I.- La isoglossa (en blau) del passat perifràstic a) En detall (Sobrarb) – la línia morada representa la isoglossa del passat perifràstic. En concret inclou el nord-est de la comarca (amb la vall de Gistau) i el sud-est (amb la Fova). b) En detall (Somontà de Barbastre) -la línia morada representa la
Darrerament es pot observar un interès gens dissimulat a adjectivar el benasquès com a a “aragonès” , alguns mai no es deixen aquest segon adjectiu, especialment des dels mitjans aragonesos. És una postura excessivament nominalista, com si pel fet de repetir mil vegades un mot aquest obrés efectes màgics i arribés a canviar la realitat…
Cada cop més, hi ha una identificació del mot «Espanya» amb Madrid i amb tot el que hi està relacionat. De fet, la resta de l’Estat sempre figura com un apèndix, la información important és la que prové de Madrid, la seu de la najoria d’empreses i del govern de l’Estat. Una identificació íntimament
(article del 2010) Amb motiu de la concessió a Mario Vargas Llosa del premi Nobel de literatura d’enguany molts de niosaltres. hem recordat que aquest senyor no té massa bona opinió dels catalans, i que objectivament i a nivell personal és un enemic declarat de la nostra llengua i de la seva norrmalització; al marge de si es
Jose Antonio Fernandez Hodar, comentarista del diari econòmic “EXPANSIÓN”; autor d’un comentari en un “article” seu que supura supremacisme i menyspreu, en equiparar l’ús de les llengües de l’Estat no castellanes amb “parlar indi”… Diu el tal Jose Antonio:: “el cúmulo de despropósitos que los socios de Sanchez están exigiendo para aprobar los presupuestos, o
Recentment la revista “La Comarca”, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’ objetivitat i incultura
M’afegisco, com a col·laborador de la revista , a les fellicitacions pel seu vintè aniversari i també per la gran faena feta. Sempre endavant. Visca la Franja! Continuem…
Col·laboracions d’en Joaquim Torrent a “TEMPS DE FRANJA” (revista de les comarques catalanoparlants d’ Aragó): D’ ossos i salvatges. TdF, nº 69, p.3 . Per la concòrdia TdF, nº 75, p.3 . Gran Scala: pitjor que Ceaucescu. TdF, nº 75, p.9. El procès i els manuscrits de les Paüls. TdF, nº 77, p. 9 (com a
És un fet irrefutable que darrere tot “blavero”, i, per extensió, de tot “neoblavero” o assimilat, s’amaga, si gratem un poquet, un espanyolista pur i dur -en alguns casos minoritaris, i depenent de l’estat patològic del subjecte, cal reconèixer que ocorre sense autoconsciència de ser-ne-. Normalment les exaltacions febrils i irracionals de la “personalidad
Hi ha molts llops amb pell de xai dins la xarxa catalana. Busquen destacar quan tenen la mínima oportunitat de fer-ho. Criden i provoquen molt però sota una aparença de fals progressisme no hi ha res al darrere, llevat de soflames buides i arnades, amarades de totalitarisme d’altres èpoques. Diuen lluitar pel país quan el
És normal que la gent del carrer desconfiÏ dels polítics. Saben que no se’n poden fiar del tot, i els voten rutinàriament cada quatre anys amb l’intima convicció que voten aquell que els sembla menys dolent, sense entusiasme. A això no és aliè, per exemple, veure com després de treure’s la pell públicament al poc temps
Un hipotètic senyor Salvans podria ser perfectament l’equivalent d’en Walt Kowalski, el protagonista de l’emblemàtic film “Gran Torino”, de Clint Eastwod -interpretat per ell mateix. El podríem situar perfectament en un pis de l’extraradi de Barcelona, ubicat en un bloc ocupat tradicionalment per obrers qualificats, extreballadors de la Nissan, molts dels quals provinents d’allò
No n’hi ha, de paradisos a la terra. Per tant cal desconfiar per sistema dels qui prediquen la instauració d’aquests en un futur, de la mateixa manera que desconfiem d’aquells que prediquen el mateix en el més enllà. No hi ha més cera que la que crema, és a dir, no hi ha més
Amb els anys m’he anat tornant en certs aspectes “conservador”, i no em sap greu dir-ho, és una evolució normal de les persomes, les quals amb la perspectiva del temps deixen de creure en alguns principis que de jovenet les havien ennlluernat. De fet, però, no és conservadurisme “strictu senso”, sinó pragmatisme. A una certa
És un fet que per moltes persones provinents de la immigració -llevat meritòries excepcions- la nostra llengua és, malauradament, percebuda més com un llast que com un avantatge. Això és especialment notori per part d’alguns membres del col·lectiu llatinoamericà – per raons que no entrarem a analitzar aquí- que exhibeixen rebuig a la llengua, fins