Fragment d’una recent entrevista a monsenyor Omella: “” Entrevistador–En Aragón sigue preocupando la devolución de los bienes eclesiásticos. ¿Cuál será su postura? Omella–La de siempre, recuerdo que es un asunto que incumbe a Lérida y Barbastro. Pero, hay una sentencia. Cúmplase, que estamos tardando. Y yo en lo que pueda desde Barcelona estaré dispuesto a
Com cada any ha tornat la mateixa cantarella, acompanyada d’innombrables bombetes de colors, avets de plàstic i papers de cel·lofana. Empeses per una necessitat compulsiva, miríades de persones surten al carrer i formen grans i atapeïdes masses. Comprar, comprar, aquesta és la gran consigna. Inconscientment, d’una manera gregària —com aquells rossegadors escandinaus anomenats lemings, que es
Algun cop des d’àmbits aragonesos, d’una manera bastant desencertada i errònia, s’ha arribat a comparar l’espanyolisme amb el «pancatalanisme», com fossin dos tendències imperialistes equiparables. Penso que caldria clarificar un poquet les coses: en principi el catalanisme és el moviment –en els seus orígens merament culturalista– que vol el màxim de sobirania per a tots
I .- La poesia és el so produït pels llençols sacsejats pel vent als estenedors en un matí fred i clar de quaresma. II .- El raig de llum que penetra en una cambra a les fosques tot destacant les partícules de pols suspeses a l’aire, i que desapareix de cop,
Ara que torna a aparèixer, a rel del nomenament de monsenyor Omella, la qüestió dels “béns de la Franja” he cregut interessant recuperar aquest article, publicat al seu dia en la seva versió original a “Temps de Franja”: “” Una polèmica falsa i enverinada És una opinió generalitzada que la qüestió dels “Béns de la
Monsenyor Juan José Omella acaba de ser designat com a nou arquebisbe de Barcelona. En principi i tenint en compte que és catalanoparlant nascut en una vila de la Franja (Queretes) no hauria de generar inquietud; de tota manera no hem de perdre de vista que ha fet tota la seua carrerra eclesiàstica fora de
Es parla molt, darrerament, de l’ anomenada síndrome d’ Ulisses, que no seria més que aquell transtorn -millor dit, aquell cúmul de transtorns- que recau sobre els immigrants, desarrelats i mancats de seguretat de tota mena, cosa que acaba afectant es seu equlibri psicològic, amb somatitzacions i efectes patològics diversos; en canvi ningú no
Es ben cert que Ciutadans si no hagués estat per l’amplificació fora mesura que li ha proporcionat tot l’entramat comunicacional vinculat a la caverna mediàtica -també anomenada “carahillo party”- a hores d’ara continuaria sent un grupúscul ínfim. En realitat, cap persona mínimament informada i amb dos dits de seny no els pot prendre seriosament, ja
L’autonomisme està totalment acabat; era vàlid durant la transició -que ja pertany definitivament al passat-, a uns els servia per “enredar” el personal amb vaguetats i indefinicions pseudoprogressistes, mentre que altres simplement feien veure que deixaven fer tot sabent que tenien el control -i l’ autoritat-, i uns altres invocaven un paradís nacional sempre
Una vella i coneguda olor (punt I) Sentir certs especímens de ponent enllà -i alguns d’ aquí- és com tornar a la infantesa, quan “ell” encara ens manava i pels mitjans del règim sempre sentíem les mateixes bajanades -per cert. no gaire diferents de les que diuen els seus hereus,
Sembla bastant evident que en aquest Sistema Educatiu les situacions problemàtiques s’ individualitzen i es tendeix a culpabilitzar el mateix afectat, tot minvant-li l autoestima i aillant-lo…..Això és absolutament criminal i es fa amb l’ aquiescència de les “autoritats educatives ” i la inspecció, quan el que caldria
Davant els resultats de les darreres eleccions molts catalans no podem ocultar el nostre disgust pel vot d’aquells que ingènuament havíem considerat, com a mínim, amics nostres i que -equivocadament- crèiem que s’estimaven aquest país. Malauradament hem vist com molts conciutadans han preferit abans la nostra submissió com a poble que la nostra llibertat.
Amb motiu de la concessió a Mario Vargas Llosa del premi Nobel de literatura d’enguany molts de niosaltres. hem recordat que aquest senyor no té massa bona opinió dels catalans, i que objectivament i a nivell personal és un enemic declarat de la nostra llengua i de la seva norrmalització; al marge de si es mereix o no aquest
Algú es recorda del conflicte armat a Nova Guinea Occidental? Com és que no ens bombardegen mediàticament cada dia amb imatges d’ aquest sagnant conflicte? Un conflicte que ja ha causat milers i milers de morts entre la indefensa población papú, dones i nens inclosos, massacrada cruelment per les implacables forces armades indonèsies, que s’han
Joaquim Torrent Nota prèvia: aquesta premonitòria entrevista fou feta l’any 1996 i publicada en el número 53 (hivern) de la revista “La Brúixola”. Jordi Sànchez, nascut el 1964 a Barcelona, és politòleg i professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser portantveu de la Crida a la Solidaritat fins a la