Pere Meroño

Arran de l’assassinat d’una dona de 50 anys, en un caixer automàtic de La Caixa (…),

a Barcelona, ha revifat la qüestió dels anomenats “judicis paral·lels” als mitjans de comunicació.

Parlem d’afirmacions, de comentaris, d’insinuacions, sobre la responsabilitat i/o culpabilitat de la família, amistats, o saludats, en el destí fatal –rodamón que acaba els seus dies assassinada- de la senyora Rosario Endrinal.

El cas és que, a l’entorn de tot plegat, principis com la llibertat d’expressió i la protecció de l’honor de les persones estableixen un equilibri inestable i bellugadís el qual permet i fa compatibles ambdós drets. La línia, però, hi és prou fina i esmolada.

Em fa l’efecte, però, fet i fet, que ningú no té dret, des dels mitjans, barrejant-hi informació amb opinió, de fer afirmacions verinoses, i/o no contrastades. És diferent el cas de la columna, de l’editorial, etcètera.

Cal anar amatents amb situacions que no permeten pas discerniments nets ni clars, de blanc o negre. Ningú no és sabedor del calvari, l’horror, patit en família, o individualment, i de les actituds i els per què desenvolupats en determinats àmbits.

Tots faríem, doncs, santament, evitant pronunciaments precipitats i sense cap ni peus.

                                         . El crim del caixer automàtic 

                                      . El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!