Raül Romeva i Rueda

Avui hem tingut Comissió de Pesca (FISH), una de les que segueixo amb més atenció. L’agenda ha estat prou interessant: situació i recuperació dels estocs de bacallà, paper de les dones en el desenvolupament sostenible de les zones pesqueres, o autorització de ratificació de la convenció del treball en el sector pesca -2007- de l’OIT, entre d’altres. Tothom tenim les nostres obsessions, i jo no he amagat mai que una de les meves és la salut dels mars i dels oceans. En període estival és habitual que proliferin articles als diaris i les revistes sobre aquest assumpte. El problema, però, és que solen aparèixer a la secció de ‘Societat’, en forma de denúncia (veure per exemple l’article de Monica Salomone a El País –Océanos en el precipicio-, o de manera excepcional en forma d’article d’opinió com el de fa uns dies de Carlos M. Duarte Quesada –En primera línea-, i no en l’apartat de ‘Política’, en forma de respostes i compromisos). És clar que els peixos, moluscs, posidònia, coralls, mamífers marins i d’altres éssers que viuen al mar no voten. De fet, (segueix…)

si
ho fessin tindríem un problema ja que, a quin país votarien? La
immensitat dels mars i oceans (deixant de banda les franges de costa),
són, jurídicament, de tothom. Això vol dir, però, que en la pràctica
ningú considera que tingui una responsabilitat específica al respecte.
Aquest és només un dels problemes. Un altre és que, a excepció de la
població científica, poca gent més sap què hi ha allà sota, o, allò que
encara és més greu, poca gent té interès en saber-ho. Jacques Cousteau
partia del principi, que comparteixo, que la gent defensa i està
disposada a protegir, fins i tot fent esforços i sacrificis, allò que
coneix. D’aquí la seva obsessió per donar a conèixer el món submarí.

Tal i com recorda Monica Salomone, el passat mes febrer, Science publicava un ‘Mapa global de l’impacte humà en els ecosistemes marins’. Mostra que en més del 40% dels oceans, l’acció humana té un impacte alt, major de l’esperat. Un dels mars més afectats és el Mediterrani. Entre els ecosistemes més fràgils hi ha els coralls. Un recent estudi publicat a Science indica que estan més amenaçats del que es creia. Un equip d’experts dirigit per Kent Carpenter, de la Unió Mundial per a la Naturalesa (IUCN), ha avaluat l’estat de conservació de les 845 espècies conegudes de coralls que construeixen barreres i viuen en simbiosis amb algues. Van concloure que al voltant d’un terç està en risc d’extinció. Les causes: els contaminants, la pesca destructiva i l’escalfament. En només unes generacions, bussejar entre barreres de corall serà un luxe. Tots aquests resultats s’agreugen per dues qüestions. Una és, tal i com ja he dit més amunt, que malgrat tot, encara se sap molt poc sobre el que passa en els mars. L’univers microbiològic marí està molt poc explorat, i els investigadors tenen el temor no només que molts éssers desapareguin abans d’haver estat estudiats, sinó que unes poques nacions comencin a explotar-los pel seu compte. Nacions Unides ja ha creat un grup de treball referent a això.

L’altra preocupació afegida és que es destinen molts més fons a investigar sobre la terra que sota l’aigua. El Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC) va incloure en el seu últim informe només 85 canvis biològics relacionats amb l’escalfament detectats en ecosistemes marins, enfront de 28.500 terrestres. I això, quan hi ha evidències que els organismes marins podrien estar reaccionant al canvi climàtic encara més ràpid que les espècies terrestres. Però els oceanògrafs demanen, a més de fons, mesures polítiques: crear reserves marines, respectar la regulació sobre pesca, combatre els abocaments de fertilitzants, aplicar seriosament les mesures per a reduir emissions de gasos i promoure mesures de conservació a escala local. No sembla haver altra recepta per a salvar els oceans.

Catalunya, i les seves administracions, no hauria de perdre de vista la importància que té la conservació de la vida marina. És cert que la competència principal correspon a l’administració de l’Estat, però ja sigui conjuntament, o ja sigui amb iniciatives pròpies, hi ha molt espai per a  l’actuació, i gent més que capaç per omplir-lo. Ja va essent hora que els afers relacionats amb la protecció i recuperació del medi marí no es quedin en els informes científics, les pàgines de societat dels diaris o les denúncies de les ONG, i passin a formar part dels programes electorals, del debat polític i, sobretot, de les agendes de les administracions, entre d’altres coses perquè, sinó, cada cop més, més que de propostes d’actuació caldrà parlar de llistes de defunció.

Foto: Mapa que mostra els nivells previstos de saturació per a l’any 2099. Les zones per sota de 0 són aquelles en què els organismes no poden absorbir el carboni a través de les seves estructures. Font: Orr, J i al. a Nature num 437, 2005 (McMillan Publishers)