Sinceritat, fermesa i compromís
podrien ser tres adjectius aplicables a aquestes dues persones.
Potser els trobeu poc ajustats o potser n’hi afegiríeu més,
però en fer una ullada als darrers apunts introduïts a la
XBS me n’he trobat un parell que m’han agradat i que trobo necessari
destacar. En Pere Aragonès ens diu que “Endavant
amb la llei de consultes populars”, i segurament no li farà
res que us reprodueixi un fragment de l’apunt: “La llei, que ja
està treballant des del departament de Governació en
Joan Puigcercós, serà un bon instrument que ens
permetrà tenir una eina més per avançar com a
societat i com a nació. En tot cas, és la plasmació
jurídica que el debat ha passat a Catalunya del peix al cove
autonomista al dret a decidir. Això ha estat gràcies a
molts factors: el No d’Esquerra a l’estatut, les mobilitzacions de la
PDD, la progressiva sobiranització de l’esquerra catalana amb
els acords de govern, etc. Evidentment, són processos lents,
de canvi de cultura política, que no es fan d’un dia a
l’altre. Lentament, però, el país va canviant de
paradigma, sobretot a mesura que van sortint la superfície les
deficiències de l’estat de les autonomies.”
Aragonès, però, afegeix
una reflexió a l’apunt: “Enmig de tot això, tenim
unes eleccions espanyoles on una part petita del catalanisme opta per
un vot en blanc, preconitzant una tàctica miop entre l’ara o
mai i l’agudització de les contradiccions. Si després
de tot l’enrenou dels últims mesos, de sortir al carrer pel
dret a decidir, de mobilitzar la societat catalana fins al punt que
el PSC ja diu que s’han de publicar les balances fiscals i avançar
progressivament cap al concert econòmic i quan ens presenten
com a futurible ministre d’Indústria Manuel Pizarro, el
catalanisme reduís el seu pes al Congrés de Diputats,
perdríem una bona oportunitat.” I ja al darrer paràgraf:
“I som conscients que tots plegats no hem acabat de fer les
coses com voldríem. Potser no hem estat prou agosarats o
capaços de preveure cap a on ens portaria la creixent
complexitat de la nostra societat i els afers públics. Però
la resposta no pot ser la puresa de la bombolla sinó que ha de
ser avançar, avançar i avançar.”
No puc sinó aplaudir el
plantejament. Des d’aquest bloc he mirat de fomentar el debat sobre
quin tipus de vot pot resultar més beneficiós per al
moviment sobiranista. Evidentment, ERC forma part d’aquest debat i
també ha de donar la seva opinió, però acostumat
a apunts de baix nivell que acaben dient “l’única solució
és votar el meu partit”, la reflexió que fa Aragonès
em sembla molt encertada. És probable que una part d’aquest
sector que propugna el vot en blanc o l’abstenció com a vot de
càstig (ben diferent del meu intent fallit de reconvertir
l’abstenció en vot nul o en blanc) tingui en compte les
reflexions del diputat. En qualsevol cas, el to em sembla sincer.
Com també em sembla sincer el
que diu Enric
Canela a propòsit de David
Morgades. Des d’aquest bloc sempre he defensat que hi ha tres
fronts. El front de la societat civil és ben actiu i combina
les ramificacions amb l’acció unitària. La feina a fer
al segon front, CiU, és la sobiranització del partit. I
la feina a fer al primer, ERC, és fer-lo avançar en
representació institucional. L’impuls de tots tres fronts és
necessari. Les meves crítiques a CiU no obeeixen mai, com
alguns m’han retret, al desig que desaparegui, sinó a la ràbia
de veure que, com a partit nacionalista, es resisteixi tant a
l’assumpció de l’objectiu polític de la plena sobirania
de la nació. Els meus esforços van en aquesta línia
i així continuaré. Per això m’agrada molt que en
un mateix dia se sàpiga que la societat civil ha proposat un
document per fer una llei de consultes populars, que militants de CDC
demanen obertament la sobiranització del partit i que
militants d’ERC demanen que tinguem vista i que no afeblim,
precisament ara, el primer front.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només voldria fer dos comentaris sobre les paraules de Pere Aragonès, que si no tinc mal entès forma part de l’Executiva Nacional d’Esquerra:
1) quan diu que hi ha hagut una progressiva sobiranització de l’esquerra catalana com a fruit dels acords de govern, suposo que no ens vol fer creure que el president Montilla, la candidata Chacón, l’Iceta o el Joan Ferran han abraçat la fe sobiranista, oi? Per justificar el pacte d’Entesa no s’hi val tot, almenys si es vol ser creïble.
2) quan diu que si el catalanisme reduís el seu pes al Congrés espanyol perdríem una bona oportunitat, deu voler dir que Esquerra no tindria prou força per recolzar de nou un govern del PSOE a Madrid, com si des del 2003 aquí no hagués passat res. En aquests quatre anys, per si algú no ho recorda, l’Espanya plurinacional que prometia en ZP s’ha quedat en no-res, l’Estatut català ha sigut rebaixat a fons, només han tornat una petita part dels papers catalans de Salamanca, el govern del PSOE s’ha implicat a fons en la prohibició que Catalunya pugui tenir seleccions nacionals pròpies, Margarita Álvarez (amb el consentiment de ZP) ens ha près el pèl i se’ns ha rigut a la cara amb aquella prepotència tan seva, mentre milers d’usuaris de RENFE patien un autèntic calvari per culpa de la seva mala gestió al capdavant del ministeri de Foment. Cal continuar?
A molts no ens agrada que ERC hagi aparcat l’independentisme i s’hagi convertit en un soci permanent del PSC-PSOE, i en aquestes eleccions els ho farem saber d’una manera o altra.
Gràcies Xavier per l’elogi. No sé si és merescut, només faig el que crec. Fa molt que defenso el mateix i a vegades és incòmode. CDC s’ha de deixar de tebiors i ha d’emprendre el camí del nacionalisme sense ambigüitats. No podem confondre a l’electorat. Als primers temps de la democràcia, quan encara es podia creure en un estat confederal, bilateralitat pura, es podien acceptar les tesisi sinceres del President Pujol.
Això ha passat a la història, tothom s’ha tret la màscara. Espanya mai no cedirà i per tant no hi ha altre camí quye la independència. Creura una altra cosa és d’il·lusos.
Per tot això estic adherit al Cercle d’Estudis Sobiranistes, no sé res de lleis, però en altres coses podré ajudar, a la Plataforma per la Sobirania i participo en tots els moviments que em semblen adients per promoure Catalunya.
Per això estic a prop de vosaltres els que heu estat capaços de mobilitzar tanta gent en aquest espai nostre que és XBS. Qui ho havia de dir fa només dos anys.
Xavier, moltes gràcies pel teu elogi, de veritat. Respecte al comentari d’en Pere B., dos apunts:
– Jo no dic que Montilla, Chacón, Ferran, etc. siguin sobiranistes. Això seria faltar a la veritat i, a més, si ho fossin, no tindria sentit que estiguessim en partits diferents. El que jo dic és que l’esquerra catalana s’està sobiranitzant, molt lentament. Uns exemples: el PSC ja defensa un nou model de finançament que s’acosti al concert econòmic (no ho defensava ni en el debat de l’estatut!); ara més que mai es parla del dret a decidir (fins i tot ICV va a les manifestacions de la PDD!); i Montilla defensa la publicació de les balances fiscals i alerta (fa un parell de mesos) que la "desafecció" entre Catalunya i Espanya es pot convertir en permanent si el Tribunal Constitucional retalla l’estatut. Per altra banda, el president Maragall (que encara és referent per una bona part de l’esquerra), assisteix amb tota tranquil·litat a actes sobiranistes (la mani de l’1-D, la conferència d’Ibarretxe, per exemple).
– Evidentment, de les paraules als fets hi ha un bon tros, però el que cito anteriorment és un gran pas: qui s’ho pensaria fa dos anys? Com a mínim, l’agenda política està marcada -en part- pel debat independentista. Això no vol dir que tot siguin flors i violes, però que lentament, anem avançant.
Finalment, Esquerra no ha deixat de banda l’independentisme. Tenim dues opcions: quedar-nos amb els que som (un mínim d’un 15% i un màxim d’un 30%, segons les enquestes) i dir que som molt purs i no avançar; o intentar ampliar la base de suport de l’independentisme. Això és el que intentem fer. Segur que cometem errors, però el principal seria no intentar construir la majoria social.