L’autonomisme està totalment acabat; era vàlid durant la transició -que ja pertany definitivament al passat-, a uns els servia per “enredar” el personal amb vaguetats i indefinicions pseudoprogressistes, mentre que altres simplement feien veure que deixaven fer tot sabent que tenien el control -i l’ autoritat-, i uns altres invocaven un paradís nacional sempre inabastable mentre anaven “tallant el bacallà”. A determinades classes socials ja els anava bé, i, fins i tot, feien els ulls grossos davant determinats excessos de “els seus representants”. Actualment tot això ja no és vàlid, ni tampoc possible, perquè el model ja no dóna més de sí i no duu enlloc, ni tampoc la ciutadania està disposada a aguantar més arbitrarietats; ja no hi ha excusa possible.

Ara ens trobem nítidament amb dos camps en l’anomenat eix nacional, el que no vol dir que no existissin abans, simplement estaven camuflats -interessadament- els que eren clarament unionistes, ja que no era ben vist defensar obertament certes postures. Això és especialmente clar en el camp del suposat progressisme lligat a organitzacions estatals, que a l’hora de definir-se nacionalment i en veure que això anava seriosament ha deixat de participar en la comèdia, tot prescindint de maquillatges. Pel que fa als predecessors dels actuals sobiranistes, no gosaven fer explícit aquest sobiranisme, més ben dit, encara no l’havien arribat a formular clarament, ja que en aquells moments estaven més interessats a obtenir bocinets de poder i la plena sobirania com a objectiu quedava molt llunyana.

Com hem apuntat, tot això ja és història, i no valen mitges tintes. El “Procés” ha estat com un “tsunami” que ho ha arrossegat tot i ha obligat tothom a redefinir-se, i fins i tot a començar de nou, a banda d’obrir les portes -de bracet de la crisi econòmica- a nous actors que fins llavors eren als marges del sistema polític…

Dins de l’ eix nacional tenim dins el camp sobiranista PDCAT, ERC i CUP, que ocupen tot el ventall polític de dreta a esquerra. L’antiga CDC podríem dir que ha implosionat per acabar convertint-se en una formació que abona clarament l’independentisme, sense complexes ni temors del passat. És clar que això ha tingut un preu, com s’ha vist amb el “divorci” amb UDC i amb la pèrdua d’escons, ja que molts votants o han optat per altres opcions amb més suposada tradició independentista o, simplement, s’han passat al camp unionista. ERC, per la seva banda ha sabut aprofitar la mobilització social produïda en el camp sobiranista i rendibilitzar la tradició de lluita democràtica i popular per les llibertats. Una tradició que també ha estat aprofitada intel.ligentment per una formació política de nou encuny -la CUP- que ha sabut capitalitzar les contradiccions del sistema i beneficiar-se directament de les lluites dutes a terme pels sectors més reivindicatius i combatius de la nostra societat.

En l’altre camp -l’unionista-, i en paral•lel, tenim el PP amb un satèl•lit anomenat C’S,  psc (psc-PSOE) i PODEMOS -ICV. El PP continua sent l’encarnació del vell conservadurisme espanyolista, però la incompetència i la manca de sensiblilitat dels seus liders a nivell estatal i la manca de poder de decissió i el seguidisme del seus representants a nivell català l’ha dut a una posición bastant marginal, que ha sabut aprofitar la nova fomació CIUDADANOS, amb un embocall de pretesa modernitat que no és més que una versió renovada del jacobinisme clàssic al servei d’un nacionalisme ètnic camuflat i mai explícitat clarament.  Dels “socialistes” ja hem ressaltat com s’han tret definitivament la careta, en un procés que ha anat paral.lel a la seva pèrdua de prestigi i representativitat i a l’accentuació de la seva dependència del PSOE. Quant a PODEMOS no cal que afegim gaire més del que sabem: és una nova formació, heterogènia, que s’emmiralla a l’altra banda de l’ Atlàntic i que es fruit directe del descontentament i la marginació produïts per la crisi, totalment al marge de plantejaments nacionals, un moviment al qual s’ha afegit, com un nàufrag a un salvavides ICV per intentar no ofegar-se. Aquestes dues formacions no són bel•ligerantment unionistes –llevat excepcions individuals-¡, però no ho són pel seu component esquerranós, és a dir, dintre el seu “corpus” teòric hi ha el dret a l’autodeterminació, però no passa d’aquí, d’una mera formulació teórica esquerranosa, perquè la seva pràctica és tota una altra.

Un cop vista la composició de l’espectre polític a Catalunya i la seva clara delimitació en dos blocs ens cal preguntar-nos si aquesta anomalía és desitjable. Evidentment no ho és, perquè ens hipoteca i immobilitza -a més de supeditar-nos i obrir la porta a poder aliens-, tot dificultant l’acció política. Caldria des del bloc sobiranista, és a dir, del bloc que entronca de manera legítima i no viciada amb el que realment és i ha estat aquest país, redoblar els esforços per atraure la majoria de votants unionistes i, com a mal menor, fer que els abstencionistes pertanyents a aquest camp es multipliquessin. I, d’alttra banda, també caldria atreure i convèncer els líders polítics -almenys els més dialogants i menys intransigents.- que actualment militen a formacions unionistes al camp del sobiranisme, fent veure a la ciutadania el veritable rostre d’alguns i posant-los en evidència.

És absolutament necessari evitar l’expansió del bloc unionista i neutralitzar-lo i residualitzar-lo, tot exposant la seva manca de legitimitat moral i ètica. I ho és ara més que mai, quan davant la mobilització de la majoria del cos social català per la plena sobirania ha reaccionat començant a segregar toxines danyines, destinades a evitar la natural transformació del país i a mantenir-lo infantilitzat i dependent. Davant aquesta situación tan patológica socialment i politicament, que ens afebleix i disminueix com a societat única i diferenciada, cal tenir els objectius ben clars, i actuar amb fermesa i decisió per evitar-ne la seva perpetuació indefinidament, sense deixar-nos entavanar ni aceptar claudicacions de cap mena.

Joaquim Torrent