Es ben cert que Ciutadans si no hagués estat per l’amplificació fora mesura que li ha proporcionat tot l’entramat comunicacional vinculat a la caverna mediàtica -també anomenada “carahillo party”- a hores d’ara continuaria sent un grupúscul ínfim. En realitat, cap persona mínimament informada i amb dos dits de seny no els pot prendre seriosament, ja que,a banda de l’ histrionisme i la poca credibilitat dels seus dirigents, estan totalment mancats d’ ideologia. Tan sols exhibeixen una barreja pseudoideològica feta de tota mena de parracs arnats i suats, molts cops incompatiblles entre sí; una barreja més lligada al món de l’ esnobisme i al consum de cubates que no pas al món del pensament .
Darrera les seves figures més mediàtiques es troba una certa burgesia -millor dit, una certa elit- descendent directa de les capes socials beneficiàries del franquisme i els seus “negocis”, i vinculada als bufetts i gimnasos de luxe, que, en línies generals, abandonà la llengua per passar-se al castellà com a símbol del seu “status”; el mateix idioma que fan servir professionalment i que de cap manera no volen abandonar pel català, cosa que ja d’entrada implicaria un esforç d’adaptació i aprenentatge que no estan gens disposats a fer. Per això no hauria d’ estranyar-nos la seva aposta per la perpetuació d’un hipotètic, i impossible, “bilingüisme”, sota el qual s’amaga la relegació de la nostra llengua a l’estat de patuès i -tal com assenyalen els lingúistes- la seva substitució en el terme d’ una generació -o menys- per l’espanyol.
La classe social esmentada, malgrat ser-ne la finançadora i el nucli dur de Ciutadans -tot i que en l’ombra- , no està sola en la seva tasca, ha trobat l’auxili d’altres grups socials, com poden ser l’alt funcionariat lligat a l’Estat i alguns nuclis d’immigrants inadaptats o del baix funcionariat que, profundament alienats, fan el joc i serveixen de carn de canó als primers. A més, hi hem d’afegir un conjunt d’individus oportunistes de les més diverses procedències, que han escollit Ciuadans com a plataforma personal i mediàtica per a donar-se a conèixe i fer-se un nom en l’àmbit polític, en una nova versió de la figura del senyor Lerroux.
Objectivament, Ciutadans apareix com una amalgama antinatura lligada per uns suposats interessos transversals que s’aguanten amb pinces. Perquè, per molt espanyols que es considerin, què tenen en comú un “piho” de la zona alta i un senyor que visqui a Bellvitge? Si alguna cosa els uniria seria precisament allò que tant diuen combatre: la solidaritat interètnica, de tribu, “la unión de todos los hispanohablantes”; un comcepte perillós i pervers que ens podria dur, per sobre l’existència de classes socials, a l’odi interètnic i a la consolidació de dos grups nacionals ben diferents damunt el territori català. No seriia sobrer recordar com la passada problemàtica dels balcans s’inicià amb la crida feta per uns suposats intel·lectuals serbis, que afirmaven que on hi haguessin enterrats serbis, malgrat que fos fora de les seves fronteres històriques, era territori serbi; juntament amb el recolzament de Milosevitx a la minoria sèrbia de Kosove, tot rebutjant qualsevol integració -lingüistica i de tot ordre- amb la població autòctona…
Cal estar a l’aguait i desenmascarar aquests senyors de Ciutadans, per fer veure -per damunt d’excentricitats i ridiculeses vàries- a qualsevol treballador, per molt castellà que parli, que els seus interessos no tenen res a veure amb els dels descendents de les elits franquistes ni amb els bufons que els representen sota la pell de xai d’una pressumpta ”modernitat” i cosmopolitisme de cartró-pedra. El millor que es pot fer és prescindir d’ ells i del seu discurs camuflat, que no amaga més que ranci nacionalisme imperialista espanyol empeltat de tuf balcànic, el qual únicament pretén perpetuar arbitraris privilegis lingüístics i de classe, fins i tot a costa de la convivència.
Joaquim Torrent
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Són els més perillosos de la nostra societat, perquè aixequen sentiments infraestructurals, en trànsit de desaparèixer del tot, i els fan aflorar. Catalunya és plena de persones, no cal dir-ho- de la immigració dels 60 que són matèria sensible a aquest fenomen de desvetllament.
A part de tot això, m’he adonat pel contacte amb unionistes que molta gent que ja han accedit a la cultura tenen una mena de sensació de sentir-se “els altres”. No cal buscar causes. És així. Al PSC hi ha molta d’aquesta gent.
Si la bèstia de la dictadura es va proposar el pla de l’ Olivares ha reexit. Almenys de moment. Si poguéssim assolir la República activa, aquests complexos desapareixerien, tots immersos en un projecte nou que faríem entre tots i, que sens dubte, aportaria una renaixença de la cultura i llengua catalanes. Avui per avui, com et deia, no es pot veure pas la solució. Potser d’auí a Nadal les coses canviaran i veurem que cal fer en la nova panoràmica.