Blog d'en Xavier Mir

Que els darrers dies de precampanya i
la campanya mateixa no desperten gaire interès malgrat allò
que va escriure Cuyàs és una realitat contrastable a
través de les visites a aquest bloc. Si darrerament han estat
més de 14.000 visites cada mes, aquest febrer anem per la
meitat. Això són dades. La impressió també
prové del fet que quan un llegeix les notícies se li
encomana una mandra, una desafecció a l’actualitat i una falta
d’entusiasme que no deuen diferir gaire de les sensacions que tenen
els lectors i lectores. Si el gran argument informatiu és la
possibilitat que la Generalitat canviï de mans perquè els
nacionalistes tenen opció de forçar el govern de la
seva nació recorrent a la nació veïna, ja em
direu. Ahir, veient l’entreista que Cuní feia a Pere Macias,
em van venir ganes d’emigrar.

Per sort, però, encara hi ha
coses que et proporcionen una altra manera d’enfocar la trista
realitat del 9 de març. Ahir Tribuna
Catalana es feia ressò de les paraules d’Urkullu, que
vaticina que el proper president del govern espanyol haurà
d’enfrontar-se a una crisi d’estat. Certament, la desídia de
la qual parlava fa un moment i que ho impregna tot aquests dies no
ens ha d’enganyar. Falten 19 dies perquè comenci una nova
etapa política. No hi ha eleccions previstes fins a les
municipals (europees pel mig), i el mapa polític que quedi
serà la realitat a partir de la qual es dissenyaran les
estratègies de futur immediat. A l’octubre consulta al País
Basc, sí, però al març mateix Puigcercós
obrirà el front català amb la llei de consultes
populars. Podrà fer-ho? O ja hauran tornat a expulsar ERC del
govern?

Si la legislatura que aviat començarà
a l’Estat ha d’incloure una crisi, l’independentisme s’ha de
plantejar qui li convé més que governi. Si governa
Rajoy, un Zapatero a l’oposició tindrà ocasió de
construir un discurs que passi per retreure al PP la mala gestió
de la crisi i que li permeti postular-se com l’home del tarannà,
el conciliador. Molts espanyols tindran l’esperança que el
retorn de Zapatero sigui la solució. I, cosa encara pitjor, el
socialisme català es passarà quatre anys assegurant que
si guanya Zapatero guanya Catalunya i justificant-ho tot en la bèstia
negra del PP. En canvi, si qui governa i qui pateix la crisi d’estat
és Zapatero, el discurs des de l’oposició serà
complementari i reforçarà la crisi. Barroers,
maldestres i totalitaris com són els del PP, la gent veurà
clar que si amb el PSOE hi ha crisi d’estat, amb el PP encara seria
pitjor, cosa que deixarà poc espai per a l’esperança i
obligarà a encarar la crisi. I els socialistes catalans
continuaran atrapats, amb l’espantall del PP com a únic
argument, com fins ara. Poder infuir en aquest escenari és un
incentiu, per a mi, molt més potent que no pas qualsevol dels
que expliciten els candidats i els mitjans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!