Pere Meroño

Dia 16. Vallcarca, Barcelona. A un quart de set sona el toc del servei telefònic despertador i faig cap al barri de la Charo tot encalçant les primeres pistes (…)

Les set a la plaça de Sants. El dia és lleva i deixondeix un pèl rúfol i frescot. Poca gent pel carrer: dones i homes d’edat mitjana, esparsos i intermitents, transitant per vials despullats. Gent solitària i encaboriada. Abundor de negres, marrons, i grisos, en la roba encara hivernal, obligat preludi, de l’esclat colorista de primavera. N’hi ha, també, alguna senyora amb un cotxet, i una altra tot passejant el quisso.

Ves per on, però la botiga de verdures roman tancada i barrada. L’home que la regenta –en realitat és la dona la que m’interessa- arribarà amb retard perquè ve del mercat central (Mercabarna).

Aprofitem, doncs, i piquem a una altra porta. L’Eulàlia té la seva edat. Ens rep amb prevenció, ¿com, sinó, amb tot el que hi ha plogut?. Ella mira d’assegurar-se, amb les primeres paraules, que allò que digui no perjudicarà la veïna i amiga. De bon començament assenyala que va conèixer la mort de la Maria del Rosario de sobte, per boca d’uns periodistes.

Ens parla del mal que li féu la notícia: pena i tragèdia, d’aquella vida jove esqueixada per sempre més. L’Eulàlia i la Rosario fan coneixença el 1984, quan duen les filles, d’idèntica edat, a la Guarderia Maria Cristina del carrer Rosés. Elles en tindran altra cosa, en comú: viuran sengles processos de separació matrimonial.

L’Eulàlia porta una botiga de roba infantil. És rossa, atractiva, menuda, d’ulls blaus, nas aguilenc, i du una faldilla ajustada i elegant. Són les 5 de la tarda.

• La Charo -em conta- viu amb el marit en un magnífic i luxós habitatge de la rambla del Brasil, 97. En un àtic o dos -no ho sap del cert-.

D’un bloc magnífic d’obra vista que hi fa xamfrà amb l’avinguda Madrid. L’edifici:

• Fa molta patxoca. És el més bonic del carrer.

A sota, una botiga de làmpades sempre ben il·luminada, hi afegeix una nota prou embellidora. La Rosario treballa de secretaria de direcció a l’empresa Carrefour –la qual opera a Catalunya sota l’acrònim Pryca-Promociones y Carrefour –, i ho fa a la direcció territorial. I té per la mà un parell d’idiomes forans –el francès i l’anglès-.

El marit treballa, també, en una feina important, només als matins. Diu que és un home bo. Bon marit. I bon pare. Quant a la feina, en té ben bé prou amb aquella dedicació horària. No hi aspira pas, segons que sembla, a destins més enlairats. Ella, però, és més ambiciosa i du pressa per assolir els seus somnis.

Als baixos de casa del matrimoni, entre d’altres, hi ha la perruqueria “Formas”, el darrer crit en el tall, el tractament, i la cura del cabell femení. Entre el bo i millor, comercialment parlant, de l’entorn. Un establiment d’allò més modern.

La Maria Rosario hi acut sovint –3 o 4 cops per setmana- N’hi ha, així mateix, un servei d’esteticista. La Maria del Rosario és força presumida: el cabell llarg i ben negre, falaguera figura, un gust congènit per vestir-se i gran naturalitat:

• Pensa –em diu- que totes les peces li escauen.

El luxe li abelleix d’allò més. La seva roba és de qualitat i cara. En té moltissimes peces (un abric de visó, jaquetes de pell, faldilles de pell ) … És, per a l’Eulàlia:

• Tota una S E- N Y O- R A.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!