El edificio donde vive (…) el joven matrimonio se inaugura en 1.981, al poco de nacer la hija Chantal. Es un amplio bloque de 125 metros de fachada. Bien ubicado. Con tres porterías –las número 49-51, 53-55 y 57-59-. Once locales comerciales. En una construcción con ático, siete pisos, un entresuelo y una planta baja.
Pere, (…) com tens la traducció del teu llibre sobre la Rosario Endrinal, la dona assassinada, ara fa dos anys, en un caixer automàtic del carrer Guillem Tell, a Barcelona? Doncs ho tinc prou avançadet. Tot just n’he enllestit una primera versió. De seguit m’hi posaré en una revisió d’estil, i en la
Quarts de quatre (…), el tren que surt de Barcelona travessa, poc a poquet, el Llobregat. El pont hi és sòlidament ferrat, fosc, vetust, fet i pastat a l’antiga. Trontoll decadent i dolç. El riu, a sota, un simple canal sense suc ni bruc, negligit i adotzenat. La velocitat del comboi, en penetrar
. “A les 7 de la tarda, quan arribo, la veig per primera vegada. És asseguda en una cadira, a la barra. Un dels meus cambrers em diu que s’ha pres unes cerveses i uns musclos “(…). Parlem amb en Manuel Sampedro, titular d’una cafeteria situada, paret per paret, al costat de l’oficina de La
Dia 16. Vallcarca, Barcelona. A un quart de set sona el toc del servei telefònic despertador i faig cap al barri de la Charo tot encalçant les primeres pistes (…) Les set a la plaça de Sants. El dia és lleva i deixondeix un pèl rúfol i frescot. Poca gent pel carrer: dones
de març de 2006, tres mesos després dels fets (…) Quarts de set del vespre. El reporter és a Sants, a Barcelona, armat amb una llibreta i un bolígraf. I engega una recerca pura i dura. Confegida amb fragments, fotogrames, i polifonies. El veiem acostar-se, ara un pas ara un altre, al centre
“Mite-la: que n’és de bufona (…). Amb aquest vestidet que tant li prova. I el seu, d’acordió –obsequi de la padrina-. Talment –ho diu tothom al col.le- la princesa Carolina de Mònaco. Tot de canalla fent cua per entrar a l’antic hotel. I entre elles i ells la Rosarito. Diumenge tarda.
Vet aquí el sumari del nou llibre (…) . Ha nascut una estrella. . Dilluns 13. . “És tota una SE-NYO-RA”. . “No li puc pagar, no en tinc, de diners”. . “Dèbil, va ser dèbil”. . “Sobre això, nosaltres, no hi volem opinar”. . Infermera. . Carrer Brusi. . “La
La història Una mort. Assassinat (…) La víctima: una dona indefensa que fa de rodamón i que a tocar de les fetes nadalenques de 2005 és atacada i cremada viva per tres joves en un caixer automàtic del carrer Guillem Tell, 28, a Barcelona. Una història que cal narrar urgentment, ara
Prou que ho sabeu: només puc comptar amb les pròpies forces (…) per fer arribar al públic el meu darrer llibre -i el més viscut de tots-. I és per això que em cal treure’m la son de les orelles. A partir d’ara, si en voleu prendre nota, em comprometo a emplenar la
P. Fa un any i mig, una dona, la senyora Rosario Endrinal Petite, fou assassinada, cremada viva i colpejada, en un caixer automàtic al carrer Guillem Tell, a Barcelona, a mans de 3 joves. Has publicitat a bastament que en volies fer un llibre, de tot plegat. Com està la qüestió, Pere? (…)
Ella és la protagonista exclusiva del meu darrer llibre (…). I és que avui fa un any que morí a mans d’uns joves que li calaren foc en un caixer automàtic del carrer Guillem Tell, 28, a Barcelona, la Maria del Rosario Endrinal Petite. La senyora havia treballat de secretària d’alta direcció de
en Meroño té cita amb en X. (…) i fa cap el carrer Casp número 6. la seu de Ràdio Barcelona. degana de les emissores del nostre país, la primera i més antiga, i lligada des de fa una colla d’anys a la cadena SER –tan i tan lligada que no li deixa, a ella
Quan el seu assassinat, flamejada com una teia, en un caixer automàtic (…), per tres descervellats i pocasoltes, la Maria del Rosario Endrinal Petite va romandre un dia a l’Hospital de la Vall d’Hebrón, i l’endemà diumenge, fou traslladada a l’Institut de Medicina Legal de Catalunya, a cal forense, vaja, a les dependències
Arran de l’assassinat d’una dona de 50 anys, en un caixer automàtic de La Caixa (…), a Barcelona, ha revifat la qüestió dels anomenats “judicis paral·lels” als mitjans de comunicació. Parlem d’afirmacions, de comentaris, d’insinuacions, sobre la responsabilitat i/o culpabilitat de la família, amistats, o saludats, en el destí fatal –rodamón que acaba