Pere Meroño

Quarts de quatre (…),

el tren que surt de Barcelona travessa, poc a poquet, el Llobregat. El pont hi és sòlidament ferrat, fosc, vetust, fet i pastat a l’antiga. Trontoll decadent i dolç. El riu, a sota, un simple canal sense suc ni bruc, negligit i adotzenat.

La velocitat del comboi, en penetrar al Prat, és lenta i somorta. Veig que l’han feta grossa, amb les vies; un solemne terrabastall apareix davant dels meus ulls: paisatge industrial decrèpit, de baix sostre. L’estació devastada fora mida. Les obres del tren de gran velocitat –que els espanyols, tan grandiloqüents ells, n’han batejat com a AVE- ha totalment esventrat l’entorn, i retira al Los Angeles del film “Blade Runner”.

El dia: molts núvols però no hi vol ploure. Amb l’estació de fireta, per provisional, hi estic exposat, de ple, a una climatologia amb tots els ets i uts: venteja i fresqueja.

El Prat de Llobregat. Aquí i ara, devastació i canvi, velles naus fabrils, espai de frontera; terra de ningú. Entrelluquem un passeig poblat de plataners, una església, se que, darrera d’aquesta fàbrica del davant, i que miro de fit a fit, hi ha l’autovia de Castelldefels i el primer Carrefour inaugurat a la Catalunya d’aquesta banda dels Pirineus un llunyà 1973.

Un avió s’enlaira, arran de mar, des del provincial, escanyolit i escanyat aeròdrom barceloní.

Acabo de dir-li a la Cristina que ja sóc aquí. Al cap de poc, una morenassa d’ulls axinats, d’una cinquantena d’anys, ve, ben decidida, cap a mi. Hem quedat, com no pot ser altrament, per enraonar de la pobra i ben dissortada Rosario, d’aquells anys, encara, de vi i roses.

La Cristina Sánchez, antiga dirigent sindical de la UGT, és avui delegada de les treballadores i treballadors del centre o “botiga” de Carrefour a l’autovia de Castelldefels aquí, al Prat de Llobregat. Ella té un tracte freqüent, però només telefònic, amb la Maria del Rosario. Dos o tres cops per setmana es truquen per raó de la feina.

La Charo du molts temes entre mans (xifres de venda, estadístiques, facturació…) de totes les botigues –El Prat de Llobregat, Tarragona, Terrassa, Sant Boi de Llobregat, Sant Adrià de Besòs …– de Carrefour/Catalunya –firma que aplega, llavors, unes 2.000 persones.

Tothom s’hi relaciona amb ella –gent de comercial, administració, direcció-. És una dona eixerida, diligent, agradable, dolça, i afectuosa.

• I els teus fills, com estan?
• I la teva, de nena?

(Que és demanen). Quan hi ha un problema, saben que d’ella hi sortiran solucions i respostes. Se la considera, fins i tot, imprescindible, tant per la seva capacitat com pel lligam estret que manté amb l’alta direcció.

El seu lloc de treball és la direcció catalana del grup, a prop de la Diagonal, a l’alt eixample. La Cristina hi pertany a la botiga del Prat de Llobregat. De tant en tant -visita de feina, trobada…- la Charo s’hi desplaça per fer-ne comprovacions i establir contactes.

Són una mitja dotzena, les secretàries de direcció, i la Rosario n’és una de prou destacada. Per treballar a Carrefour en aquesta funció, s’exigeix, pel cap baix, una perfecta coneixença del francès –parlat, escrit, llegit-.

 
                                    . El crim del caixer automàtic 

                                 . El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!