Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Dilluns,13 (4)
de març de 2006, tres mesos després dels fets (…)
Quarts de set del vespre. El reporter és a Sants, a Barcelona, armat amb una llibreta i un bolígraf. I engega una recerca pura i dura. Confegida amb fragments, fotogrames, i polifonies.
El veiem acostar-se, ara un pas ara un altre, al centre històric del barri. I agafant aire abans d’entrar als locals comercials o no. Ara, és en una associació de veïns. I allà demana pels antecedents de la senyora …
- Que diu que què?
Ara, fa una perruqueria. I dues farmàcies. I una botiga de roba. I una fleca … El cert és que se’l veu queixós tot anant al darrera de la pista de la Maria Rosario Endrinal Petite, nada a Sants el 1955.
Al cap de poc, obté el nom de tres col·legis de monges d’aquí a la vora. El d’un carrer on, presumiblement, hi visqué de menuda… Mica en mica es va acostant, i l’escalfor de la proximitat se li fa encomanadissa: tres botigueres reconeixen haver-la tractat.
Ell es presenta amb cara de bon minyó i el millor somriure. A l’Elisenda –cabell ros i curt amb clenxa lateral, a frec dels 60 anys- li muda la cara quan hi sent el nom.
Efectivament, la titular de la fleca de barri, a la rambla del Brasil –davant per davant de la casa dels pares de la noia, a tocar de l’àtic vistós i vistent que habità abans de viatjar al fons de la nit- reconeix que la va tractar els darrers 3 anys.
L’Elisenda, és palès, se sent molt incòmoda i malfia d’aquest nou preguntaire. Un altre tafanerot dels que du llibreta, bolígraf, gravadora, càmera fotogràfica o de vídeo. El guaita de biaix, al reporter, i li venta tot de monosíl·labs. La conversa esdevé no cal dir-ho, un pèl forçada.
No s’hi pot fer res. La presència efímera del marit, més trempat i franc, permet que les paraules reviscolin i que tot plegat sigui més passador. La Maria del Rosario acut, dia si dia també, al forn. En demana una cerveseta, i després una altra, tantes com pot. I mentrestant fuma un cigarret, i un altre, i un altre. Tres o quatre hores asseguda en una cadira alta i sense respatller. Amb dues crosses a causa, diu, i no sé sap pas del cert, d’una caiguda.
La Rosario enraona en català amb la flequera bo i fent-li confidències:
- Que més val no recordar –li diu-; al capdavall ningú no n’ha de fer res.
Amb la cama malmesa i ben erecta a terra. I una situació, la d’ella, allà plantada, bruta i deixatada, d’allò més incòmoda pels titulars del negoci.
- Dóna mala imatge.
Li diuen. Ells, però, no gosen fer-la fora. Quan se’n recorda, la dona abona la consumició, i quan no, esclar, ho deixa córrer.
L’Elisenda, muller una mica del morro fort, no s’està d’exhumar bocins d’un passat compartit: anys plens quan la Charo s’exhibeix dalt d’un vehicle groc llampant, i es pren un whisky en un bar de la zona. I quan surt amb un executiu bastant més gran que ella, de Pryca. La seva, d’empresa. Un manaire que se l’endurà a París, on, diuen veus del carrer anònimes i xafarderes, li troba una altra feina, també de secretària de direcció.
Fregant els cinquanta anys, la dona que roda pels carrers presenta un estat prou lamentable: put a brutícia i desfeta. La davallada cap a l’infern sembla indeturable. Dorm a les porteries, en qualsevol racó d’un barri, el seu, que la veié triomfar, i a tocar mateix de la casa familiar. Família avergonyida pel gros espectacle de degradació i fugida avant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!