Pere Meroño

P. Fa un any i mig, una dona, la senyora Rosario Endrinal Petite, fou assassinada, cremada viva i colpejada, en un caixer automàtic al carrer Guillem Tell, a Barcelona, a mans de 3 joves. Has publicitat a bastament que en volies fer un llibre, de tot plegat. Com està la qüestió, Pere? (…)

R. Després d’un llarg periple per cases editores de tota mena –grans i petites, literàries i comercials, del cap i casal i de comarques, finalment ningú no l’ha volgut.

P. Quines raons hi han adduït.

R. En general, la resposta majoritària ha estat el silenci. Els que s’hi han volgut explicar han ofert raons diverses: que no hi tenen cap col·lecció on encabir aquesta biografia; que ells no toquen temes d’actualitat; que això no se’n vendrà (a la gent no li agraden les històries tristes i de fracàs, que em deien)…

P. Voldries remarcar alguna anècdota en el teu tracte amb els editors.

R. Sí, una de sola. Vaig acudir a l’Esfera dels Llibres quan s’estava fent la correcció de les proves del llibre de l’Arturo San Agustín –el qual n’ha publicat un llibre sobre el tema, al mateix segell, però en espanyol, un llibre d’encàrrec-. Allà se’n feren creus, no se’n sabien avenir que algú altre hagués gosat començar i tancar com ells, un llibre sobre la matèria. L’editor no hi era, en aquell moment. Hi vàrem parlar per telèfon dues hores més tard i ens veiérem personalment l’endemà. És en Fèlix Riera, actual director literari del Grup 62. Em va dir que, esclar, no pensava pas publicar dos llibres sobre el mateix. Que no patís, que el llibre me’l prendrien de les mans, els editors. Jo li vaig mostrar un cert escepticisme. Ell em va dir, literalment: “si no el volen, no entendré res sobre el panorama editorial català”.

P. I ara, què?

R. N’he visitat una colla d’editorials, me’n queden altres –sempre en queden-, però ho deixo córrer. I per fortuna tenim Internet: una eina preuada per aquella o aquell que vulgui mirar de trobar un públic pels seus textos. Hi he rumiat molt, no et pensis. I segueixo rumiant-hi. I no pas tant en referència al fracàs si no al futur que s’obre, a què tot està per fer i per descobrir.

P. Què hi sents, després d’aquest fracàs?

R. M’ho prenc bé, vés què hi farem. Un autor que publica cada cop en una editorial diferent –o sigui, que no té un nom consolidat ni “escuderia”-, que li costa, pel cap baix, un any de trobar editor, conscient de la seva fragilitat i de la seva instal·lació perifèrica en el panorama literari, per força s’havia de trobar amb alguna negativa. No m’ho esperava pa, t’ho dic de debò, Anna, en aquest cas. No que no m’ho esperava.

P. Per què?

R. Dona, ha estat un assumpte d’una gran projecció pública. Un assumpte relacionat amb una biografia d’una persona normal que perd pistonada i que treu els peus del pedal; que hi té a veure amb la violència a les nostres societats; que parla de com alguns joves empaiten els rodamóns; que subratlla la insuficiència de polítiques públiques, el raquitisme del nostre estat social, de la precarietat i provisionalitat de les nostres vides, de…

P. Para, para. Com ho has enfocat, tot això?

R. Doncs, veuràs: el llibre és una biografia amb elements de crònica i de reportatge. Un treball molt viscut, fet damunt del terreny, arrossegant les espardenyes pels llocs i viles que parlen de la Rosario Endrinal. Enraonant amb nuvis, marits, amics i amigues, la mare, l’oncle… Estructurat com una descoberta, i que, alhora, és un llibre dins del llibre. Vull dir, l’ordre no és pas cronològic, si no que segueix el procés de recerca i descoberta del periodista que investiga. S’hi narra cada pas. I hi ha una gran presència de diàlegs i de detalls i fets que no hi han sortit enlloc. Ho dic de tot cor: crec que és el meu millor llibre. El més ambiciós. El més lliure. A més, li vaig agafar molt d’afecte, a la Rosario Endrinal, i això es nota, crec que el llibre traspua proximitat, sinceritat, nuesa en els retrats –també tacte i consideració i respecte-. En fi, la gent ja me’n farà cinc cèntims del seu punt de vista.

P. I ara, això, com quedarà?

R. Aquest agost en faré la traducció castellana –llàstima que no conec l’anglès, sinó el traduiria- i la versió en català, si no hi ha novetats, la penjaré a la xarxa, segurament a www.lulu.com , el setembre. Hi haurà una breu presentació, un capítol, i la versió en PDF, d’accés totalment de franc.

P. No et fa cosa, això de publicar-ho en castellà?

R. No, esclar que no. I per què me n’hauria de fer, de ?. Com ja he explicat en altres ocasions, el castellà és la meva llengua materna. A més, traduir-te és un repte, més encara en el cas del castellà, que és una llengua que, en l’escriptura, fa molt i molt que no en faig servir. Serà, doncs, un desafiament meravellós. I a més, ajudarà a aquest llibre sense sort, a fer-se un camí propi i en llibertat. Veurem què passa.

P. I després, què?

R. Unes setmanes després, publicaré la versió en espanyol, i a veure què hi diu el comptador, de tot plegat. De totes maneres, això serà relatiu: cada llibre té el seu públic. Està clar, però, que un èxit amb una colla de descàrregues m’esperonarà a tirar-hi endavant, també per Internet, nous projectes. Per a mi, la cosa, té una importància capital que pot capgirar, totalment, els meus projectes i les meves intencions.

P. Què vols dir?

R. Sí, dona, vull dir que, fins ara, publicava coses que pensava que podien tenir sortida –que serien publicables-. Si li veig un dinamisme, a Internet, a partir d’ara publicaré només allò que m’interessi, sense autocensures ni consideracions d’oportunitat o publicabilitat. Vull dir: faré una obra més personal, lliure, i rebeca. Quant a publicar llibres en paper i amb editorials, no ho descartaria, però n’esdevindrà un afer menor, secundari. Curt: cal mirar de transformar la clatellada en una oportunitat per fer un salt en tots els sentits. La paraula, en qualsevol cas, la tenen les lectores i els lectors. Tota la gent que ens llegeix i pot llegir-nos. On verà, que en diuen els francesos. O sigui que ja en parlarem.

      El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!