No sé si us heu fixat que, més enllà de la lamentable tragèdia ferroviària de Còrdova, gran part dels usuaris era gent que anava a fer activitats o oposicions a Madrid. Ja ha quedat enrere la imatge aquella del “sevillano”, amb gent amb maletes de fusta; ara els joves andalusos es bolquen en el funcionariat
És del tot ineludible la necessitat d’un canvi entre els catalans que quedem, per dir-ho planament: cada català ha de valdre per deu i ha de foragitar del seu cervell tones de submissió i passivitat inculcades durant dècades. I això només s’aconseguirà per un procés d’empoderament i de sublimació, tant col·lectiu com individual. Si volem
La notícia que ve a continuació ha estat recuperada d’hemeroteca, i és molt significativa; veiem com la població de la ciutat havia arribat a mínims després dels màxims dels anys 70, que darrerament, per la immigració constant, sobretot llatina, han quedat superats. aA hores d’ara la població és de 1.732.066 hab., quasi un quart de
El bagatge cultural i tradicional de les comunitats humanes, és el que configura els pobles i les nacions al llarg dels segles, i els marca amb una empremta singular tot conferint-los la seva personalitat i la seva idiosincràsia.En les darreres dècades el nostre poble ha hagut d’aguantar lligat i emmordassat l’embranzida de diferents onades immigratòries,
La Franja de Ponent ha sigut durant dècades víctima d’una invisibilització lingüística que va molt més enllà de l’ús social del català. Un dels exemples més subtils -però igualment significatius- d’aquesta despersonalització cultural és la tergiversació de noms i cognoms propis de la nostra llengua en els registres civils, escolars i oficials, i tanbé en
El film “Maduixes silvestres”, d’Ingmar Bergman, maldestrament traduït de l’original –“Smulltronstället”- per “Fresas salvajes” i estrenada el 26 de desembre de 1957 – pràcticament fa 68 anys- és realment impactant i deixa pòsit. Davant l’aparent banalitat de la trama s’hi amaguen veritables càrregues de fondària que ens interroguen en els aspectes més íntims, com no
El film “Maduixes silvestres”, d’Ingmar Bergman, maldestrament traduït de l’original –“Smulltronstället”- per “Fresas salvajes” i estrenada el 26 de desembre de 1957 – pràcticament fa 68 anys- és realment impactant i deixa pòsit. Davant l’aparent banalitat de la trama s’hi amaguen veritables càrregues de fondària que ens interroguen en els aspectes més íntims, com no
L’altre dia estava contemplant la meva vella màquina d’escriure Underwood Número 5 dels anys 20 del segle passat, de ferro massís i tecles arrodonides, de forma rectangular, esmaltada en negre i amb el nom de la marca ressaltat en lletres daurades. És un llegat del meu avi; recordo que era al despatx del seu domicili
És un fet que a partir de la I·lustració i de la creació dels Estats moderns s’ha tendit a la uniformació lingüística i al control del llenguatge, i fins i tot aquest ha servit per a crear noves realitats paral·leles. Només uns pocs estats s’escapen d’aquest esquema, per circumstàncies concretes i especials, com poden ser
(Article de l’amic i company Quim Gibert. Publicat a “Temps de Franja”, nº 166, Juliol-agost, 2025) “Carretades de gent sense carnet d’identitat / Travessant aquel riu mil·lenari i sagrat / Ulls, espelmes i estels fan un llibre no escrit / que prediu un final ple d’electricitat.” Entre d’altres estrofes així retratava Jaume Sisa un “lloc
Feia molts anys que no hi havia estat, però aquest estiu vaig tenir ocasió de fer un passeig pel Masnou, tot rememorant els meus primers anys, concretament la “torreta” del carrer Fontanils, al barri d’Ocata -després de travessar la magnifica, per harmoniosa i tranquil.la, placeta del mateix nom- on havia passat en família els meus
Ja és un tòpic vincular la nostàlgia amb els darrers dies d’agost -enllaçats amb els primers de setembre, recordem com cantava “els núvols de setembre” el benemèrit Enric Barbat- i associar-ho amb el temps perdut i la infantesa que ja mai més no tornarà. Per què, però, les darreries d’agost i no les de març
Oficialment resideixen a Catalunya 8.120.000 persones i ens hi volen ficar un milió vuit-centes vuitanta mil més, fins a arrbar els 10 milions. Ben probablement es distribuïrien així, al voltat d’aquestes xifres: 1.100.000 “latinos”, 600.000 musulmans, i 180.000 d’altres procedències, i es repartirien arreu del territori. Un panorama ben galdós. Cal ser conscients que si
Alacant és realment “un cas de manual”, concretament de -bàsicament- colonització de poblament, com el Donbass, Algèria, Sud-àfrica, etc., en aquest cas concret reeixida amb èxit per als colonitzadors, amb tot un seguit d’etapes consecutives. Primer passen a manar, després aculturalitzen i fagociten les capes dirigents, després fan que la resta de la població imite
Aquest 13 de juny es compleixen 20 anys de la desaparició de Jesús Moncada, un dels grans, i un bon motiu, doncs, per a recordar la seva obra i les seves fonts d’ inspiració. Moncada fou primer de tot un cronista elegiac d’una època i un món ja desapareguts, actuà com a notari d’un gran