Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

Nota prèvia: aquesta premonitòria entrevista fou feta l’any 1996 i publicada en el número 53 (hivern) de la revista “La Brúixola”.

Jordi Sànchez, nascut el 1964 a Barcelona, és politòleg i professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser portantveu de la Crida a la Solidaritat fins a la seva dissolució. El juny de 1993. Recentment ha estat designat [1996] conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, com a independent en representació  d’Iniciativa per Catalunya.

Joaquim Torrent –Pràcticament després de la dissolució de la Crida s’ inicia tot un seguit de campanyes anticatalanes amb una força inusitada. Com valoreu aquells esdeveniments?

Jordi Sànchez -Aquell fou l’inici dels atacs possiblement més importants des de la transició contra la llengua i, més genèricament, contra la propia identitat d’ aquest país. Uns fets que han posat damunt la taula una evidencia: avui a l’ Estat espanyol no s’ entén l’ existencia d’una realitat pluricultural i plurinacional. Malauradament, al marge de la Crida no hi va haver cap altra organització que pogués donar resposta, cosa que valoro força negativament, però que no vol dir que la Crida hagi de contnuar existint.

J.T. –Enterrada la Crida veieu factible, ara, l’aparició d’un nou moviment que, des de la base i dinàmicament, fes pressió per a un ús ple i efectiu del català?

J.S. -No ho sé, si és factible, si de cas ho veig desitjable. Tot i això, no ho acabo de veure, per dos motius: hi ha encara moltes ganes de mantenir espais tancats en si mnateixos i de no col·laborar entre les organitzacions existents  a fi de fer un espai més ampli, i, després, perquè crec que els partits, en general, encara no han entès la importancia de l’existència en el nostre espai nacional d’entitats i moviments transversals, amb capacitat de connectar sensibilitats de partits diferents i que puguin tenir un comú denominador, com la defensa de la identitat i de la llengua.En el testament políotic de la  Crida dèiem que estàvem convençuts que quan hi hagués la necessitat social d’un nou moviment amb aquestes característiques aquest acabaría apareixent. Aquesta necessitat, segons com vagin les eleccions de març, pot ser més clara que mai.

J.T.-Fins a quin punt l’actual estat de corrupció política correspon al llegat d’uns hàbits provinents directament del franquisme o és consubstancial a l’ actual “democracia española”?  

J.S. -No crec que sigui consubstancial a la “democràcia espanyola”. Si de cas hi ha clarament una gran quantitat de dèficit democràtic provinent del franquisme. És evident que la transició va tenir alguna virtut, però també va tenir defectes, tant en la resolució dels nostres drets nacionals com a nivell democràtic i en la transparència de les institucions públiques. El problema de la corrupció el tenen totes les democràcies occidentals damunt la taula, i probablement ens obligui a interrogar-nos sobre l’autenticitat democràtica i la neessitat del control que haurien de tenir els ciutadans sobre aquells que han estat nomenats per a exercir càrrecs públics. En aquesta dimensió crec que hi ha un element que ha ajudat molt la corrupció, que és l’ existència de majories absolutes durant tant de temps, i això ha fet que el Govern és cregués amb impunitat per a fer-ho tot.

J.T. -Si tenim en compte la llarga durada del franquisme és de suposar que els senyals deixats a la societat trigaran molt a desaparèixer, si és que ho fan….

J. S. -Sí, encara avui són perfectament visibles. A mi, però, em preocupa d’una manera especial el dèficit de credibilitat democràtica existent. I en concret allò que en l’argot acadèmic anomenem “cinisme democràtic”: hi ha un pòsit de desconfiança dels ciutadans cap allò que és la política, els mateixos polítics i les institucions públiques que, en defiitiva, lluny de ser un element per reactivar l’aprofundiment democràtic, pot fer en la majoria dels casos -i així el franquisme ho va fer servir- allunyar el ciutadà de la política i permetre que uns quants maneguin amb total impunitat decissions que no poden ser preses més que des de la col·lectivitat i amb una transparència absoluta.

J.T. -El ciutadà del carrer està veient com les sigles dels partits li diuen cada cop menys i com les seves cúpules es confonen cada cop més amb el Poder. Davant això quina opció li resta?

J.S. -La política està passant per un dels períodes de més descrèdit des de fa molt de temps, i, inisisteixo, aquest no és un problema català. ni de l’ Estat, és un problema generalitzat a nivell europeu. La meva opciíó, si de cas, passa claríssimament per participar, per intentar guanyar espais democràtics, organitzatius, i que novament sigui el ciutadà qui pugui tornar credibilitat a la política.El que es veu clar és que sí ens allunyem dels partits i de les institucions perquè no hi confiem i perquè no ens mereixen respecte algú prendrà decissions per nosaltres. Puc entendre la situació actual, però no puc acceptar en cap cas, des de la meva perpectiva, que comporti un desencís, un abandonar-ho tot i tancar-se a casa i deixar que els altres decideixin sobre afers clarament col·lectius.

J.T. Potser som un dels països que, en relació a la seva població, ha rebut més immigració. Davant aquest fet, creieu que superarem el fantasma de la nostra divisió com a poble, o, fins i tot, el de la nostra dissolució en un magma espanyol?

J.S. -Aquesta és una qüestió crucial. De fet m’atreviria a dir que és la qüestió política més important que tenim, ara per ara, com a país damunt la taula. Una qüestió que cap partit ni cap institució, en aquests moments, està tractant amb l’atenció que es mereix ni amb la cura que requereix.. Efectivament, el Principat ha rebut un allau de ciutadans provinent de la resta de l’ Estat, mentre que actualment provenen de fora, fins i tot d’altres continents; això, sumat a la manca d’ institucions realment pròpies i de normalitat democràtica ha agreujat el problema de la identitat. Penso, però, que cal assumir la qüestió. És un tema de reflexió i del qual cal que se’n parli. Hem d’ assumir que tenim una població molt important numèricament que no té com a llengua pròpia el català, i que això obliga a que ens replantegem com dur a terme la normalització lingüística sense que sigui un obstacle per a la convivència. També és cert que en els darrers anys els fills d’ aquestes famílies han tingut un ensenyament predominantment en català i que, com a mínim, estan en condicions de fer-lo servir. Malgrat tot reconec que és una situació no tancada i que en els propers temps, i segons com s’ actuï, pot tenir repercussions polítiques molt importants.

J.T -De tota manera, no és el mateix el coneixement d’ una llengua que el seu ús. Podem arribar a una situació semblant a la irlandesa, amb un coneixement de la llengua bastant estès però amb un ús molt restringit?

J.S. -Aquest és un procés ja identificat pels sociolingüistes; el doctor Badia i Margarit n’ha dit “procés de llatinització del català”, un procés que ens podria portar a una situació com la irlandesa. El problema del català no és el del coneixement, primer perquè hi ha hagut un esforç important de les institucions,i, segon, perquè el català és una llengua romànica. El problema de l’ús, certament, és el tema clau, i crec, obertament, que aquí com a col·lectivitat ens mereixem un suspens, i, possiblement tenim en germen elements problemàtics de cara al futur.

J.T. -Quins són els principals obstacles per a la unió de les forces nacionalistes conseqüents i per a la seva efectivitat? A propòsit, no hauríem de buscar una alternativa per al mot “nacionalisme”?

J.S. -Jo no crec gaire en la unió en un sol partit. En el que si crec, i treballo perquè això arribi, és en la capacitat d’ arribar a acords entre les diverses forces polítiques per establir una plataforma de mínims que permetin trencar l’actual situació d’atzucac en que es troba l’autogovern de Catalunya.

Pel que fa al mot “nacionalisme” hem de pensar que aquest és difícilment homologable fora de les nostres fronteres. Si vas per Europa i dius que    ets nacionalista et miren molt malament -tenen una altra perspectiva cultural-. De tota manera no ens hem d’ avergonyir, el nostre nacionalisme sempre ha estat tolerant, i el catalanisme n’ha estat l’expressió. No sé si cal reconsiderar-ho, però a mi no em fa cap mena de mania parlar de “catalanisme”.

J.T. -Una constant històrica ha estat intentar conciliar, per part d’alguns polítics autoanomenats catalanistes, Catalunya amb Espanya, sortint-ne sempre escaldats. No seria més lògic mirar cap a una altra banda? Tenim polítics amb la suficient alçada per fer-ho

J.S. Hi estic d’acord; “Espanya” és una realitat molt imposible per a Catalunya. Malgrat tot, prefereixo que hi hagi gent que es repensi l ‘ Estat espanyol des d’una perspectiva federal o, fins i tot, federal asimétrica, a que no es plantegi res. Penso, també, que cal replantejar-nos, des de l’independentisme el concepte d’ estat. Avui el tradicional concepte de sobirania que ostentava l’ estat nació  ha mutat per convertir-se en una cosa substancialment diferent. Pel que fa a Estat espanyol, tenint en compte que som veïns i formem part d’un mateix espai geogràfic, no em faria cap mena de mania, palntejar espais conjunts de col·laboració en un futur immediat. Allò que és clar, però, és la inssotenibilitat de l’ actual relació, i que qualsevol col·laboració ha de fer-se ineludiblement -i només així será viable- a partir de l’aplicació del principi d’autodeterminació i és si des d’una decissió de sobirania lliure i responsable per part nostra, que plantegi un marc més ampli, possiblement un marc europeu.

Pel que fa als polítics, sí que en tenim, d’alçada, però el que no tinc tan clar és si, ara per ara, la situación dóna per fer coses gaire diferents a les que es fan…

J.T. -Fins a quin punt l’obsolescència de l’estat nació ens pot beneficiar?

J. S. -Es evident que, per una banda, l‘estat nació -sigui el que sigui- es mostra massa gran per a segons quins tipus de serveis, i per tant preñen cos entitats inferiors; d’ altra banda, l’estat és massa petit per a segons què, i agafa força  la dimensió supraestatal -en el nostre cas la Unió Europea-. Aquest és un doble procés que ens ajuda i caldrà aprofitar per quanyar quotes d’ autogovern i de sobirania.

J.T. -Creieu que el PP acabarà pactant de manera estable amb alguna força política de Catalunya?

J. S. -Intueixo, simplement -per la tradició histórica de coalició governant al Principat- que tard o d’hora, si a  Madrid s’ instal·la un govern del PP, que CiU proposarà pactes per a “la gobernabilidad de España”.

J.T. -Això no pot provocar un gran decebiment en la militancia de Convergència i d’ Unió i la recerca d’ altres alternatives?

J.S.-És un tema que caldria estudiar amb més deteniment. De tota manera no crec en una descomposició, ara per ara,  de l‘espai de CiU. CiU és, efectivament, el pujolisme, però, també és molt més que això.

J.T. -Hi pot haver a l’Estat algún paral·lelisme amb les anomenades coalicions rojo-pardes de l’ Est?

J.S. –No. Sincerament, no ho crec. Són situacions radicalment diferents i que no tenen res a veure. Unaaltra cosa és que les actuacions de determinats personatges, com Anguita -que, certament, no deixa  d’ afavorir la dreta espanyola-, no només sorprenguin, sinó que apareguin com un insult a la intel·ligència.

J.T. -Sabrem reaccionar adequadament als reptes que ens depara el futur? Com veieu la nostra societat d’aquí a quinze o vint anys?

J.S. –Acostumo a ser  força pessimista, però hi ha un tema al qual no renuncio: crec -no sé si és un error- pregonament en la capacitat de supervivencia de la gent d’aquest país; per tant, vull creure que la identitat nacional, que a casa nostra s’ha vertebrat tradicionalment al voltant de la llengua, es mantindrà, i que l’autogovern augmentarà. Tanmateix, d’ aquí a quinze o vint anys els paràmetres serán molt diferents. Tinc clar, però, que la  nostra identitat persistirà -tot i haver de treballar de manera continuada per a aquest manteniment-, i que tindrà un espai segur, en un marc de globalització com el que en aquests moments està començant a configurar-se.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!