Em llevo, entro al bloc i em trobo amb
un amable comentari d’Enric Canela a l’apunt d’ahir al vespre. Lluny
de les ambigüitats que afecten els alts càrrecs de CiU,
l’Enric insisteix que “Espanya mai no cedirà i per tant
no hi ha altre camí quye la independència. Creura una
altra cosa és d’il·lusos.” I acaba dient: “Per
això estic a prop de vosaltres els que heu estat capaços
de mobilitzar tanta gent en aquest espai nostre que és XBS.
Qui ho havia de dir fa només dos anys.” Em ratifico,
doncs, en l’elogi. Malgrat allò que alguns lectors puguin
pensar, no tinc cap reserva respecte de l’Enric Canela i de qualsevol
altra persona de CiU que aposti de manera pública i compromesa
per la independència. Amb persones com ell la unitat d’acció
entre ERC i CiU per la sobirania és possible, però en
necessitem molts més. Tanmateix, m’he quedat amb la frase
final. Efectivament, qui ho havia de dir fa només dos anys.
I després de llegir això
em trobo un apunt de l’Esteve Canet, autor del bloc Potser
em deixin les paraules. En el seu darrer apunt encapçala
els tres primers paràgrafs amb les paraules “fins fa dos
anys…”. I la coincidència o la proximitat d’aquestes dues
lectures em porta a recordar que d’aquí a poc farà dos
anys de la primera manifestació de la PDD, com farà dos
anys de l’inici d’aquest bloc. Dos anys, doncs. I de sobte tinc la
impressió que potser aquest període és
significatiu, que marcarà les anàlisis que la història
faci d’aquest període. És clar que la lectura que fa
d’aquests dos anys l’Esteve Canet no té res a veure amb la
d’Enric Canela. Hi ha també una referència a Pujol (“El
pujolisme va envair el govern del nostre país i una de les
virtuts del President Pujol va ser no barrejar política
catalana i espanyola (potser aquest fet va retardar l’esclat en el
que ens trobem.”).
Però el que m’interessa més subratllar són les
paraules finals: “El
primer gran objectiu del sobiranisme català ha de ser
DESLEGITIMAR LES INSTITUCIONS ESPANYOLES. No en podem participar i
després queixar-nos del tracte sofert. Jo només veig
una única manera de fer-ho: o no votant o votant en blanc. I
tu?”
Efectivament,
amb l’Esteve Canet ja ens havíem creuat alguns comentaris a
propòsit del “No
t’abstinguis: planta’t”. Fa temps que el debat és obert
i hem aconseguit una bona pila de textos que hi reflexionen, però
la unitat d’acció continua lluny. L’aposta per la
deslegitimació em sembla necessària i l’intent de
reconduir l’abstenció cap al vot nul anava en aquesta línia,
però les dificultats per passar del debat a les conclusions
són evidents. Potser el vot en blanc serà la millor
manera de fer arribar als partits el missatge que vol transmetre
l’Esteve, però per deslegitimar les institucions espanyoles ens
cal algun suport més. L’abstenció sola no ho farà.
Recordeu què deia ahir Pere
Aragonès i estic del tot d’acord amb ell. Sense cap
pretensió salomònica, se m’acut que un possible
equilibri es trobaria a aconseguir que ERC assumís aquest
repte de la deslegitimació. Dit d’una altra manera, que
aquestes siguin les darreres eleccions espanyoles a les quals es
presentin. Si la societat civil sobiranista i un partit amb
representació al Parlament fan front comú en aquest
objectiu, la deslegitimació pot ser realitat. Però ara
ERC no ho assumirà i tots ho sabem i fins ho entenem, i la
societat civil tampoc ho té a l’agenda, amb la qual cosa la
unitat és pràcticament impossible. El debat,
previsiblement, no tindrà uns fruits immediats, però
això no vol dir que hagi estat inútil.
I
ja que m’he referit a ERC, deixeu-me subratllar també la idea
que ahir va transmetre Joan Ridao sobre el col·lapse
nacionalista de CiU. Més enllà de les lluites de
partit, crec que les seves paraules són encertades. El
col·lapse existeix i el que deia Enric Canela no està
pas gaire lluny d’això. E-notícies
ha volgut preguntar als lectors si creuen que és cert i
l’enquesta reflecteix un empat.
I
acabo amb dues referències: la primera, a la ineludible cita
que comença aquesta tarda. Si no us hi heu pogut
inscriure, seguiu-la per Internet, però no us la perdeu: és
el primer akelarre catosfèric, el primer cop que ens fem
sentir. La segona, que diumenge a les 12 del migdia es presenta a la
biblioteca d’Arenys de Munt La
vida de Llàtzer de Tormos.
Si no sou a Granollers, us proposo que aneu a Arenys de Munt. De fet,
en cotxe, les dues poblacions no són tan lluny.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El nom no fa la cosa. Però ja que em cites permetem que rectifiqui el meu nom: Esteve Canet. Quan vaig iniciar el bloc volia mantenir-me en l’anonimat. Però també pretenia parlar més d’altres àmbits de la vida. Aquests darrers dos anys d’esclat sobiranista no m’ho han permès. I ja que som al ball, ballem. Salut i bona feina avui a Granollers.
és el d’ERC.
Sí, el veritable col·lapse polític el té ERC. Des que ha abraça i blindat el pacte amb els sociates, en aquesta reedició no confessada, però fàctica, d’Euzkadiko Ezkerra, ERC no ha fet si no perdre suports. El pacte els ha permès accedir a més quotes de poder que mai, però la sangria de vots i suport que està patint és constant a cada elecció.
És més, d’acord a les enquestes (aquestes tendències sí les apunten clarament, no la projecció d’escons), ERC és, de tots els partits que es presenten a Catalunya, qui té una menor "fidelització de vot". No recordo ara les dades, però la cosa està en que prop d’un 50% dels enquestats que manifesten haver votat ERC les darreres eleccions, ara no saben si els votaran. A l’altra banda, qui manifesta una major fidelitat de vot, hi trobem el PP. D’aquest 50% és probable que una part finalment els acabi votant…
… però el cert és que en termes demoscòpics i d’anàlisi política, això implica que els votants d’ERC són els menys satisfets amb el que fa el partit que van votar, fins al punt de no tenir clar si els tornaran a votar.
Si això no és col·lapse… Ja és ben cert que es veu abans la palla a l’ull de l’altre que la biga al propi.
Xavier,
Els plantejaments que apareixen a rel del teu post són diversos. Crec que no pot ser altrament perquè segons d’on venim tenim aparentment visions diferents.
Crec que Pujol va tenia la idea que era possible un Estat en el que hagués bilateralitat, ja ho he dit altres cops. Això no és possible vist el comportament del PSOE i del PP. Res a fer. Camí tancat.
Catalunya no serà mentre ells tinguin la paella pel mànec. Què fer? Desligitimar les institucions espanyoles? Com? No votant? No crec que això ens porti a en lloc. Al fnal, agradi o no el que compta són els escons, especialment si els moviments deslegitimadors són residuals o testimonials.
Tenim un col·lapse nacionalista, si. L’única fórmula possible és pactar l’objectiu final. Unitat nacional. Per a mi, en aquest moment, és absurd discutir polítiques socials que se separen per un paper de fumar, vull dir que difereixen en pràcticament res i que podrem discutir un cop siguem lliures. Ens hem de posar d’acord en l’objectiu primordial: Catalunya. Després ja veurem quina és la millor fórmula per atendre l’escola concertada o per "identificar les ovelles i cabres", com brillantment destaca l’Elies dels últims acords de Govern.
L’estratègia espanyola ha estat dividir-nos. Tota la legislatura. Al final, a ERC ni pa ni aigua, ha Espanya resta. A CiU entabanar-la. ERC va començar amb un "peix al bobe" ben conegut, com ha acabat? I CiU? Som molt simpàtics, ens estimen molt, però i Catalunya? A cada llei, cada decret hem perdut alguna cosa del que s’havia aconseguit al principi de la democràcia. Repasseu. Tejero va guanyar.
Jo no tinc dubte que la manera d’abordar això és a través del model "Plataforma per la Sobirania". Així li hem fet saber, cara a cara, al Carod-Rovira. ERC té una crisi de creixement? Potser si. L’objectiu primordial és el partit? Potser si. Ciu necessita mantanir-se i reforçar-se ja que està aïllada a les institucions catalanes? potser si. I Catalunya, on queda?
Jo, que provinc de CDC, em trobo en escenaris, xarxes, on la barreja de sobiranistes d’una i altra banda és gran. Coincidim més nosaltres que els partits en el seu si. Què està passant?
El comentari anterior no hauria de ser anònim. És meu, se m’ha anat el dit.
Em sembla que CIU només serà creïble quan proclami que el seu objectiu, a nivell nacional, és la plena sobirania de Catalunya, en el marc dels estats lliures europeus. Avui per avui això només té un camí, la independència recolzada per la majoria dels catalans. Jo dubto molt que aquest sigui un objectiu compartit pels dirigents de CIU, malgrat reconèixer la seva tasca en la construcció nacional durant les beceroles democràtiques de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que cal reconèixer en el mateix sentit el paper cabadal del PSUC en el tardofranquisme. Però ara necessitem alguna cosa més que un lobby territorial (nacional) a Madrid, que també és necessari per empenyer els dies.
Jo penso que ara, amb anys de pau a l’esquena, necessitem parlar amb les paraules clares, i en la meva opinió CIU encara no està madura (i no sé si ho estarà a mig termini) per demanar clàrament la plena sobirania.
Els sobiranistes d’esquerres tenim un partit que actua, acorda i negocia en el debat parlamentari i que té un horitzó clar de llibertat nacional. L’horitzó nacional actual de CIU és més llibertat però sense trencar amb Espanya… Potser un dia hi haurà un punt de trobada nacional que ara per ara és tan difícil o més que el punt de trobada social.
Respecto, admiro i encoratjo els sobiranistes de CIU que parlen clar, però ara per ara, CIU encara no ha fet el plantejament més enllà de la casa comuna del catalanisme (una capa de pintura a la masia). De tota manera dubto de la possibilitat d’un avenç de CIU en aquest sentit tenint en compte les pressions que suporta dels grups econòmics i mediàtics, que els lliguen de cap i de mans.
La realitat és tossuda i costa moure les coses embastades de tants anys, però amb el pragmatisme habitual no ens deslliguem. Cal ser realista, pactar, i no sortir d’aquest món i d’aquest joc. Però a l’hora de jugar, juguem clar i net.