Bloc de notes

Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. I perquè unes poques empreses, a la pràctica, en tenen el monopoli de la gestió i en treuen molts de beneficis.

A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.

I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).

Els calendaris laboral i escolar són el que són i marquen les festes que marquen, però la gent fa festa quan fa festa.

A la primera classe d’avui han vingut quatre dels vint-i-dos alumnes que vaig tenir ahir, i a la segona tres de vint-i-cinc.

S’acaba el ramadà.

El final de la primavera (més que el començament de l’estiu) és una època de l’any que convida a seure al pati de casa a la tarda, quan el sol comença a baixar, per llegir, vigilar com creixen les tomateres o contemplar el cel. Avui m’ha sorprès veure com volaven les orenetes, molt i molt baix.

Ja sabia que les orenetes que volen baix indiquen que s’acosta pluja, però avui he llegit que això és perquè els mosquits i altres insectes de què s’alimenten les orenetes volen alt quan hi ha anticicló, i en canvi quan hi ha baixes pressions volen baix; si volen baix, les orenetes que volen cruspir-se’ls també han de volar baix per empaitar-los.

Resulta que quan l’aire està carregat d’humitat les fines ales dels mosquits s’humitegen i això els dificulta el vol, de manera que no volen a tanta alçada. És a dir, que en el temps que les orenetes són entre nosaltres, posem-hi entre St Jordi i la Diada, abans de ploure podem veure les orenetes que volen arran de terra per capturar els mosquits que ja pateixen la pluja abans que comenci!

Ei, això em fa pensar que seria bo que aquests ocellets fessin nius a prop de casa. Cada cop hi ha més de mosquits a l’estiu! Miraré si hi ha alguna manera d’atreure les orenetes perquè construeixin casa seva a prop de casa nostra!

La poca cervesa que consumim a casa ve de can Navarra, “un col·lectiu  que té per finalitat l’autoproducció de cervesa artesana, de caràcter privat i restringit exclusivament a les persones associades” segons es diu al bloc.

En aquests temps de lluita i compromís -com tots els temps, per cert- trobar productes de comerç just, producció que respecti tant el medi ambient com els drets laborals i fets a prop de casa és una de les opcions que tenim per ajudar a canviar el món.

Per cert, per fi ens hem decidit a demanar d’entrar al grup local de consum però hi ha llista d’espera; aquí també deu haver-hi cervesa artesana… Si a més a més de consumir un producte amb la consciència tranquil·la respecte el seu origen el gaudim amb plaer, com és el cas, què més podem demanar?

Trobo que les bicis elèctriques són una manera de fer entrar a l’òrbita de la mobilitat sostenible gent que ara mateix, en el seu dia a dia, no gosa pedalar per anar a la feina o per anar a comprar. Sobretot gent gran però també persones que es pensen que si agafen un vehicle sense motoret arribaran suades a la feina, o que no es volen comprometre amb una activitat física diària.

Ja no estem parlant de la bici com el millor vehicle només per a distàncies curtes. La bicicleta elèctrica amplia al doble el radi de quilòmetres que es poden fer habitualment des de casa.

Per cert, això de la bici elèctrica em porta al cap una altra qüestió. Catalunya havia tingut històricament moltes i bones fàbriques de motos; què tal una aposta industrial per la bicicleta elèctrica?

A tot això només hi trobo una pega, i és l’aparcament. La bici elèctrica difícilment farà un boom si no disposa d’infraestructures com cal, sobretot aparcaments. Si una d’aquestes bicis val 1000, 2000 o 3000 euros, qui la vol deixar al carrer? Tot i que, ben pensat, les motos costen més i bé que les deixen al carrer.

Mentrestant, aquest matí hem tornat al passeig perquè avui som el primer dissabte de mes.

De debò que ho intento això de mantenir viva l’esperança, però notícies com aquesta em fan tocar de peus a terra i em posen la realitat davant dels ulls: ERC és l’última versió dels governs del peix al cove.

Quina vergonya, l’Estat, amb el corredor ferroviari mediterrani. Jo ja no sé si el problema és que tota la gent implicada té la mà massa llarga i en vol treure profit o és simplement incompetència.

Nota mental: he de buscar alguna font fiable per esbrinar els diners que es poden estalviar si agafem més la bici per comptes del cotxe. He llegit en algun lloc que cada any Holanda inverteix €595 milions (€35 per habitant) en infraestructura ciclista. Això sembla molt, però si cada holandès fa una mitjana de 912 km en bici anualment resulta que s’estalvien €19 mil milions en despeses de salut (3% del PIB). Són xifres elevades i deuen ser difícils de verificar; on podria confirmar tot això?

Una d’aquelles petites coses que t’alegra la vida la trobo cada dia que vaig a travessar el Pg Països Catalans a l’alçada del carrer Pere Coll i Güitó (l’antic “carrer del petroli”), i és que el semàfor per a vianants que hi ha es posa verd gairebé immediatament després de pitjar el botó.

Si és més fàcil travessar carrers a peu és més fàcil passejar o anar a la feina a peu, és a dir, oferir alternatives a l’ús de l’automòbil. Aquest és el camí.

En Josep m’ha parlat molt bé d’en David Lois, un psicòleg social interessat en temes de mobilitat. Miraré de seguir-lo.

Com cada vegada que tenim eleccions municipals, hi ha gent que tot just ara s’adona del que tenim a Salt i s’escandalitza perquè existeixen aquesta colla de PxC i ara VOX amb representació a l’Ajuntament. «Com és possible? Per què us passa això?», et diu la gent de fora. Potser no ho saben però se’ls ha d’explicar que ja fa anys que el nivell dels polítics electes a Salt ha baixat a un nivell esgarrifós -excepte honroses i comptadíssimes excepcions. La major part de partits polítics utilitza el tipus de discurs demagog de l’extrema dreta per mirar d’arribar al poder. No lluiten contra el feixisme sinó que adopten el seu discurs per mirar d’esgarrapar vots. Que si inseguretat al carrer, que si pisos ocupats per indesitjables, que si pisos pastera, que si merda per terra al voltant del contenidor, etc. El típic discurs populista de “porres i escombres” carregat de demagògia. I normalitzar el discurs de l’extrema dreta és fer-li un favor i donar-li protagonisme.

El súmmum d’això va ser la infame propaganda que tots els partit favorables al projecte del Sector Sud van fer arribar a totes les cases. Tractar els feixistes i el seu partit com si fos “normal” fa justament això: normalitza actituds i accions que no tenen cabuda en una societat democràtica.

Una altra de les conseqüències d’aquest ús del seu discurs és que situen els arguments de la ultradreta en el centre del debat, els donen protagonisme i els fan la campanya. Heu vist cartells o propaganda de Vox en aquestes eleccions municipals? No, perquè no els en cal.

Si la majoria de partits de Salt fossin honestos reconeixerien que han fet discursos que donen ales a l’ultradreta, centrant-se en els pisos pastera o en la suposada inseguretat en el carrer. Si fossin honestos acceptarien que les dades desmenteixen el discurs del feixisme, però malauradament sembla que apel·lar als sentiments per comptes de fer pensar la gent sempre dona vots.

Gairebé 300 persones mortes a Catalunya cada any en accidents de trànsit és una tragèdia i no sembla pas que les autoritats hi facin tot el que s’hi podria fer. Aquesta xifra que fa feredat no justifica un acord en alguns punts bàsics per bastir una estratègia nacional? Com és que els partits polítics no es posen d’acord en una cosa tan senzilla com limitar la velocitat? Dos terços dels accidents són a ciutat i la majoria comparteixen un fet recurrent: l’excés de velocitat. Cal límitar la velocitat a 30 km/h a tots els carrers i fer-ho complir, i si no hi ha una norma estatal que ho indiqui, el propi Ajuntament pot i ha d’establir límits de velocitat a cada municipi; cal fer-ho.

Tothom es desplaça amunt i avall per les necessitats del dia a dia. No entenc que les dinàmiques partidistes portin els partits a no acceptar que la prioritat en mobilitat som les persones que ens hem de desplaçar i no pas els cotxes que porten algunes persones. Què vol dir això? Doncs que hem de deixar de gastar diners per construir ciutat per als cotxes i crear infraestructures i equipaments més pensats en les persones: menys ampliar carreteres i més transport públic, menys rondes i circumval·lacions i més zones 30, menys aparcaments a dintre ciutat i més aparcaments dissuasius als afores.

Sembla que algú encara pensa que la gent que anem en bici no gastem prou o directament no comprem. Estaria bé que hi hagués més places per a ciclistes a Espai Gironès. I si fossin cobertes encara millor, no?

Per altra banda, cal felicitar SomEnergia per haver crescut ja fins als 13.700 socis i comercialitzat un 53% més d’electricitat respecte l’any passat.

Han trigat poques hores a trencar-nos la cara… en el poster. O són uns brètols o quatre desgraciats que es guanyen la vida fent les misèries que el poder no gosa fer a cara descoberta. És igual: som un projecte col·lectiu i no tenen prou ràbia per tanta gent amb dignitat.

Poder guardar la bicicleta en un espai tancat i vigilat és un plus per fer servir aquest mitjà de transport. Totes les escoles i instituts n’haurien de tenir, i els edificis públics en general. A més, a molts països també els blocs de pisos en tenen; recordo que quan era a can Vasek vam anar un dia a passejar pel seu barri, Řepy, i em va cridar l’atenció precisament això: a cada escala de pisos hi havia una sala a peu de carrer per guardar-hi bicicletes i cotxets.