Aquesta és la pregunta que fan en una enquesta de l’Avui. Admeten tres respostes: “Sí, i greu”, “Sí, però redreçable” i “No”. Jo diria que sí, però aclariria que la paraula crisi no ha de tenir necessàriament connotacions negatives si l’entenem com a canvi. El catalanisme polític va entrar en crisi en el moment en
Entre un partit que proposa un país de primera i un altre que demana a la gent que sigui optimista no hi ha color. Els missatges són ben diferents. Voler un país de primera és voler-lo per a tothom. Voler que la gent sigui optimista és partir de la idea que hi ha alguna situació
Efectivament, falten 17 dies i el debat sobre el comportament electoral ha estat ampli i extens. També ha estat dispers i desordenat, però això era previsible si no sortia de la blogosfera. Cap autoritat no s’ha erigit en articuladora d’aquella desobediència que demanàvem, i això també era previsible. L’aposta pública més clara de tots els
Que els darrers dies de precampanya i la campanya mateixa no desperten gaire interès malgrat allò que va escriure Cuyàs és una realitat contrastable a través de les visites a aquest bloc. Si darrerament han estat més de 14.000 visites cada mes, aquest febrer anem per la meitat. Això són dades. La impressió també prové
Em llevo, entro al bloc i em trobo amb un amable comentari d’Enric Canela a l’apunt d’ahir al vespre. Lluny de les ambigüitats que afecten els alts càrrecs de CiU, l’Enric insisteix que “Espanya mai no cedirà i per tant no hi ha altre camí quye la independència. Creura una altra cosa és d’il·lusos.” I
Sinceritat, fermesa i compromís podrien ser tres adjectius aplicables a aquestes dues persones. Potser els trobeu poc ajustats o potser n’hi afegiríeu més, però en fer una ullada als darrers apunts introduïts a la XBS me n’he trobat un parell que m’han agradat i que trobo necessari destacar. En Pere Aragonès ens diu que “Endavant
Ja fa temps que vam saber que el PSOE té intenció de proposar a José Bono que sigui president del Congrés espanyol en cas que Zapatero guanyi les eleccions del 9 de març. No cal dir que hi té tota la legitimitat, però que és impossible no percebre-ho, des d’aquí, com un moviment d’hostilitat, com
En Jordi Salvia ens proposa des del seu bloc una abstenció activa per al 9 de març. “No una abstenció ociosa, per deixadesa, per descuit, sinó una abstenció política, rumiada, contagiosa; en definitiva, activa.” El problema és que aquesta abstenció ociosa coincidirà amb aquella altra que ell en diu ociosa i deixada, i de fet,
Una de les notícies més destacades d’avui ve de Mallorca. En Vicent Partal hi dedica el Mail Obert. I és que el nacionalisme mallorquí anirà junt a les properes eleccions. Aconseguir la unitat no és fàcil i quan es fa perquè s’hi veu un avantatge és bo que s’hi arribi. Crec, però, que la unitat
Jordi Cabré escriu a El Singular Digital que de la independència no n’hauríem de parlar tant. Afirma que "sobre la idea en si, poc més n’hauríem de parlar entre nosaltres". El problema és saber qui inclou aquest nosaltres. Perquè hi ha moltes diferències segons si es parla dels nacionalistes a seques o dels obertament independentistes.
L’Avui entrevistava ahir Mas i jo en destacaria dues preguntes: "¿Una independència aprovada pel 51% dels catalans és vàlida? Legalment no, perquè no hi ha llei interna espanyola que ho avali. Ara, exercir el dret a decidir pel 51% no és suficient. Perquè ens pot portar a una fractura social. ¿Si l’Estatut s’aprova per dos
Alfons López Tena, una de les millors coses que li han passat a aquest país en els darrers mesos, és entrevistat novament, ara a El Punt. Qui l’hagi sentit o llegit en alguna ocasió ja sap a què em refereixo quan dic que té les coses clares. Respostes concises i contundents, sense confusions ni ambigüitats.
Arran de les primeres respostes a l’apunt d’aquest matí i de l’opinió expressada per en Vicent Partal al Mail Obert, observo una cosa que em preocupa profundament. L’article de Vicent Partal diu al darrer paràgraf: “recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m’han clavat un punyal en l’esquena els meus,
És possible que aquestes siguin, ara com ara, les quatre possibilitats que contempli el món polític català. La primera seria l’aposta d’Artur Mas (i així mateix ho titulava Directe.cat); la segona, la de Joan Ridao (que explica en un llibre del mateix nom, el pla B); la tercera, la desobediència en la línia que explica
Tot i els meus esforços per lluitar contra l’abstenció des d’aquest bloc proposant un vot nul organitzat, la veritat és que la primera línia política del país no m’ho posa fàcil. D’una banda, el president de la Generalitat entra en lamentables disputes de pati d’escola dient a Artur Mas que ell ha intentat dues vegades