Pere Meroño

 . “A les 7 de la tarda, quan arribo, la veig per primera vegada. És asseguda en una cadira, a la barra. Un dels meus cambrers em diu que s’ha pres unes cerveses i uns musclos “(…).

Parlem amb en Manuel Sampedro, titular d’una cafeteria situada, paret per paret, al costat de l’oficina de La Caixa on la Charo ha trobat la mort. És dissabte, són quarts de sis i l’establiment és gairebé buit. De planta quadrada, té unes poques taules i banquets alts per a clients solitaris. Les parets són d’obra vista.

El senyor Manuel, concloc després de parlar-hi una bona estona, és un home que hi veu i que hi sap veure. Té uns 60 anys –m’explica que en porta 40 fent de professor- i va escabellat i mal afaitat l’endemà d’una llarga nit. Alhora que és titular de la cafeteria, professa dibuix tècnic, tecnologia, i taller, en un centre públic de Formació Professional a les Llars Mundet barcelonines.

Diu que la va veure només en dues ocasions, a la Charo, justament dos dies abans dels fets, i el dia abans, respectivament. Probablement, el meu interlocutor és la darrera persona, a banda dels assassins, que en va parlar.

. En veure-la amb aquell aspecte, inicio una conversa amb ella, a fi i efecte de guanyar-me’n la confiança i poder controlar qualsevol incidència que pugui produir-se. Sap?, aquí tenim una clientela educada i comprensiva. Ella em diu que el seu nom és Rosario. La veritat és que el seu aspecte, que vol que li digui, no convida, precisament, a la proximitat. En deixar-la per atendre els meus clients sento que parla tota sola. No sé què d’una filla i tal. Si li he de ser franc, crec –l’interlocutor alça el dit i el fa girar apuntant el seu cap- que no està molt bé que diguem. En algun moment entaula una petita conversa amb un client. Quan se’n cansa, tingui en compte que en el bar s’hi estarà unes quatres hores, se m’acosta i em diu: “No en tinc, de diners”. Què hi farem, que em dic. Sap? un està acostumat a lidiar amb tot. A vegades penso, ara que els polítics ens voler posar, al professorat, tantes assignatures, que podrien posar-ne una com ara feinejar 6 mesos en un bar i atenent al públic. Els nois sabrien com és la vida. El cas és, tornant a ella, que un client em va dir, quan havia abandonat la cafeteria feia dues hores, que l’havia vista en el caixer automàtic d’aquí al costat.

L’endemà hi ha la segona, i darrera, trobada.

. És poc després de les 7, quan només fa una estona que he arribat. Em demana una cervesa: “Au, dona, deixar-ho córrer, que avui et veig malament, molt carregada. Millor que no, vinga, fes una volta (que li dic). En aquestes que em sent un client i la convida. Qüestió tancada, doncs. Es pren la consumició, va al lavabo, i quan me n’adono ja ha escampat la boira. Això és tot el que li puc dir.

                                           . El crim del caixer automàtic 

                                       . El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!