Les esperances que molts ciutadans d’aquest país tenien dipositades en Europa estan més que dissipades. Era, si fa no fa, una reedició de la fe cega dels nostres avis en “la República”, fins al punt que al simple mot se li atribuïen efectes taumatúrgics, capaços de capgirar l’ordre establert. Amb “Europa” passava una cosa
Encegats com estem pels ídols i idolets mediàtics sovint no som capaços de valorar adequadament les persones d’autèntica vàlua. És tremendament injust que individus d’una vulgaritat espaterrant, per la seva destresa a aparèixer a les pantalles televisisves o per la seva habilitat a l’hora d’impulsar pilotes es converteixin en referents de masses. I si,
Acabo d’ assabentar-me de la desaparició d’ Imma Albó. Em sap molt greu, era una excel•lent persona i una gran patriota. Com a homenatge us adjunto l’ entrevista que li vaig fer (La Brúixola, 54, 1996) amb motiu de la desaparició del gran intel.lectual català, i amic seu, que fou Félix Cucurull. Entrevista a
Cada cop som més els qui tenim la sensació, que es correspon amb dades objectives, que som una minoria residual i residualitzada. Cada dia que passa el procès d’”indigenització” dels autòctons avança implacablement fins al darrer racó del país. I segons alguns politicastres aquest és un tema tabú, que no toca, que cal ignorar com
Al Telenotícies de TV3 se’ns diu que als jardins Joan Brossa, a Montjuïc, a Barcelona, es fa una experiencia els diumenges anomenada Pícnic Urbà., amb actuacions, música i activitats a l’aire lliure. Apareix un pare -de cognoms italians- parlant en castellà argentí, amb el seu fill d’uns aproximadament sis anys a coll, el qual quan
Joaquim Torrent És en moments com els actuals quan es revela la fragilitat del nostre model econòmic, basat en sectors que per si sols són incapaços de sustentar una economia desenvolupada i necessitats de grans quantitats de mà dobra barata, com són la construcció i el turisme. Cada dia que passa ens enfonsem més i
L’escriptora Alicia Giménez Bartlett -natural d’Almansa, de família de ferroviaris, i crescuda a Tortosa- ha estat guardonada enguany amb el pretigiós premi de novel·la negra “Pepe Carvalho”; anteriorment, el 2011, va rebre el premi Nadal per “On ningú no et trobi” (Destino. Barcelona, 2011), titulat originalment “Donde nadie te encuentre”, novel·la de gran difusió i que
INTRODUCCIÓ Fa més de trenta anys des que aquest text es publicà per primer cop, i la visió de la realitat que tenia Joan Fuster s’ha revelat premonitòria. Malauradament encara som molt lluny d’on hauríem de ser, i, fins i tot, molts dels problemes apuntats s’han agreujat o han ressorgit amb més força. Ara, amb
Devia ser al començament dels anys seixanta; encara recordo, entre una pila d’imatges boiroses, com amb el pare i la mare -devia tenir al voltant d’uns sis anys- vaig anar a parar, des de Barcelona i mitjançant el tren, a Hostalric, concretament a una fonda encabida dins la mateixa muralla. Aquest singular establiment era
Un toc d’ atenció (text de 2005) El govern d’ Aragó afirma que “ té la intenció de presentar el setembre vinent un projecte de llei a les Corts aragoneses”. Seria una llei on el català -millor dit “el català d’Aragó”, segons la terminologia feta servir- no assoliria la cooficialitat, a més de ser una
DOCUMENT: BREU DICCIONARI D’ESCRIPTURA I ESCRIPTORS CONTEMPORANIS EN CATALÀ A L’ARAGÓ, Hèctor MORET I COSO. Revista ALAZET, nº 21, pp. 33-72. Huesca, 2009, Com diu l’ autor: “en aquest article es presenta un breu diccionari d’escriptors, revistes, col·leccions, guardons i col·lectius literaris d’ expressió catalana sorgits o vinculats en època contemporània -a partir de la
Aprofito que, el 31 de maig d’enguany, farà 155 anys del Reial Decret pel qual s’aprovava definitivament el Pla Cerdà per retre homenatge a aquell gran visionari. Cerdà fou un d’aquella mena d’homenots excepcionals que de tant en tant dóna el nostre país, cosa que no ha impedit, malauradament, que hagi estat massa temps
Un cop més torna a aparèixer la denominació “Franja de Ponent”; una denominació que ha fet fortuna des que -a iniciativa meva- fou adoptada, a finals dels setanta, pel grup d’“almogàvers” que des del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona intentàvem, en la curta mesura de les nostres possibilitats, “fer quelcom” per aquelles terres, potser en