaciones Científicas y
explorador de National Geographic, Sala lideró dos expediciones a las Line
Islands, en el Pacífico central, para describir el ecosistema intacto de los
arrecifes de coral. “Nuestros datos son de la poca información científica
que existe sobre esa parte del mundo tan remota – señaló el biólogo, en su
oficina de Washington-.Mi papel fue suministrar información científica para
apoyar la propuesta de extender la protección hasta 200 millas. Por desgracia,
la Administración decidió proteger sólo 50 millas”.

¿Ha
expiado Bush sus pecados medioambientales?

Es difícil poder evaluar ahora cuál es la contribución global de Bush al medio
ambiente. A pesar de haber protegido una grandísima área del Pacífico, todas
las políticas que han incrementado el impacto del cambio climático también
están afectando al océano.

¿Por qué decidió tomar esta medida, al final del mandato?

Después de que, hace dos años, creara la reserva al noroeste de las Hawái, y
ante la buena respuesta de la opinión pública, decidió explorar qué otras áreas
podían protegerse. No sabemos si influyeron más sus asesores o Laura, su
esposa. Se trata de áreas en su mayoría deshabitadas, muy remotas, con lo que
el conflicto social y económico es muy bajo.

¿Usted ha hablado de la sensación de estar en una máquina del tiempo,
mientras buceaba?

Cuando saltas al agua es como si entraras en un mundo mágico. Te rodean de
inmediato diez o quince tiburones. Ves bosques exuberantes de coral. Es como
viajar 500 años en el pasado y observar el océano tal como era antes de que los
humanos lo degradáramos. En marzo viajaré a las Southern Line Islands para
estudiar por primera vez cinco islas deshabitadas y prístinas donde no hay ningún
impacto humano. Nos introduciremos otra vez en la máquina del tiempo para
visitar esos paraísos lejanos.

¿Es optimista? ¿Se pueden salvar aún los mares y océanos?

Si no fuera optimista, no estaría trabajando en esto. Hay cosas que no se
pueden salvar pero muchas otras que sí. Hay especies que ya se han extinguido y
especies que están al borde del colapso, pero el observar la recuperación de la
vida marina en las reservas que están totalmente protegidas contra la pesca es
el mejor aliciente para seguir trabajando en este campo.

¿Cómo está nuestro país?

La situación en España y Catalunya es desastrosa. Menos del 1 por ciento de
nuestras aguas están protegidas. Al contrario que las áreas remotas del
Pacífico, la costa española está densamente poblada y hay muchos intereses
pesqueros y comerciales. Y existe la creencia totalmente errónea de que la
conservación y el desarrollo económico son conceptos absolutamente opuestos,
cuando en realidad muchas experiencias en el mundo muestran que, hoy, la única posibilidad
de un desarrollo económico sostenible en la zona costera es con medidas de
conservación. Las reservas marinas son como cuentas de ahorro donde tenemos un
capital que no se toca y se va incrementando con intereses. La alternativa, una
costa sin reservas marinas, es tener una cuenta de ahorros de donde vamos
sacando pero nunca metemos.

Foto: Enric Sala bussejant a l’escull Kingman, un dels espais ara protegits. Font: National Geographic.

Adjunto un interessant article recopilatori de les negociacions que van tenir lloc a Marraqueix fa unes setmenes en relació a la situació de la tonyina, i en el qual s’explica algunes de les postures que vàrem defensar algunes i alguns dels presents. La meva és la següent: “The EU has bankrolled the decimation of bluefin stocks by subsidizing the new large fishing vessels that are responsible for overfishing, to the detriment of certain traditional fishing fleets,” said European Parliament member Raül Romeva, who attended the tuna commission meeting. “When the stocks are gone, the same ship owners who lobbied to overexploit bluefin tuna will come cap in hand for more EU money.” La conclusió de l’autor de l’article, que comparteixo, és brutal: ‘els reguladors aboquen la tonyina cap al penya-segat‘.

YALE ENVIRONMENT 360
Opinion
Regulators Are Pushing Bluefin Tuna to the Brink

The international commission charged with protecting the giant bluefin tuna is once again failing to do its job. Its recent decision to ignore scientists’ recommendations for reducing catch limits may spell doom for this magnificent – and endangered – fish.

It’s one of the biggest, fastest, and most beautiful fish in the sea. It has captured the imaginations of people from Homer to Salvador Dali. But end-times loom for the giant bluefin tuna, whose chances of survival were greatly diminished in late November by the international commission charged with its care. (segueix…)

Once again, that body – the International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas – refused to take strong action to prevent the runaway overfishing of the giant bluefin tuna in its sole remaining, yet rapidly disappearing, stronghold: the Mediterranean.

A 43-nation commission has public-trust management authority and a mandate to conserve. But the International Commission for the Tunas has for its 40-year history merely acted as the fishing industry’s official, tax-funded conglomerate. Think of it as the International Conspiracy to Catch All the Tuna, and its record starts making sense. The commission’s resume on bluefin tuna graphs as plunging populations, down more than half in the Mediterranean and now free-falling, and down more than 90 percent in the west Atlantic.

What else is going on here? “The EU has bankrolled the decimation of bluefin stocks by subsidizing the new large fishing vessels that are responsible for overfishing, to the detriment of certain traditional fishing fleets,” said European Parliament member Raül Romeva, who attended the tuna commission meeting. “When the stocks are gone, the same ship owners who lobbied to overexploit bluefin tuna will come cap in hand for more EU money.”

The U.S. has justifiable indignation over catches on the other side of the ocean. Bluefin tuna originating in the Mediterranean migrate to American fishing grounds, and rampant overfishing on that side of the Atlantic hurts fishing in U.S. waters. So the U.S. has an immediate interest in trying to inject some sanity to the fishing there.

POSTED ON 12.08.08 IN Oceans Sustainability Europe North America 

Font foto: Greenpeace

Un cop més,
el model neolliberal de gestió de recursos, és a dir, privatitzar els beneficis
i socialitzar les pèrdues, sembla que s’està imposant, ara en l’afer de la tonyina. Divendres
vaig haver d’abandonar les negociacions en la cimera sobre la Tonyina que ha
tingut lloc a Marraqueix aquests dies i que ha de concloure avui, (el motiu era que vaig participar en l’Assemblea d’ICV) però he
mantingut contacte permanent amb les delegacions que allà es trobaven,
especialment amb la de la UE i les ONG com Greenpeace i WWF. La situació és més
que preocupant, i la postura de la delegaciçó europea, així com la de l’espanyola,
incomprensibles i inacceptables. De cap manera puc entendre que quan el comitè
científic estableix que per salvar els estocs s’han de reduir les quotes de
pesca a, com a màxim, 15.000 tones l’any, la UE proposi que se’n puguin pescar
fins a 22.500, i a sobre digui que això és una mesura proteccionista. Per altra
banda, la delegació espanyola ha menyspreat dos mandats clars i específics com
són la PNL que es va aprovar al Congrés de diputats en què es demanava, entre d’altre,
la promoció de les zones protegides, i per l’altra la mateixa signatura de la Ministra Espinosa a
la declaració de la UICN en què es demanava establir una ‘suspensió’ de la
pesca de tonyina l’aixecament de la qual vindria condicionada per una sèrie de
reestructuracions en el sector i en els mecanismes de control. La meva
proposta, per altra banda, ja la vaig manifestar fa dies, era la moratòria, la
qual no ha estat en cap cas defensada per la UE. Trobo un flagrant
error, per altra banda, que determinades parts del sector hagin apostat (segueix…)

més per
mirar de mantenir certs ingressos a curt termini, que no pas per assegurar la
pervivència dels estocs, i per tant del sector, a mig i llarg termini. El
problema és que aquestes industries responen a interessos molt particulars, i
deixen fora tota una gran quantitat de persones que viuen i depenen de la pesca
de la tonyina, que no formen part de les grans companyies de pesca industrial
que suposen els encercladors, i que es trobaran completament deixats de banda. Decepció
gran per tant, i compromís a seguir treballant per salvar els estocs, cosa que
em temo que només podrà passar per anar a CITES i establir, per tant, que la
tonyina és una espècie en perill d’extinció. Adjunto la petició que van fer
ahir les ONG que estan negociant a Marraqueix, la qual subscric plenament i que de fet vaig fer personalment tant a la delegació espanyola present a Marroc, com a través del telèfon davant del cap de gabinet de la Ministra Espinosa, qui, per cert, em va confirmar que estava rebent importants pressions de diputats de CiU a favor d’aumentar les quotes i, sobretot, la temporada autoritzada de pesca, en un sentit contrari, per tant, al que jo l’hi proposava. La pregunta, ara, és: quin és el mandat que hauria de defensar l’administració espanyola, la dels interessos particulars d’un sector minoritari (però que mou molts diners) o aquell que li ha donat el Congrés de Diputats i el que ella mateix, administració, s’ha compromès signat la resolució de la UICN? Recordo que si l’objectiu de debò és mantenir i preservar els estocs de tonyina i no acabar definitivament amb l’espècie, allò que toca fer és seguir les recomanacions de la comunitat científica, cosa que ni la delegació espanyola ni la de la UE estan fent.

WWF y Greenpeace piden la intervención
inmediata de Zapatero para salvar el atún rojo

Las ONG piden que facilite el
establecimiento de una suspensión de la pesca industrial

Greenpeace y WWF piden hoy al Presidente del Gobierno español que intervenga
urgentemente para evitar la extinción del atún rojo y la pérdida de los miles
de puestos de trabajo que dependen de la pesquería ante la nefasta posición de la Comisión Europea
y el Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino en la reunión que ICCAT
celebra en Marrakech. Desde el pasado 17 de noviembre, y hasta mañana lunes 24,
la Comisión
Internacional para la Conservación del Atún Atlántico (ICCAT,
en sus siglas inglesas) celebra su reunión anual. Su principal tarea es
establecer un plan de recuperación que evite el colapso del atún rojo.

Por su parte, Juantxo López Uralde, Director Ejecutivo de Greenpeace en España
comentó: ” La Unión
Europea está llevando al ICCAT al suicidio, arrastrando con
él al atún y la forma de vida de miles de pescadores, así como la pérdida de
miles de millones de euros”, y añadió ” además de un crimen ecológico
es una locura económica. España tiene la llave para cambiar esta situación como
principal potencia pesquera mundial de atún rojo”.

Font foto:
WWF/ Jorge Bartolomé

Mentre els governs es resisteixen a emprendre les mesures que cal per garantir la preservació i la recuperació de la tonyina, ONG com WWF aposten per passar a l’acció via boicot al consum de tonyina vermella, campanya a la qual ja s’hi han sumat diversos establiments, com Carrefour, o cuiners, com Sergi Arola. Personalment també m’hi sumo, tal i com explico en la nota que adjunto.

(20/11/2008) Raül
Romeva: “Cal conscienciar els consumidors i conumidores sobre la situació alarmant de la
tonyina vermella”

L’eurodiputat
ecosocialista s’ha mostrat partidari de les campanyes de boicot ciutadà al
consum de tonyina vermella donades les circumstàncies extremes

L’eurodiputat
d’ICV i ponent al Parlament Europeu sobre el reglament de control de la Política Pesquera
Comunitària, Raül Romeva ha mostrat el seu suport a la campanya de boicot al
consum de tonyina vermella promoguda per la Fundació WWF com a
complement útil a la batalla política que s’està produint aquest dies. Així,
l’eurodiputat  ha manifestat que s’adhereix a la campanya i que la
promocionarà i en farà difusió en els cercles parlamentaris.(segueix…)

“Malauradament,
donat que els Governs dels Estats Membres de la UE són incapaços d’acordar unes condicions
racionals, haurà de ser la mobilització ciutadana la que intenti impedir la
desaparició d’aquesta espècie als nostres mars. Per tant, és crucial
conscienciar les persones també poden contribuir a salvar la tonyina vermella”,
ha dit Romeva. 

Romeva,
és aquests dies a Marràqueix, en el marc de la reunió anual de la Comissió Internacional
per al Control de la
Tonyina Atlàntica. A la reunió es debatrà sobre la situació
real del problema i les mesures urgents que s’hauran d’adoptar per revertir-lo,
la més efectiva de les quals seria una moratòria tan llarga com fos necessari
per tal de regenerar la quantitat adequada. Un cop això s’assoleixi, l’obertura
de la veda de pesca hauria d’anar acompanyada d’uns mecanismes de regulació
efectius i severs. Les quantitats màximes permeses s’han d’establir d’acord amb
el rendiment màxim sostenible, i cal assegurar que es respectin.

La Fundació WWF s’ha fet avui ressò de la
campanya internacional de boicot al consum de tonyina vermella, amb la
finalitat de reduir-ne la demanda i, per tant, la seva pesca. Malgrat que es
tracta de fets concatenats i no instantanis, la campanya, que ha rebut fins ara
l’adhesió de més de 16.000 persones de 149 països, té com a objectiu la
sensibilització ciutadana davant aquesta “desgracia internacional”, tal i com es
refereix l’ICCAT a la desaparició de l’estoc de tonyina.

Font foto: WWF

Ha arribat l’hora de la veritat. Després dels tempteigs inicials, avui toca presentar ja les propostes concretes per començar les negociacions específiques. De fet tocava fer-ho ahir, però algunes delegacions van demanar una pròrroga a avui per acabar de valorar les seves propostes (i segurament les seves opcions). Algunes delegacions, entre elles la que encapçala el president de torn d’ICCAT, el brasileny Fabio Hazin, o el mateix Japó, han estat molt clares: no hi ha més temps, ni més possibilitats de negociació, o surt alguna cosa sensata i coherent d’aquesta reunió o, simplement, ICCAT i els estats membres hauran perdut tota la credibilitat, i la tonyina les seves expectatives de vida. Alguns països, a més a més, estan especialment indignats amb la manca de control, de responsabilitat i de voluntat de preservació de l’espècie d’altres, molts d’ells de la UE. A ningú se li escapa, per altra banda, que hi ha una delegació especialment influent  que està fent valer el seu pes des del primer dia: Japó. No només en depèn el seu mercat (és el principal importador del món de tonyina) sinó bona part de la seva flota. No és estrany, per tant, que en la seva declaració inicial Japó deixi clar que, per a ells, un fracàs de la reunió d’ICCAT (és a dir, que no s’arribés a un veritable acord per garantir la protecció de l’espècie), suposaria una veritable problema, i més quan l’alternativa seria llavors enviar la tonyina a la llista d’espècies en perill d’extinció de la CITES, la qual cosa vol dir que ja no seria qüestió de parlar de quotes o temporades de pesca sinó, directament, de prohibir-ne la captura i la comercialització. Japó, per tant, juga fort (segueix…)

en favor de salvar ICCAT, tot i que cal també tenir molt present que si
la situació actual és tan dramàtica és, també, perquè fins ara Japó ha
permès, i fins i tot potenciat, la desmesura. Sigui com sigui és una
evidència que és Japó qui ara com ara controla la negociació. I això no
agrada a gairebé ningú, especialment la UE. La situació sembla força
clara: no hi ha més marge de maniobra que establir o bé una moratòria,
o bé uns períodes de tancament que garanteixin que no se superararan
les quotes establertes (potser 15.000 tones?), i això implica tancar
els mesos de maig, juny i juliol que és quan les captures més grans
tenen lloc. L’objectiu és ben simple: si no es fa així no hi ha cap
altra garantia que els estocs es puguin preservar i regenerar, i per
tant és la fi de l’espècie, i del sector. Malauradament no tot el
sector ho veu igual, i sembla que en alguns casos hi ha més interès de
treure el màxim benefici a curt termini, encara que això suposi acabar
definitivament amb la tonyina, que no pas adoptar mesures potser
doloroses però necessàries. La negociació continua.

Per si a aquestes alçades encara algú dubte de l’enorme pes econòmic, sòcioeconòmic i ecològic d’quest debat, pot consultar alguns dels següents articles:

LLega el dia del Juicio final para el atún (El mundo)

Pressure mounts to close mediterranean fishery (Malta Today)

Si no se hace algo, el atún sera la próxima especie en caer (entrevista a Daniel Pauly, oceanògraf, a El País)

Closure call for tuna disgrace (BBC)

Així com d’altres apunts d’aquest bloc recollits a la categoria Mars i Oceans, o els llocs webs de Greenpeace o WWF.

Foto: Tonyines en un mercat japonès. Font foto: Getty Images/BBC

Segon dia de negociacions a Marraqueix (Marroc) en el marc de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica. Comencen a fer-se evidents les estratègies de totes les parts. Els tempteigs per saber per on respondran els altres actors es succeeixen. Formalment tothom està molt interessat (i preocupat) per les dificultats que passa l’estoc de tonyina. No tothom és, però, igual d’honest. Són molts els diners que mou aquesta indústria. No és casualitat que entre les delegacions oficials, especialment la UE, hi hagi una fornida representació de les grans empreses amb interessos explícits. Algunes d’aquestes empreses compten, val a dir, amb una legítima llista de reivindicacions (i un full de serveis raonablement net, almenys en comparacio amb d’altres). D’altres, però, s’han guanyat una dubtosa credibilitat. El problema, però, és que si la tonyina s’acaba serà per a tothom. Enmig de tot plegat, diversos estudis científics i d’ONG. Són els qui fan més por a algunes parts del sector, ja que sovint els deixen en evidència. Aquestes ONG (sobretot WWF, Greenpeace, Oceana,…) s’han guanyat el respecte i la credibilitat a força d’enfrontar-se amb dades, evidències i suport social a molts representants empresarials i delegats oficials. És moment, avui, de començar a marcar línees vermelles. Personalment ja he manifestat quines són les meves preocupacions i inquietuds a través de la següent nota de premsa distribuïda ahir als mitjans: (segueix…)

ICV
insta als Governs europeus a respectar les recomanacions científiques per
preservar la tonyina vermella

L’eurodiputat
d’ICV es troba aquesta setmana a Marraqueix, on la Comissió Internacional
per a la Conservació
de la Tonyina
Atlàntica ha de prendre decisions crucials per a evitar la
desaparició de l’espècie

L’eurodiputat
d’ICV recentment nomenat ponent del Parlament Europeu per al reglament sobre
control de la pesca a la UE,
Raül Romeva, ha instat avui als Governs dels estats membres de la UE a respectar les
recomanacions científiques per preservar la tonyina vermella al mediterrani.
“És preocupant que ni els Governs dels 45 països membres de la Comissió ni la mateixa
Comissió Europea es prenguin el tema amb la seriositat i el rigor necessaris”,
ha afirmat Romeva alhora que ha denunciat que“no només no semblen disposats a
assolir compromisos ambiciosos d’acord amb la gravetat i la urgència de la
qüestió, sinó que ni tan sols es preocupen de complir el compromisos adquirits
amb anterioritat”.

En
aquest sentit, Romeva ha recordat que l’any 2006, la CICAA (ICCAT) va acordar un
“pla de recuperació per a la tonyina vermella” que establia una
“captura total permesa” de 29.500 tones per a l’Atlàntic Est i el mar
Mediterrani. El mateix Comitè Científic de la  CICAA (ICCAT) va recomanar
limitar el volum de pesca autoritzada per sota  de les 15.000 tones. “Des
d’aleshores els mateixos científics han estimat que les captures de tonyina
vermella estan a l’entorn de les 61.000 tones en l’any 2007”, ha afirmat “és a dir,
prop de quatre vegades més que les recomanacions científiques”.

Per
a l’eurodiputat ecosocialista, la única manera de recuperar amb garanties
l’estoc és a través d’una moratòria d’un, tres o cinc anys perquè aquest 
període  juntament amb un pla d’ajustament que inclogui la reducció de
flota a nivells sostenibles i una  pla de  gestió que 
respecti  completament les recomanacions  científiques. “Això hauria
de  permetre  així mateix establir les reserves  marines
que  protegeixin  totes els  zones de desovament de l’espècie”.

Romeva
ha recordat que “el Congrés Mundial de la Naturalesa va arribar a un acord per àmplia
majoria que instava a l’ICCAT a adoptar mesures urgents per a salvar a la
tonyina”. “Lamentablement  tot  sembla indicar que  molts 
dels  països que van  signar  declaració no estan massa 
disposats a apostar  per la  moratòria, tampoc l’ Estat 
espanyol”, ha denunciat Romeva alhora que ha dit que “no comprenc, perquè els
governs s’obsessionen en no atendre les recomanacions  científiques, ja
que així estant posant en risc a tot el sector a curt i mig termini”.

“Quin
benefici hi ha en seguir pescant alguns anys més per sobre de les recomanacions
si en pocs anys ja no hi haurà tonyina per a pescar?”, s’ha preguntat Romeva.
El cas espanyol és més greu, ja que el Congrés dels Diputats va aprovar per
unanimitat una Proposició No de Llei per a la creació de reserves de tonyina
vermella en el Mediterrani. “Com a parlamentari em preocupa que els governs
signin coses que després no pensen complir o que desobeeixin 
mandats  explícits com el del Congrés dels Diputats”, ha remarcat.”Estem
en un moment clau. Tot indica que és ara o mai. Si no es prenen mesures fermes,
clares i amb mitjans ben definits, pot ser que ens trobem davant el principi de
la fi de la tonyina vermella”, ha afegit.

Per
a Romeva, la reunió anual de la Comissió Internacional
per a la Conservació
de la Tonyina
Atlàntica (ICCAT, inicials en anglès), “té enguany un
component més dramàtic”. Hi ha nombrosos estudis científics que indiquen que la
espècie està a la vora del col·lapse comercial ecològic, amb només un 10% de
l’estoc inicial existent al Mediterrani. “Molt bona part de la culpa d’aquesta
situació és fàcilment assignable: la flota pesquera de la Unió Europea ostenta
una llarga trajectòria en els darrers anys de sobrepesca i vulneració de les
quotes assignades”, ha alertat l’europarlamentari d’ICV.

Aquesta
setmana Romeva es troba a Marraqueix (Marroc) on té lloc la reunió que pot ser
crucial per al devenir d’una de les espècies de peixos amb més tradició a les
aigües de l’Atlàntic Est i el Mediterrani, la tonyina vermella. “A banda de la
importància ecològica d’aquesta espècie, la seva pesca també representa un
important motor econòmic, ja que és una activitat que ocupa moltes famílies
arreu d’Europa”, ha finalitzat.

Foto: Tanc de transport de tonyines cap a una granja. Font: Gavin Newman / AFP /Getty

Sóc
a Marraqueix (Marroc), on té lloc la reunió anual de la Comissió Internacional
per a la Conservació
de la Tonyina Atlàntica
(CICAA, o ICCAT segons sigles en anglès). La situació és, simplement, dramàtica,
i no veig cap altra solució que tancar la pesqueria per garantir la recuperació
de l’espècie. Fa massa temps que els governs i la Comissió Europea
(parts contractants de la ICCAT)
pretenen fer creure que encara hi ha temps. Doncs molt em temo que no és així.
No hi ha informe científic que no posi els pels de punta en descriure la
situació. És hora, per tant, de guanyar una mica de credibilitat. Així,
almenys, s’ha expressat el president de la ICCAT, el brasileny Fabio Hazin, qui en el seu discurs inaugural ha deixat clar que ‘aquesta
és la darrera oportunitat d’ICCAT per salvar la tonyina, i de pas la cara,
davant l’opinió pública’. Ara caldrà veure si els governs entenen i secunden el
missatge, cosa que, almenys en aquests moments inicials de la Conferència, no sembla
fàcil, especialment sabent com sabem que molts d’ells representen els
interessos de determinats grups empresarials vinculats a la pesca de la tonyina
més que no pas l’interès general (i ja no diguem l’interès particular de la
tonyina). Personalemnt no amago que jo també sóc a Marraqueix defensant uns interessos, precisament aquells que estan promovent organitzacions com Greenpeace o WWF, entre d’altres, i que es pot resumir en la següent nota: (segueix…)

 Greenpeace pide el cierre de la
pesquería de atún rojo

Comienza en Marrakech la reunión
anual de la
Comisión Internacional para la Conservación del Atún
Atlántico (CICAA)

17
noviembre 2008

España
– Hoy ha comenzado en Marrakech (Marruecos) la reunión anual de la Comisión Internacional
para la Conservación
del Atún Atlántico (CICAA). Coincidiendo con su inicio, activistas de
Greenpeace han depositado en París cinco toneladas de cabezas de atún rojo
frente al Ministerio de Pesca francés. Con este acto, Greenpeace quiere denunciar
la mala gestión continua de la pesquería de atún rojo del Atlántico Este y del
Mediterráneo que está llevando a la extinción comercial de la especie.

Francia
ha estado utilizando su actual presidencia de la Unión Europea para
que la posición de la UE
sea favorable a los intereses a corto plazo de la industria frente a la
necesidad de salvar al atún rojo del colapso. Las poblaciones de atún rojo en
el Atlántico y en el Mediterráneo han disminuido bajo la “gestión” de la CICAA, comisión formada por
representantes de los gobiernos de 45 países además de la Comunidad Europea.

(2) Una auditoría externa encargada por la propia Comisión Internacional para la Conservación del Atún
Atlántico calificó la gestión del atún rojo como “desgracia internacional”.
Este mismo Panel recomendó a la
CICAA “la suspensión de la pesquería de atún rojo en el
Atlántico Este y el Mediterráneo hasta que se cumplan totalmente las
recomendaciones sobre atún rojo de la CICAA”.
http://www.greenpeace.org/espana/news/expertos-internacionales-calif

–     
Greenpeace

O com han fet a França:

Foto:
 Bèlgica – Activistes de Greenpeace s’encadenen a l’stand de la companyia murciana Grupo Fuentes S.L. que controla
el 60% de la producció Mediterrània d’aquesta espècie al límit de l’extinción
comercial 80 activistes de Greenpeace de 15 països han ‘clausurat’ avui els stands de cinc grans proveïdors de tonyina. Font: Greenpeace

Dilluns vinent marxo cap a Marraqueix, per participar a la reunió anual de la Conferència Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT). La situació és més que dramàtica (veure apunt anterior Salvar o no salvar la tonyina atlàntica: aquesta és la qüestió ), i molt em temo que les mesures que es prenguin quedin lluny de les que realment fa falta emprendre. Almenys aquesta és una de les impressions que em va quedar després de l’entrevista que vaig mantenir ahir amb el Comissari Europeu d’Afers Marítims i Pesca, Joe Borg. Per exemple, malgrat que nombrosos països de la UE van signar una resolució en el marc de la UICN demanant una moratòria per a la pesca de la tonyina (veure apunt Tonyina: toca complir
els compromisos adquirits), sembla ser que aquesta no és una postura majoritària ara com ara en el sí de la UE, i per tant a la reunió de Marraqueix el més probable és que es limitin a proposr una rebaixa de les TAC (quotes autoritzades de pesca) a més a més d’un avançament en quant al tancament de la temporada. Sigui com sigui el tema serà políticament viu i mediàticament present durant els propers dies, tal i com es posa de manifest amb l’article que apareix avui a The Economist (Tuna in the Mediterranean. Gone fishing) i en el qual es recullen les opinions d’algunes de les persones que hi estem treballant. (segueix…)

Tuna
in the Mediterranean

GONE FISHING (Nov
13th 2008, From The Economist print edition)

The
European Commission is accused of withholding embarrassing data

ON
NOVEMBER 17th an international meeting in Morocco will consider how much
bluefin tuna should be caught in the Atlantic and Mediterranean next year. But
it may lack crucial data. The group, called the International Commission for
the Conservation of Atlantic Tunas (ICCAT), meets every year to argue over
quotas, of which the European Union’s is the biggest. The EU divides this among
its members in December (when the big row will be about plans to slash cod
quotas).

The
population of bluefin tuna is crashing after decades of overfishing, mainly by
Europeans. This year a European body, the Community Fisheries Control Agency
(CFCA), has gathered data on bluefin and conducted inspections. Green members
of the European Parliament asked for the study in September. But nothing
materialised until Philippe Morillon, the French chairman of the parliament’s
fisheries committee, got the CFCA to produce a ten-page summary on November
6th. It concludes that “it has not been a priority of most operators in the
fishery to comply with ICCAT legal requirements”. Rules on reporting catches and
banning spotter planes have been flouted too.

Yet
Raül Romeva, a green MEP from Spain, says this summary is a “sanitised”
version. He believes the full report has been suppressed by the commission at
the request of national governments because its contents are so embarrassing.
The full report is said to contain details about the scale of infringements,
including which countries are responsible. One-third of inspections, says Mr Romeva,
led to an apparent infringement, such as inadequate catch documentation. The
commission, he says, is covering this up.

Mielgo
Bregazzi,
a fisheries consultant, says he saw a copy of the full report in August, just
before it went to the commission. He confirms that it contains the detailed
data that the greens and the fisheries committee have been asking for. If the
report does not materialise before November 17th, the ICCAT meeting will not
have the full picture at a critical moment. In a letter to delegates, Fábio
Hazin, ICCAT’s chairman, says this is its “last chance to prove we can do
our job properly. If we fail, other institutions will take over.”

Mr
Hazin is reluctant to spell out what this means. But a spokesman for the
UN agency that regulates trade in endangered species, CITES, confirms that
“some countries” want to put bluefin tuna forward for CITES protection if the
results of the ICCAT meeting are unsatisfactory. This would make the politics
of bluefin even more fraught, as the Americans believe that for many years the
bluefin population in the Atlantic has been consistently overfished by
Europeans.

Font foto: Wildelifeextra.com

Avui tinc una reunió amb Joe Borg (maltès), el Comissari Europeu responsable per als Assumptes Marítims i de Pesca. El cas és que m’acaben de nomenar ponent del Parlament Europeu per a l’informe sobre la proposta de Reglament del Consell pel qual s’estableix un sistema de control comunitari per assegurar el compliment de les regles de la Política Pesquera Comunitària (COUNCIL REGULATION establishing a Community control system for ensuring compliance with the rules of the Common Fisheries Policy). Aquest Reglament esdevindrà la pedra angular de la Política Pesquera Comunitària (PPC) ja que establirà les bases del sistema de control de les captures i les descarregues a terra (landings), així com tots els altres aspectes relatius a la PPC. Esdevindrà així mateix una de les peces més importants pel què fa a la legislació relativa a la pesca ja que, simplement, si les regles no s’apliquen correctament i de manera equitativa per part de pescadors i pescadores, la PPC fracassarà. Així doncs la PPC es juga la seva credibilitat (la qual ja es troba força deteriorada) en l’efectivitat dels mecanismes de control que estableixi i faci complir. La meva feina (segueix…)

com a ponent del Parlament Europeu serà doble: primer, avaluar la proposta de Reglament i veure si compleix amb les expectatives del sector, sí, però sobretot des de la perspectiva de la subsistència dels recursos pesquers i de la recuperació de les espècies amenaçades; i segon, fer una proposta concreta d’aspectes a millorar a curt, mig i llarg termini.

Efectivament, el problema greu avui no són tant les normatives existents com la manca de control en l’aplicació de les mateixes. I la responsablitat principal d’aquest dèficit són els Governs dels Estats Membres, malgrat que existeix una Agència Europea de Control de les Pesca (amb seu a Vigo), de recent creació, però amb un mandat i uns recursos limitats.

De fet, ara fa uns dies (el passat 4 de novembre) la Comissió Europea va fer públic el seu setè Informe sobre les infraccions greus a la Política Pesquera Comuna (PPC) (report on serious infringements to the rules of the Common Fisheries Policy (CFP) ). L’informe, que es basa en les informacions pels Estats Membres, s’ocupa de les infraccions detectades l’any 2006.

Segons l’informe, mentre el número d’infraccions per aquest any 2006 va ser de 10.362, el valor mitjà de la multa imposada pels governs dels Estats als infractors va ser de, només, 1.548€. 

Els tipus més habituals d’infraccions tenien a veure amb l’emmagatzematge, processament, col.locació per a la venda i trasport de productes pesquers que no complien amb els estandars de comercialització en vigor, així com la pesca il.legal o no autoritzada.

Per altra banda, la informació proporcionada pels governs torna a ser escassa per tal de permetre a la Comissió extreure conclusions útils e quant a com s’està fent complir la PPC.

Aquest és, per tant, el marc en què actualment s’està duent a terme la reforma del marc legislatiu i que em tocarà seguir de ben a prop durant els propers mesos en un calendari que té, com a dates clau, les següents:

2 desembre: Presentació per part de la Comissió a PECH
21 gener 09: primer intercanvi de punts de vista a PECH
10-11 febrer: segon intercanvi punts de vista a PECH
2 març: examen de la meva proposta d’informe
5 març: termini d’entrega de les esmenes
31 març: votació en Comissió
21-24 Abril: debat (potser) i votació en plenària

Adjunto a continuació la nota de premsa de la Comissió posterior a la publicació de l’informe sobre infraccions greus comentat més amunt:

EU Fisheries: infringements report confirms the need for control reform

The European Commission today published its seventh annual report on serious infringements to the rules of the Common Fisheries Policy (CFP) http://ec.europa.eu/fisheries/publications/factsheets/legal_texts/com_08_670_en.pdf ( ~200 Kb). The report, which built on reports by Member states, deals with infringements detected in 2006. The number of infringements detected that year was 10 362, while the average fine imposed by Member states was €1,548. The most common types of infringements were those concerning storing, processing, placing for sale and transporting of fishery products not meeting the marketing standards in force, and unauthorised fishing. The Commission remains concerned both at the detection rate and the level of sanctions applied by the Member States. In addition, the information provided by the Member States is once again insufficient to allow the Commission to draw useful conclusions as to how well the CFP is actually enforced.
The Commission is currently preparing a complete overhaul of the existing CFP control regulation, and is in particular going to propose the introduction of harmonised administrative sanctions, which would help correct the arbitrary nature of the present system.

It is clear from this and previous years’ reports, that CFP enforcement lacks deterrent effect, and that there is no real level playing field among the EU Member States. The Commission therefore intends to launch an ambitious reform of the EU policy for fisheries control. The reform will aim at guaranteeing equality and fair competition, thus avoiding the migration of offenders to Member States where infringements are punished less severely, as well as at establishing a culture of compliance among operators. Furthermore it will develop a new harmonized approach to inspections and control, strengthen the effectiveness of cross checking systems of data, enhance the capacity of the Commission to ensure compliance with EC rules of CFP, encourage the use of modern technologies and finally foster a culture of compliance.

Font foto: Agència Europea de Pesca

Ahir vaig tenir ocasió de compartir amb la gent del CRAM (Fundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins), i algunes centenars de persones més, una experiència única i certament emotiva: el retorn al mar de sis tortugues que havien estat capturades accidentalment (o per mala praxis) i que havien estat tractades al Centre de Recuperació de la Fundació CRAM. Un cop tractades i sanades, la Fundació les retornava a casa seva, el mar. L’activitat va tenir lloc a la platja de Premià de Mar, davant les instal.lacions del CRAM, i va comptar amb un seguit d’activitats de divulgació, neteja del fons marí (els submarinistes van treure fins i tot una moto tota rovellada) i entreteniment que van acompanyar el moment clau: l’alliberament. Totes sis tortugues van abandonar el seu ‘sanatori’ per retornar al seu hàbitat. Totes amb noms i personalitat que (segueix…)

la portaveu del CRAM anava descrivint en el moment de cada alliberament. Especialment emotiu va ser el retorn a casa de Victor Amor,
una tortuga babaua que feia més de dos anys que era al centre, i que va
provocar les llàgrimes, explícites o contingudes, sentides en qualsevol cas, de cuidadors
i cuidadores (incloses les de l’amic Ferran Alegre, el director i alma mater del projecte). N’Oriol Albaigés,
el càmera i responsable de la productora CRAM, no es perdia detall (per
cert, que l’Oriol, un altre malalt de mar, és el meu instructor de
submarinisme, amb qui, poc a poc, estem fent el Dive Master).
Els nens i nenes es contagiaven de l’emoció i, al mateix temps, prenien
consciència de la importància de tenir cura del mar. Amics
‘feisbuquians’, com en Miquel Piris, van sumar-se a la festa. I la Núria Buenaventura,
la Directora General de Medi Natural, avalava el suport administratiu.
Tot plegat, una experiència extraordinària, d’incomparable valor humà,
ambiental i educatiu. Gràcies, doncs, a la gent del CRAM. I bona sort,
tortugues. Bon retorn a casa.

Foto: Ferran Alegre assistint una tortuga capturada per un palangrer. Font: CRAM / A. Balley

Em trobo en aquests moments preparant la meva participació a la reunió de la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT) dels díes 17 a 21 de novembre). El tema de la tonyina el segueixo de fa temps (trobareu nombrosos apunts a la categoria Mars i oceans (pesca, tonyina, arrossegament, Estratègia marina,…)d’aquest bloc) Hi participaré en tant que membre de la Comissió de Pesca del Parlament Europeu, així com en tant que recentment nomenat ponent de l’informe del PE relatiu a la COUNCIL REGULATION establishing a Community control system for ensuring compliance with the rules of the Common Fisheries Policy(és a dir, l’aplicació dels sistemes de control comunitaris en el marc de les normes de la Política pesquera comunitària). Ja fa dos anys, quan es va aprovar el suposat pla de recuperació de la Tonyina, alguns vàrem manifestar (segueix…)

la nostra total decepció pel fet que els governs havien menyspreat de
manera flagrant les recomanacions del propi Comitè Científic de la
ICCAT en quan a limitacions de tones que es podien autoritzar pescar
(de fet parlàvem que més que un pla de recuperació, allò que havien
signat era un pla d’aniquilació). Però el problema és més greu, no
només la xifra adoptada llavors (30.000 tones) doblava les
recomanacions científiques (15.000), sinó que la manca de control ha
fet que les captures reals arribin fins a 60.000 tones (és a dir quatre
vegades les recomanacions científiques). A més a més més, cap dels
Estats de la UE ha proporcionat a temps la informació requerida per tal
de fer un seguiment d eles captures. Tot plegat fa que la reunió de
Marraqueix es prevegi altament important, ja que pot determinar,
senzillament, si hi ha futur o no per a la Tonyina Atlàntica. A
continuació adjunto alguns dels punts que per a mi seran important en
el marc de la preparació de la reunió i de la reunió mateixa:

Notes preparatòries per a la reunió:

This note will pick up a few aspects of the ICCAT meeting that are of interest to Greens. There are two stocks of bluefin in the Atlantic, one in the western Atlantic (fished by US, Canada, etc.) and one in the eastern Atlantic and Mediterrenean (fished by the EU and others). This note talks about the eastern stock.

Data on Catches

The most basic piece of information that can be had about a fishery is how much it catches and of what species. Without those data, nothing can be known about the fishery and no management measures can work. For years, ICCAT Contracting Parties (CPs) have submitted their catch data either too late, after the agreed deadline, or else not submitted them at all. This year, from 23 June to July 4, the scientists met to assess the status of bluefin tuna. Once again, they didn’t get the catch data that they were supposed to receive – in this case, the data on catches during the 2007 season. The scientists were so upset about this (quite correctly!) that they wrote a letter complaining about it to the ICCAT Chairman to pass on to the CPs. The most important paragraph is (the complete letter is in annex to this note): Now, upon completion of the fourth day (of 10 days) of the assessment meeting, we only have Task I (total catch) and Task II (catch/effort and size samples) from three of CPCs that have quotas in the eastern Atlantic and Mediterranean, which amount to less than 15% of the Total Allowable Catch. Note that the deadline of submission for the 2007 data was June 9, 2008 (i.e. 2 weeks prior to the meeting).

The EU was one of the worst offenders in this. In the report of the SCRS (the scientific committee of ICCAT) there is a table showing when each country submitted data. The various EU Member States were late in almost all cases, and some countries submitted no data whatsoever (Denmark, Latvia). Since the EU has over half the quota for bluefin, it is clear that without EU catch data, no meaningful assessment of the state of bluefin can be conducted. My contacts on the SCRS say that a few days after they wrote the letter, the EU forwarded some data, but in an unusable form, so that EU data could not be incorporated into the assessment.

This is scandalous. Point out that the EU bears a major responsibility for the fishery, since they have over half the total quota, and ask why the data were not submitted on time and in the correct format. The EU claims that it wants to fish responsibly, to follow scientific advice, etc. and yet cannot get the most basic of data together.

Control of Fishing Activities

In May, Harry Koster, the head of the Fisheries Control Agency (based in Vigo) came to FISH to present a programme to oversee and coordinate the control activities of the Member States for bluefin in 2008 (recall that control is the responsibility of the Member States, not the COM). At about the same time, the COM released a long piece of propaganda explaining, in its own words: “the Commission’s analysis of the main trends which will shape the 2008 bluefin tuna fishery, and outlines how it intends to prevent a recurrence of the overfishing by the EU fleet which marked the 2007 season.”

In response, we requested that the Control Agency provide a monthly report on how effective the control activities had been, but that request was down-graded by the FISH Committee to a report, to be done in September, on the results of the entire season. As I write this (end October) we still have not received that report. One can speculate as to why, and there are certainly plenty of press reports around about how poor control has been and how the quotas have been exceeded again.

Evaluation of ICCAT

ICCAT has contracted three independent experts to evaluate how effective the organization has been in fulfilling its objectives (a number of other such international management organizations have done that as well). The report was delivered in September and it was extremely critical. As far as bluefin is concerned, the verdict of the experts was damning:

The judgement of the international community will be based largely on how ICCAT manages fisheries
on bluefin tuna (BFT). ICCAT CPCs’ performance in managing fisheries on bluefin tuna particularly in
the eastern Atlantic and Mediterranean Sea is widely regarded as an international disgrace and the
international community which has entrusted the management of this iconic species to ICCAT deserve
better performance from ICCAT than it has received to date. [Evaluation report, page 2]

Later on in the report, when talking about compliance, the lack of catch data and the status of the stock, they noted: It is a fundamental failing of ICCAT processes, of CPCs commitment to compliance, good governance and adherence to international law. [Evaluation report, page 61]

This evaluation will be a hot topic of conversation at ICCAT.

EU Mandate for ICCAT

Every year, the Council has to agree to a mandate for the COM at ICCAT (other such meetings as well). The COM has produced a draft mandate and onMonday, the Council agreed on what that mandate should be (top secret, though many of us are trying to get a copy). This outlines the margin for manoeuvre that the COM has at ICCAT to negotiate on such things as reviewing the bluefin recovery plan, how low a quota to accept, etc. Since all possibilities cannot be foreseen, there are daily (or more frequent!) meetings at ICCAT between the COM and the national delegations that attend, known as “coordination meetings”.

Bluefin Recovery Plan

At the ICCAT meting in Dubrovnik in 2006, a long term recovery plan for bluefin was adopted, though it was widely condemned by us, the NGOs and many others as woefully inadequate – we have written on various occasions to Joe Borg (Fish Comissare) to complain about the recovery plan and the EU’s role in it. TACs for 2007 through 2010 were set progressively at 29,500 – 28,500 – 27,500 – 25,500 tonnes. The plan was implemented for the EU by means of a regulation that applied for 2007 only, and the full long term plan was only adopted in Council in the fall of 2007, to enter into force for the 2008 season (Council Regulation (EC) No 1559/2007 of 17 December 2007 establishing a multi-annual recovery plan for bluefin tuna in the Eastern Atlantic and Mediterranean). It is this that has governed the EU’s fishery for bluefin in 2008. At its meeting in 2006, ICCAT agreed to review the recovery plan in 2008, and, if necessary, amend it in light of SCRS advice. So the big controversy in Marrakesh is to what extent the plan will be modified.

This year, the SCRS tried to do a new assessment of the bluefin stock (they were seriously hindered by the poor quality of data on bluefin, see above, including from the EU). Their conclusion is in an annex to this note, but essentially they said to cut the catches to about 15,000 tonnes (from a current TAC of almost 30,000 tonnes and current catches in the order of 60,000 tonnes).

IUCN Resolution

In Barcelona the IUCN adopted a resolution on bluefin, supported by Spain, that was quite radical. It called for an immediate suspension of fishing for bluefin in the eastern Atlantic and Mediterranean. Fishing should only resume once a proper system was in place to ensure recovery of the stock. It also called for closing the spawning areas to fishihg (complete text in an annex to this note). This will also put pressure on ICCAT to act.

Foto: Tonyines congelades destinades al mercat japonès. Font: Michael Gunther /WWF Canon.