En l’època dels Pujol, González, etc., els presidents exercien un poder omnímode tant al govern com al partit. Això tenia l’avantatge de la simplicitat: per exemple, quan Aznar va decidir no optar a la reelecció, el procediment de designació del seu successor va ser prou àgil: Aznar va triar qui va voler, en va apuntar el nom en una llibreta blava, i, quan li va semblar oportú, en va informar el partit.
Actualment les coses han canviat. Amb Pasqual Maragall vam veure per primer cop un president a qui el partit posava constantment en ridícul, la legislatura passada vam gaudir d’un vicepresident decoratiu, i ara és el president espanyol qui passa aquest calvari: el partit li va col·locar Alfredo Pérez com a vicepresident, el va forçar a anunciar que no es presentarà a la reelecció, va impedir que la seva preferida optés a unes primàries, i finalment l’ha forçat a avançar les eleccions.
Per a governar una estructura complexa com un partit polític, la direcció col·legiada és un sistema més adequat que no pas la concentració de tot el poder en una sola persona. Però quan, després d’un lideratge fort, el líder entra en fase crepuscular i es converteix en un titella a qui la pròpia organització desautoritza cada dos per tres, l’espectacle és bastant trist.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!