Josep Arasa i Ferrer

El rei José de l’Arboç és un personatge arbocenc, estrafolari i delirant, de principi de segle XX. A la Fira Modernista de l’any 2016, un grup de veïns el van recuperat de la memòria popular.

El singular veí, Josep Plana i Romagosa,  s’autodenominava rei “Don José Gran Rei de l’Arboç”. Va ser un veí respectat i estimat per tothom, malgrat titular-se rei espanyol. Vivia al numero 28 de la Rambla, entre l’antic Cafè de la Rambla i cal Punet.  El rei José sempre estava present en totes les celebracions. A l’Ajuntament, i en tots els actes, es col·locava entre les autoritats com a monarca que era.

Explica el traspassat Esteve Cruanyes i Oliver en el seu llibre “Noms Renoms i Malnoms, l’Arboç 1930, Radiografia d’una vila” que el Café de la Rambla estava al numero 26, era el cafè habitual dels comerciants i menestrals de la vila. Al final de la Rambla, a l’inici del passeig de Panxita, al numero 30, abans de construir-se el palau Gener -actualment un col·legi-residència- hi havia una petita casa que fou enderrocada i absorbida pel palau. Casa en la qual havien viscut Josep Rabentos (1846), El Punet, casat amb Dolors Altet i els seus fills, un dels quals Josep Rabentos i Altet, el Pepet Punet, va acabar fent de masover i majordom de Josep Gener i Batet (1831-1900), el constructor del palau.

L’arbocenc Josep Gener va marxar a fer fortuna a Cuba als 13 anys. Ben aviat es pogué comprar una plantació de tabac anomenada el Hoyo de Monterrey. El 1865 fundà la marca La Escepción, amb una gran producció de cigars. També comercialitzà la marca de tabac cubà Gener, coneguda encara avui en dia, i inclogué en la seva activitat el comerç de sucre. Tampoc deixà de banda la política d’aquell moment, doncs fou director de la Societat de Beneficència Catalana  i vetllà per la unió de Cuba dins Espanya, tot i que al final es separés. Enriquit, el 1873 retornà a Catalunya. Fou un gran mecenes per la vila. A l’Arboç patrocinà la portada d’aigües a la població, pagà també la restauració de l’altar major de la parròquia de Sant Julià i la urbanització del Raval, l’actual Rambla. El 1873 inicià la construcció del Palau Gener que s’acabà el 1889, any en que tornà a Catalunya. Va morir a Barcelona el 1900.

Entre els dos edificis esmentats, Cal Punet i el Café, va viure Josep Plana i Romagosa, nascut l’any 1850 a Cal Viló. Tenia les facultats mentals un xic alterades i s’imaginava que era rei, un rei especial, aquest era inofensiu. Anava vestit estrafolàriament i fou un personatge molt popular tant a l’Arboç com a la comarca. Per afició feia escultures i pintava. La façana de la casa estava tota pintada i la presidia una inscripció que deia “Don José G. Rey de España- Posado año 1896”.

El rei de l’Arboç va morir l’any 1925.

Als cafès de Santa Margarida i els Monjos -la Margaridoia,  la Rapitenca i cal Agapito- una de les begudes més demandes els anys 1950, a mitja tarda a l’hora de la brisca, era un zuau.  El zuau o suau, també conegut com un “soldat”, era una beguda refrescant, barreja de gasosa i de cafè. El nom de la beguda té un origen militar que es va mantenir arrelat al Penedès. A La familia Ulises, una sèrie publicada a partir de 1945 a les historietes del TBO, la iaia Filomena prenia suaus, ella era el personatge rural i més tradicional de la sèrie.

L’historia dels zuaus neix l’any 1830 amb els regiments de mercenaris d’infanteria de l’exèrcit francès, que inicialment foren un cos mixt indígenes algerians i europeus. A imatge dels zuaus francesos van néixer els “Zuaus Pontificis”, que foren una unitat de soldats d’infanteria sorgits el 1860 per la defensa dels Estats Pontificis sota Pius IX. Els zuaus pontificis foren catòlics solters, fonamentalment voluntaris, disposats a lluitar contra el procés de reunificació italià a les ordres del Papa. La majoria dels voluntaris foren alemanys, francesos, holandesos i belgues, però també s’hi podien trobar romanesos, canadencs, espanyols, irlandesos i anglesos.

La Tercera Guerra Carlina fou una guerra civil que va tenir lloc del 1872 al 1876. La crida a les armes feta pel pretendent al tro del Regne d’Espanya, Carles VII, va ser escoltada principalment al País Basc i a Catalunya. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).

Amb motiu de l’assalt carlí a la ciutat d’Igualada comandat per Savalls, Auguet i Miret el dia 18 de juliol de 1873, Antoni Carner i Borràs escrivia a “Historia de Igualada en 30 minutos” (1966, Ajuntament de Igualada) “Después de 36 horas de enconada resistencia, las fuerzas carlistas mandadas por don Alfonso Carlos, a quien acompaña su esposa doña Maria de las Nieves (popularmente “doña Blanca”) se adueñan de la Villa. El asalto fue efectuado por 2.200 hombres, entre ellos el batallón de Zuavos pontificios, cuyo comandante, don Ignacio Wils, murió dando el pecho a las balas, en una barricada tendida en la embocadura de la Rambla de San Isidro. Según “El eco del Noya” los asaltantes sufrieron 400 bajas. Los defensores tuvieron 30 muertos, todos ellos paisanos”.

Els carlins van ocupar Igualada i el mateix dia, després d’obtenir un generós botí, van abandonar la ciutat i es van emportar ostatges. Ho feren hostilitzats per les forces de Joan Martí i Torres, el Xic de les Barraquetes. El text no dona molta informació, però sí que explica la mort d’un personatge –Ignace Wils- a Igualada en circumstàncies que podem entreveure com heroiques o, si més no, que denoten un cert grau de valentia,  i ens parla d’un cos militar que va combatre a la vegueria: els zuaus –“zuavos”.

Els Zuaus Carlins van ser creats pel germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya, Alfonso Carlos, després que hagués lluitat amb les tropes dels Zuaus Pontificis. Els zuaus carlins foren una unitat de xoc i assalt dins l’exercit carlí de Catalunya i del Maestrat, i va esdevenir la guàrdia d’honor d’Alfons Carlos. El seu uniforme estava inspirat en els Zuaus francesos amb influencies dels Zuaus Pontificis: pantalons bombatxos de color gris, jaqueta curta gris clar pels oficials i gris fosc per la tropa, armilla, faixa i polaines. Completava l’uniforme una boina basca amb borla. La tropa portava la boina blanca amb borla groga i els oficials boina vermella amb borla groga. Per bandera, duien l’espanyola monàrquica amb una imatge gran del Sagrat Cor a un costat i per l’altre la Verge Maria.

Ignace-Marie-Alphonse Wils va ser coronel dels zuaus carlins, va morir lluitant a Igualada, era un mercenari nascut a la localitat holandesa de Revenstein, en el si d’una família catòlica d’origen francès. Va estudiar a diferents escoles de jesuïtes i el 14 d’octubre de 1865, a l’edat de 16 anys, s’enrolà a les unitat de zuaus pontificis, on va fer amistat amb Alfons de Borbó, germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya.  Va ser promogut al grau de caporal l’any 1866 i un any més tard al de sergent. Participa a la batalla de Monte-Lupino contra els partidaris de Garibaldi i, poc temps després, agafa unes febres la qual cosa l’obliga a allitar-se durant quatre mesos.

La mediocritat i la rutina de la vida de la caserna l’avorreixen, i l’any 1868 obté un permís que aprofita per reunir-se amb les tropes carlines que el general solsonenc Rafael Tristany i Parera intentava organitzar a Catalunya. Escriu a la seva mare “He marxat amb la finalitat de defensar els drets de Don Carlos (el pretendent carlí) perquè el Sant Pare trobarà en ell un defensor quan sigui rei d’Espanya”. Wils, home d’acció, quan fracassa Tristany amb el seu intent d’aixecament militar, es refugia a França. Allà, en esclatar la guerra francoprussiana (1870-1871) s’afegeix als exercits francesos en una partida de guerrillers i es fet presoner pels prussians i s’escapa de la presó.

L’acabament de la guerra amb Prussia li permet uns mesos de tranquil·litat a casa els seus pares, fins que l’any 1872, amb l’inici de la Tercera Guerra Carlina, entra a Espanya com a guerriller amb una partida de voluntaris carlins. Posteriorment comandarà una columna de 400 homes a Cataluña. Amb l’ajuda del seu amic i company dels zuaus pontificis, Alfons de Borbó, aquesta tropa es transforma en el cos de Zuaus Carlins.

Wils convoca als seus ex-companys dels exèrcits papals  perquè s’inscriguin a la nova unitat de zuaus carlins. La convocatòria porta zuaus espanyols papals, com Gabriel Llompart, promogut a tinent-coronel, diversos holandesos incloent el seu germà Auguste Wils, un belga Defrance, Murray Hugh canadenc, O’Bryan irlandès, francesos, alguns altres portuguesos… suficients per formar la direcció del nou batalló de 500 homes, sis companyies. Wils, en aquell moment, tenia 24 anys i es nomenat comandat del batalló amb grau de coronel.

La seva primera gesta, com cap de zuaus, va ser sorprendre i detenir tres sicaris que havien entrat a la tenda del germà del pretendent carlí per assassinar-lo. A partir d’aquest fet els zuaus van esdevenir el batalló d’escolta d’Alfonso Carlos de Borbó i de la seva esposa Maria de las Nieves.

Els zuaus participen a les batalles de Prats de Lluçanès, Oristà, Alpens, Manresa i Igualada sempre com la punta de llança de les tropes carlines. El coronel Wils s’exposà sempre a la primera fila. En pocs mesos, cinc cavalls van morir sota seu. A la rambla de Sant Isidre de Igualada, al front de les seves tropes, el coronel Ignace  Wils va morir intentant saltar una barricada el dia 18 de juliol de 1873. Les seves restes reposen a l’església de Pinós (Solsonès).

La tercera guerra carlina va acabar l’any 1876 quan després d’haver perdut la Batalla de Montejurra (17 de febrer de 1876), Carles VII passa a França i, el mateix dia Alfons XII entra a Pamplona.

De totes aquelles lluites tan sols en van quedar els dolços suaus dels diumenges a la tarda al cafès de Margaridoia,  la Rapitenca i cal Agapito.

El mes de maig de 1936, Acció Catòlica -setmanari vilafranquí- oferia la relació de misses a Sant Francesc i Sant Joan de Vilafranca i explicava que els veïns de Moja i els Monjos havien realitzat el seu romiatge a Montserrat.

Al Diari de Barcelona, òrgan d’Estat Català, el dia 26 de juliol de 1936, dies després de aixecament militar es podia llegir: Nosaltres sospitem que si deixem en peus els temples, tornaran a sortir processons… Sobre les runes de les esglésies, cal construir escoles, biblioteques, laboratoris, fàbriques. No hem de permetre que sectes de cap mena emmetzinin les consciències lliures”.

No és estrany que alguns historiadors de dretes presentin l’església catòlica com a víctima de la Guerra Civil (1936-1939), però no és cert que hi hagués a Espanya persecució religiosa en temps de la República. Els temples protestants, les mesquites o les sinagogues van continuar sense cap intervenció dels moviments socials. No és cert que els sacerdots i els monjos fossin assassinats per les seves idees religioses. Van ser assassinats per la seva pertinença a una institució que havia demanat que l’exèrcit fes un cop militar contra la República.  Va ser l’església catòlica la que va celebrar i va donar suport a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i a la monarquia. Va ser l’església la que es va oposar per tots els mitjans a l’establiment de la República, tot encoratjant els catòlics a rebel·lar-se contra aquesta.

Amb aquestes actituds era predictible que la gran majoria de la ciutadania els hi tingués animositat; fet que es va fer palès, sobretot, quan va tenir lloc el cop militar, al qual l’església va donar suport i definir com “Cruzada Nacional”. Animositat que en cap cas podia justificar l’assassinat dels clergues i monjos i la destrucció d’edificis i obres d’art.

Els militars es van sollevar a Catalunya el diumenge 19 de juliol de 1936. Tot i que a Catalunya no van triomfar,  l’alçament va fer perdre el control de la situació al govern republicà.  Les organitzacions antifeixistes van agafar el control enmig del  desordre i el desconcert del  poder. Especialment els dos mesos següents a l’aixecament militar  les esglésies i convents del Penedès foren cremats i saquejats. A la diòcesis de Barcelona moriren 277 sacerdots (22%), 537 religiosos i 46 religioses a més de nombrosos seglars relacionats amb l’Església. A Lleida moriren el 65% dels capellans, a Tortosa el 61%, a Vic el 27%, etc.

L’informe de Vilafranca, afirma que el 5 d’octubre de 1934 tots els temples de la Vila, menys el de Sant Joan i el de l’Hospital foren incendiats. En la revolta de 1936 la Basílica fou únicament profanada i no incendiada.

A Lavern la gent del poble va cremar l’església de Sant Pere el juliol de 1936. En la crema desaparegué l’altar major, barroc, considerat com una de les millors obres d’aquest estil a Catalunya. El campanar quedà intacte però s’endugueren les campanes. La casa rectoral fou espoliada i sofrí greus desperfectes.

Santa  Maria de Bellver de Font-rubí fou totalment arrasada el 24 de juliol del 1936, així com destruïts els objectes de culte i l’arxiu. El cos de l’edifici, que pogué restar dempeus, esdevingué la seu del Sindicat d’Unió de Rabassaires, i, posteriorment, faria les funcions de dipòsit de benzina del camp d’aviació del Pla del Penedès. Les campanes foren estimbades i robades. Desaparegué un retaule renaixentista de l’altar major, amb plafons pintats, un retaule neoclàssic de l’altar major, i una imatge barroca de la Mare de Déu del Roser. La pila baptismal serví per rentar els plats.

A Cubelles, el dimecres 22 de juliol de 1936, es va presentar davant l’església un cotxe amb un grup de milicians. Van començar a saquejar l’església i la rectoria, obligant a alguns homes de la vila a col·laborar-hi, sobretot els que tenien carros, per llençar a la riera tot el que anaven traient i destrossant. Van agafar el capellà, mossèn Jaume Rosell, “me sacaron de la Iglesia y de la Rectoria y me quitaron la sotana y me tuvieron en la Plaza de la Rectoria  por espacio de 5 horas y media sentado en una silla delante del motor de un auto,…..teniendo a mi lado izquierdo un hombre pistola en mano apuntándome en la cabeza” va escriure ell mateix. Molts cubellencs van salvar de la destrucció imatges i relíquies guardant-les a casa seva i  retornant-les un cop acabada la guerra.

Aquella mateixa nit va arribar a la vila un altre grup de milicians, que havien sortit de Vilanova i es dirigien a Saragossa per participar en el front d’Aragó. En aturar-se a Cubelles, van sentir que el rellotge del campanar tocava l’hora i van anar al temple. En veure que l’altar major havia resultat il·lès de les destrosses del matí, van decidir incendiar l’església. Van anar a buscar benzina a cal Pep Federico, la botiga del carrer Major, amenaçant amb una pistola el botiguer, que inicialment els la volia cobrar. Van ruixar l’altar major amb el líquid  i hi van calar foc.

El magnífic altar major, d’estil barroc-florit, construït per l’escultor Gaspar Grayella, va quedar completament malmès per les flames, igual com el de la Mare de Déu del Roser. L’incendi, així mateix, va provocar l’esfondrament de la volta de la nau central. L’edifici fou convertit en magatzem del sindicat agrícola local. La rectoria fou convertida en ajuntament, en col·legi de nenes i destacament de carrabiners. Durant el període de la guerra civil sofrí alguns desperfectes i modificacions. L’arxiu parroquial se salvà. La reconstrucció del temple i de la casa rectoral fou iniciada el 1941 per Mn. Miquel Estruch.

Al Pla del Penedès, l’església de Santa Magdalena fou saquejada i incendiada el juliol de 1936 per individus de la mateixa població coaccionats per elements forasters i de comú acord amb les autoritats locals. La fàbrica del temple resistí l’acció del foc, per això més tard es destinà a magatzem. Tots els objectes de culte es perderen, foren cremats o robats, i només es pogué recuperar una creu processional de plata i dos calzes. La casa rectoral sofrí escassos desperfectes: es destinà a habitació pel mestre del poble, i posteriorment a alberg de refugiats de guerra. L’arxiu parroquial desaparegué per complet.

El temple de Sant Sadurní de Castellví de la Marca fou saquejat i serví com a dipòsit de material de guerra. La rectoria fou respectada i es destina com a habitatge de milicians. Tot l’arxiu desaparegué.

A la Gornal els dirigents locals ajudaren a fugir els sacerdots. De l’església de Sant Pere desaparegueren  diversos retaules barrocs entre els quals hi havia el retaule de l’altar major i un dedicat al Santíssim Sagrament, un retaule neoclàssic dedicat a la Circumcisió, i un retaule rococó. També desaparegueren les imatges barroques d’una Immaculada, un Sant Crist, una Mare de Déu del Roser, un Sant Antoni, i una Mare de Déu del Remei; una capa pluvial de vellut vermell, la creu processional del segle XVIII, i una veracreu de plata daurada. Una imatge romànica de Santa Margarida, i una altra gòtica del Roser.

A Sitges, pocs dies abans d’esclatar la guerra, es celebraren conferències i manifestacions contra l’església catòlica. Els comitès o patrulles de control (escamots formats per militants d’organitzacions obreres i/o d’esquerres) assassinaren a varis sacerdots. Aquell mes de juliol saquejaren l’església, desaparegueren: un orgue del qual es va conservar la caixa, una veracreu, dos reliquiaris, la creu parroquial gòtica, i les imatges del Roser i de Sant Telm, ambdues barroques. La fàbrica del temple parroquial, construït el 1658, quedà en bon estat. Els altars foren destruïts en gran part, conservant-se no obstant els de més valor artístic al Museu Mar i Cel. Desaparegueren quatre campanes. El temple es destinà a magatzem i a mercat. La rectoria resultà també molt malparada. L’arxiu parroquial fou robat, però més endavant es pogué recuperar.

A Sant Quintí de Mediona els altars i demés objectes de culte foren tots destruïts i cremats. En quedar l’edifici en bon estat, fou convertit en estable. Desaparegué el retaule major renaixentista de 1589, i les campanes entre les quals n’hi havia una que mesurava més d’un metre de diàmetre. La casa rectoral la destinaren a local social.

L’any 1936 circulaven molts rumors sobre l’enverinament de les aigües dels pous per part de frares i capellans, sobre les monges que distribuïen caramels emmetzinats, o els dipòsits d’armes que tenien els feixistes a les esglésies i rectories. Aquell estiu els “menja capellans” van sortir a cremar esglésies, defecar a les piques d’aigua baptismals, a treure els ulls a les imatges, a martiritzar els capellans, o rebentar confessionaris, com resposta a una església catòlica que, acostumada a viure del pressupost, es va enfrontar a una República que volia garantir la laïcitat del govern i la plena llibertat de consciència.

Ara que ja estem a la setmana de la disbauxa algunes persones m’han preguntat com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes  de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís  un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.

Des de l’antigor les festes del Carnaval eren  un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i obra que caracteritzen el període carnestoltesc. Les festes de Carnaval tenen poc a veure amb les uniformades cavalcades que, a ritme de música estrident, s’han posat de moda a alguns pobles. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.

Segons recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.

El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos és van recuperar l’any 1953 malgrat la prohibició franquista. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com era tradicional, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats..

El diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga.

El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.

El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Masiana.

El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”. I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de  fer Quaresma.