Entre un partit que proposa un país
de primera i un altre que demana a la gent que sigui optimista no hi
ha color. Els missatges són ben diferents. Voler un país
de primera és voler-lo per a tothom. Voler que la gent sigui
optimista és partir de la idea que hi ha alguna situació
difícil de suportar i que per fer-ho ens calen ànims.
Si només fos això, tots podem imaginar-nos motius pels
quals la situació política “fa bola”, com diuen els
nens, i cosa d’empassar. Quan resulta que el missatge optimista és
una manera de dir que les propostes dels altres són
pessimistes o negatives, que sempre s’estan queixant, entrem en el
terreny del cinisme.
En aquest país fa poc més
d’un any que hem donat per bo un Estatut que no ha rebut un suport
gaire massiu. A l’Estat, s’acaba una legislatura en què el
president ha incomplert la seva promesa de respectar l’Estatut que
sortís del Parlament, la de publicar les balances fiscals i la
de retornar la documentació retinguda a Salamanca entre altres
coses. Davant d’aquesta situació, demanar optimisme és
riure’s de la gent. Quan A pateix calamitats per causa de B, C pot
animar A i dir-li que sigui optimista. Quan qui li ho demana no és
C sinó B’, quan hi ha una estretíssima complicitat amb
B, el consol és impossible i la irritació ineludible.
Els missatges són la nit i el
dia. Quan es vol un país de primera, es vol per a tothom,
parli la llengua que parli i vingui d’on vingui. Es vol un país
òptim on tothom hi tingui qualitat de vida. Es tracta de posar
sobre la taula aquelles qüestions que ara mateix impedeixen que
la nostra qualitat de vida sigui més gran, i el que surt és
un cúmul de calamitats totes elles derivades d’un model
d’Estat absolutament centralista tant des del punt de vista polític
com econòmic com cultural i lingüístic. Qui viu a
Catalunya coneix perfectament aquest problema. Si no se’n queixa, si
no el posa damunt la taula, si no el comenta en les converses de bar,
si no el posa com a condició del seu vot, només pot ser
per deixadesa, per ignorància o per nacionalisme espanyol.
L’optimisme no és un projecte de país. La voluntat de
dotar-se d’estructures d’estat, sí.
Això s’acaba. Queden cinc dies
perquè el procés de desafecció política
al nostre país toqui fons. Demanar optimisme és fer
veure que no s’ha entès res. És, en el fons, un prec
desesperat per frenar aquella desafecció que el mateix
Montilla, gens sospitós (encara) d’independentisme (tampoc no
hauríem dit fa dos anys que Maragall demanaria el vot en
blanc, oi?), ha situat ja en l’imaginari del país. Fa temps
que sabem què no volem, què no ens interessa, i ara
segurament es notarà més que mai. Aquest país
necessita alguna cosa més que optimisme. Alguns han jugat a
fastiguejar-lo, a desactivar-lo, i en certa mesura ho han aconseguit.
Les coses no canvien de la nit al dia sinó que sol coexistir
un projecte en decadència i un projecte en alça. I no
se sap ben bé com, de sobte el nou projecte és vist com
la sortida de la crisi. El 9 de març la desafecció
tocarà fons. El 10 de març l’horitzó quedarà
més nítidament definit que mai. Hi ha un projecte
nacional, social i polític, un projecte que demana l’empenta
de tothom, un projecte d’excel·lència, un projecte nou
i engrescador. Anem cap a un estat propi. La resta no són
projectes sinó, potser, estats anímics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un gra al cul per a ERC
Ricard Biel · directe.cat · 5/3/2008
Una
de les coses que més costa fer en aquesta vida és saber separar el gra
de la palla. D’entrada hi ha qui no en sap senzillament perquè ni
s’adona que dins de la palla hi ha gra que cal separar. Després hi ha
qui, sabent-ho, no el sabria separar ni amb un sedàs. I per últim hi ha
qui l’acostuma a saber destriar però, com és natural, de tant en tant
s’equivoca. Sigui com sigui, això es veu, per exemple, en la decisió
del vot polític.
Per a aquestes eleccions espanyoles, com a
independentista el meu instint em mana no anar a votar. No són les
meves eleccions i l’intrusisme sempre és de mala educació encara que et
convidin a la festa. Tanmateix, aniré a votar, i no perquè trobi des
d’un punt de vista cívic inacceptable no fer-ho, ni perquè ningú hagi
donat la vida perquè jo ara pugui gaudir del dret a vot en aquesta
meravellosa democràcia, perquè tinc clar que ningú no va morir per mi
sinó més aviat a causa d’un tret, d’una bomba o de la seva metralla, i
punt final. La coherència, la raó del meu instint és indiscutible, però
passa que hi ha una altra raó més evolucionada –que no vol dir més
encertada– que també ho és, i si he de triar entre les dues em quedo
amb aquesta segona. Aniré a votar, i per diverses raons ho faré pel Partit Republicà Català (RC).
Hi
ha molts independentistes que, com jo, tampoc no dubten que estem orfes
de partit polític, i sota aquesta premissa decideixen votar pel que
consideren un mal menor. El problema és que no s’adonen que el seu vot
desesperat justament desespera encara més l’estat de les coses; que
votant el mal menor agreugen, converteixen encara en més majúscul el
nostre mal. Del mal menor en diuen també vot útil, cosa que suposa una
contradicció perquè, des de quan un mal, ja sigui menor o major, pot
ser mai útil en cap ordre de la vida? Des de quan s’aconsegueix un gran
objectiu sense convicció, optant per perpetuar allò que s’ha demostrat
ineficaç? Ara mateix votar RC és un vot útil per a l’independentisme, i
no tant per la repercussió que puguin tenir els modestos vots
aconseguits com per sacsejar l’enquistat independentisme de saló,
aquell que de tan elegant s’ha oblidat de què va la funció. A més, és
perfecta la proposta de RC a Madrid: diuen que no pensen fer res.
Perfecte, doncs. Exemplar. Donat el cas, no ocuparan cap possible
cadira a Espanya, perquè tenen clar que les úniques cadires a ocupar
seran les del nostre futur Estat català. La qüestió és que,
efectivament, la majoria del poble no sap ni que existeix aquest
partit, però no hi ha dubte que aquells que de moment interessa que ho
sàpiguen, ho saben,
ja ho crec. Una de les primeres coses que farà ERC un cop es confirmi
la castanya que s’endurà a les eleccions serà donar un cop d’ull als
resultats de l’RC. Perquè ERC sap perfectament que a l’independentisme
no se li escapa que, maximitzar el vot útil de veritat, hauria
–subratllo el condicional– de suposar votar per ells. I és que només hi
ha dos tipus de vot: l’útil i l’inútil. El problema és quan el vot
inútil passa per aprofitable quan es va a les urnes amb una pinça al
nas. Altra cosa és, com he apuntat, que el vot útil no suposi d’una
utilitat òptima tal com seria desitjable. Atesa la situació, crec que
l’independentisme faria bé de votar RC. I no ho dic amb la boca petita
ni amb menyspreu per aquest partit. Al contrari. Una platja està feta
de cadascun dels seus grans de sorra, i en aquest cas RC va fins i tot
més enllà i suposarà més aviat un gra al cul que li haurà sortit a ERC,
i que l’hauria de fer espavilar. Per a l’RC, com a partit modest, un
vot significa molt moralment per tirar endavant, i per a ERC un vot
transvasat a RC pot significar la pèrdua d’una cadira a Madrid. A
banda, el vot a un partit petit sempre és un acte de rebel·lia contra
els partits grans, que als ulls del poble són la imatge més visible de
la democràcia, quan el que en realitat fan és monopolitzar-la, és a dir
trair-la, fer-la com a mínim poc democràtica. En aquest cas, com a
independentista no és que m’interessi en absolut sanejar la democràcia
espanyola –perquè no sóc espanyol i perquè, encara que ho fos, se’m
faria difícil millorar allò que no existeix–, sinó remoure a fons
l’avui confús terreny independentista. El vot de RC serà invisible per
a la majoria, però no s’ha d’oblidar que la visibilitat té interès per
als ulls que miren, i l’independentisme català estarà molt atent als
resultats d’aquest partit. I no hauria de ser pel nefast caïnisme que
ens caracteritza, sinó per trillar d’una vegada un camí ferm per fer
realitat l’alliberament del nostre poble.
La crisi del catalanisme conservador no significa, necessàriament, que ressorgeixi el catalanisme d’esquerres. De fet el catalanisme conservador sempre es mou en els mateixos paràmetres: poc catalanisme i molt conservador (allò que fa un temps es diu: la pàtria a la cartera!). Fins que no s’encunyi un catalanisme popular i social que defineixi l’amor per Catalunya com el compromís de millorar el benestar i la qualitat de vida de la població que hi viu. Durant els vint-i-tres anys de govern conservador al nostre país, a voltes donant suport al PSOE i a voltes al PP, qui es va beneficiar més de les polìtiques públiques del govern del país van ser les classes de renda alta. Es van aprovar reformes fiscals que van anar en la direcció contrària de qui més té més paga. I es va fer l’opció de gravar el consum, en comptes de les rendes. I això ja se sap a qui afavoreix: el 35 % de la població, aquella que sempre va a votar i vota conservador, català o espanyol
Ara els conservadors catalans han fet el mateix: donar suport al govern espanyol en la reforma fiscal que torna a apallissar a les classes populars.
Afegir també que a LLeida el darrer diputat se’s disputa ERC i PP. Per tant tots els lleidatans hem de fer el vot útil a ERC. Visca Lleida i Visca els Països Catalans lliures!