Bloc Tibidabo

Algun  cop des d’àmbits aragonesos, d’una manera bastant desencertada i errònia, s’ha arribat a comparar l’espanyolisme amb el «pancatalanisme», com fossin dos tendències imperialistes equiparables. Penso que caldria clarificar un poquet les coses: en principi el catalanisme és el moviment –en els seus orígens merament culturalista– que vol el màxim de sobirania per a  tots els territoris de parla catalana, mentre que el pancatalanisme, en la interpretació semàntica més estricta del terme, com indica el prefixe «pan», intentaria aconseguir la unió política   dels territoris catalanoparlants. Com es pot observar, la distinció entre catalanisme i pancatalanisme és molt subtil, i amb força freqüència quan es parla de «pancatalanisme» en realitat s’està al•ludint al catalanisme. Sembla bastant evident que les possibles propostes pancatalanistes aplicables a la Franja no tenen, a hores d’ara, gaire sentit, ja que implicarien la unió política dels territoris de parla catalana, i això actualment és una possibilitat molt remota, tant entre autonomies com, i encara més, entre aquestes i territoris pertanyents a d’altres autonomies o realitats estatals.

Per tant, i tornant al principi, penso que seria molt més útil i prudent fixar, per part dels qui treballen per una realitat nacional catalana, uns objectius simplement catalanistes, en el sentit d’aconseguir el màxim de sobirania per als diversos territoris de parla catalana –sempre i quan els seus habitants, fent servir el dret a l’autodeterminació, també ho demanen– i no pronunciar-se sobre una hipotètica articulació política entre els esmentats territoris. Això darrer, sense rebutjar-ho explí- citament, caldria deixar-ho com una qüestió a resoldre en el futur, ja que realment ara no toca plantejar-ho i insistint-hi únicament s’aconsegueix generar tones i més tones de paperassa, crispació i xerrameca inútil i estèril. I, d’altra banda, també des de l’aragonesisme caldria canviar d’actitud. En realitat el catalanisme hauria de ser l’aliat natural de l’aragonesisme, ja que tots dos moviments s’enfronten a un adversari real comú, i si gratem un poc veurem que són moltes més les coses que ens uneixen –especialment en aquest nou ordre global– que no pas les que ens separen.

Joaquim Torrent (Temps de Franja, 75)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!