És possible que aquestes siguin,
ara com ara, les quatre possibilitats que contempli el món
polític català. La primera seria l’aposta d’Artur Mas
(i així mateix ho titulava Directe.cat);
la segona, la de Joan Ridao (que explica en un llibre del mateix nom,
el
pla B); la tercera, la desobediència en la línia
que explica
Arzallus i que pot tenir una aplicació transversal. I la
quarta l’explica avui Juli Cuéllar en un apunt
que cal llegir.
Els partidaris de la desobediència
creuen que ERC i CiU col·laboren amb el règim vigent.
ERC creu que la desobediència ha d’arribar quan hi hagi una
majoria social àmpliament favorable a la independència,
però alguns no creuen que s’hi arribi mai amb l’estratègia
actual. I CiU, encara amb la inèrcia dels anys de ser al
govern, creu que convidant tothom a la casa gran del catalanisme o
fent una conferència sobre la necessitat de refundar el
catalanisme (que podria consistir en una oferta de confederació
amb una Espanya que no es vol confederar) ja n’hi ha prou. L’entesa
entre aquestes tres posicions no és fàcil, però
tampoc ha de ser impossible.
Ben mirat, cap opció no exclou
les altres. Tant a CiU com al PSC s’ha de reconèixer que la
majoria de la població comparteix, d’una banda, la voluntat de
fer un referèndum d’autodeterminació (que caldrà
fer per principis democràtics i desobeint l’Estat) i de
l’altra, la voluntat de millorar el nivell d’autogovern amb un canvi
d’estatus. Recordo que només un 35% de la població vol
continuar essent una comunitat autònoma i que el 52,7% volen
un estat bé independent o bé federat. No es pot
continuar governant el dia a dia com si res ni plantejar per tota
oposició una indefinida refundació del catalanisme.
Cal, en virtut d’aquesta demanda social, fer una consulta que
legitimi la Generalitat per negociar amb l’Estat el reconeixement de
la sobirania, i això es pot fer des d’ara mateix. En aquest
punt poden confluir i posar-se d’acord tots els partits amb
representació al Parlament, tret de PP i Ciutadans.
Paral·lelament, però, es
pot impulsar el front municipalista, l’Assemblea de Municipis dels
Països Catalans, donar-hi consistència i volum mediàtic
perquè més endavant se’n pugui demanar el reconeixement
institucional. Com que aquesta és una feina que s’ha de fer
des de l’àmbit municipal, és plenament compatible amb
el fet que Alfons Lòpez Tena continuï treballant des del
Cercle d’Estudis Sobiranistes perquè a Catalunya, on el procés
està més avançat, es pugui accelerar el procés
de consecució d’estructures d’estat que permetin articular la
nació. Són processos complementaris i no ens podem
permetre de descartar-ne cap.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!