De fet, és ben comprovat que la repressió efectuada sobre els indígenes, un cop les antigues colònies es van independitzar de la corona espanyola, és a dir, la perpetrada per la minoria criolla, ha estat molt més forta i brutal que no pas la duta a terme per les autoritats colonials; com no podia ser d’una altra manera, atès que les noves repúbliques llatinoamericanes, de matriu jacobina, obeïen exclusivament als interessos de les classes dominants d’origen europeu i eren continuadores del genocidi que es va iniciar fa cinc-cents anys amb el «cubrimiento» de les índies. Per això no ens hauria d’estranyar que un conspicu representant d’aquestes classes dominants, com és Vargas Llosa, no toleri, en nom d’un fals i hipòcrita cosmopolitisme, que al marge dels estats jacobins hi pugui haver altres cultures i llengües, i no diguem altres nacions, ja que per a ell els conceptes d’estat i nació són sinònims i indissociables.
Probablement deu considerar el súmmum de l’aberració que per culturalitzar i educar els fills dels immigrants es prioritzi una llengua —la nostra— que no és la que assumeix com a pròpia i oficial l’Estat. Deu ser el mateix horror que experimenten molts militants de Ciutadans en veure com els fills de la seva assistenta peruana d’ètnia indígena són capaços de parlar un català força acceptable. «On s’és vist que els “inferiors” es permetin prescindir de la llengua dels jutges i de l’exèrcit?», deuen pensar a l’uníson Vargas i els militants esmentats. No els entra en el seu cap, especialment en el de Vargas, que fou alumne d’un selecte col.legi militar al seu país on s’exalçaven els valors jacobins de l’Estat peruà, al servei exclusiu de la minoria criolla, i on qualsevol referència a la cultura indígena era poc menys que tabú, si fa no fa, com als col.legis militars sud-africans per la mateixa època en relació a les cultures indígenes africanes.
No ens hauria d’estranyar, doncs, que «don» Mario s’hagi adherit al darrer «manifiesto» contra la normalització del català i hagi fet públic el seu recolzament a les posicions de Ciutadans. Res més lògic en un individu com ell, incapaç de la menor empatia amb els pobles sotmesos i defensor a ultrança del seu peculiar concepte de llibertat, que en realitat no és més que la màscara —la «pell de xai», emprant el seu llenguatge— sota la qual s’oculta el manteniment secular d’una sèrie d’arbitraris i injustos privilegis, originats gairebé tots gràcies al recurs a la violència per part d’una ínfima i egoista minoria.
Joaquim Torrent
NOTA: aquest article fou escrit el 22 de novembre de 2010, malauradament continua més vigent que mai….
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!