Exemple de mesura que beneficia mobilitat en bici i requereix un pressupost hiperbaix: fa 10 anys que a França les bicicletes poden circular en sentit contrari en els carrers de velocitat 30 que són de sentit únic per als cotxes. Provem-ho nosaltres?
Holanda no ha estat pas sempre un paradís ciclista. El progrés els portava pel mateix camí que nosaltres, però van tenir prou serenitat per aturar-se i pensar bé què volien, i prou valents per plantar cara a un futur que semblava que ja estava escrit.
Van tenir (i tenen) clara una cosa: la llibertat per moure’s és de les persones i no pas dels automòbils. Confondre “llibertat per moure’s” amb “llibertat per moure’s en cotxe” és letal.
Així és com va anar.
Jo sóc dels que deia que no havíem de participar a les eleccions espanyoles, però miro al meu voltant i veig que la gent que políticament em mereix més de confiança està fent campanya pel Front Republicà. No n’estic convençut i l’operació no em mereix gaire confiança, la veritat, però potser acabaré votant-los.
Entrevista a David Lois.
Donar més facilitats als cotxes per evitar els embussos de trànsit és com afluixar-se el cinturó per evitar l’obesitat. Ja ho deia en Lewis Mumford però la gent que planifica la mobilitat encara fa massa cas dels lobbies del petroli i l’automòbil.
O és simplement inèrcia i poca professionalitat?
Com va això? Organitzacions amb posicionaments de classe amb aposta nacional i conquesta de drets socials = el catalanisme creix.
Organitzacions de classe febles que deixen que la dreta lideri el catalanisme i no impedeixen la pèrdua de drets = el catalanisme baixa.
«¿Por qué España no es una democracia?» Resum: Espanya no serà cap democràcia fins que els espanyols no siguin capaços d’eliminar la tòxica herència franquista que tenen tant les seves institucions com, sobretot, el seu subconscient.
D’acord, ho comparteixo, però vols dir que no hi ha alguna cosa anterior?
L’ANC demana a les candidatures i als futurs governs locals quatre coses que em semblen elementals i que no caldria ni comentar, però està bé que ho faci perquè tenim tendència a despistar-nos en un dia a dia que pot marejar. L’Assemblea demana que despleguin quatre “eines de país”:
La primera: Impulsar la sobirania fiscal; pagar els impostos, les taxes i altres tributs directament a l’Agència Tributària Catalana.
La segona, essencial (ja ho vam viure l’1 d’octubre i ho seguim patint cada dia): Exigir que la xarxa de fibra òptica sigui pública i no depengui com ara de les empreses de l’IBEX35.
Una tercera lligada amb l’anterior: Apostar per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol, seguint el camí ja iniciat per la ciutadania.
I quarta: Afavorir el consum de proximitat, per tal de crear riquesa per a les empreses locals i beneficiar el medi ambient.
Alhora, l’ANC demana als partits que no pactin cap govern municipal amb els partits del 155, sinó que facin pactes de govern entre ells i des dels ajuntaments comencin a fer República catalana, i pressionar el Parlament i el Govern de la Generalitat perquè la implementin.
Em sap greu però no puc evitar de pensar que aquesta gent d’ERC sol cagar-la justament quan més se’ls necessita.
Cada vegada m’agrada més el que escriu aquest home.
La meva gent, el meu poble. Gairebé no m’ho crec perquè la tònica habitual és ignorar les nostres propostes, però avui el diari dóna veu a la Cris: “El pla educatiu és un projecte de ciutat més que de partits”.
Diu en Barbeta que la independència de Catalunya preocupa poc a la gent del carrer (espanyola) i que la utilització del conflicte per monopolitzar el debat electoral posa de relleu que Pablo Casado i Albert Rivera no han estat capaços d’elaborar una alternativa que els identifiqui més enllà de la bandera. Tanmateix, això mateix no ens contradiu quan diem que la gent els vota per posar llenya al foc de la qüestió catalana?
A més, tot i suposar que la gent del carrer no estigui amoinada per la possible separació, qui sí que hi està i que posarà les traves que calgui és el Deep State. Hem d’estar preparats de totes maneres.
El vot a l’extrema dreta a Catalunya és una incògnita però trobo que si en parlem contínuament els fem publicitat gratis i ens podem trobar un munt de diputats feixistes gràcies, en part, a la nostra xerrameca descontrolada.
Bones intencions: l’AMAP i Aigua és Vida buscaran el compromís de les candidatures catalanes a les eleccions generals per eradicar les traves legals que dificulten les remunicipalitzacions.
Sovint mirem cap a Holanda o Dinamarca quan busquem experiències de pacificació del trànsit, però Pontevedra va començar la seva petita revolució el 1999 i s’ha convertit en un referent: pacificació efectiva del trànsit, més zones per a vianants, limitació de velocitat per als vehicles…
.