Els meus avis no van poder votar gaire. El matí del 15 de juny de 1977, quan es van arreglar i van anar cap al col·legi electoral, feia quaranta-un anys de l’última vegada, i ja eran vells. Davant la mesa, l’avi es va ficar la mà a la butxaca interior de l’americana, en va treure dos sobres blancs i dos
Dijous, llegint la columna de Monzó, que parlava d’aquesta obra (Gang bang) que fan al TNC, vaig pensar que molta gent es pensa que la llei prohibeix el sexe amb menors d’edat. Però no: el Codi penal espanyol castiga les relacions sexuals amb criatures de menys de 13 anys, però, si el menor en té més de 13 i
França és el primer país europeu que ha aprovat una llei que prohibeix, a tot l’espai públic (o sigui, tant al carrer com als llocs oberts al públic), qualsevol peça de roba que oculti el rostre. L’aprovació de la llei francesa (per 335 vots a favor i 1 en contra) va suscitar un intens
A l’Ara (dem-li un marge de confiança, però pel meu gust el Capdevila li dóna un to massa de diari per a mestres), Germà Bel escriu sobre l’impost de successions i parla del debat que hi ha als Estats Units sobre si el fet que els fills heretin dels pares va en detriment del valor de
Ara que el govern espanyol sembla que vol tocar el voraviu amb els horaris comercials, el govern català s’ha apressat a declarar: “Catalunya té aquesta competència des de l’Estatut de 1979”. Li ha faltat afegr: “com totes les altres”.
Quan Jordi Pujol es va enretirar, molts pensàvem que el relleu com a líder del catalanisme el prendria Carod, que havia estat dels primers a adonar-se que el catalanisme del s. XXI ja no seria autonomista. La seva eloqüència i un cert carisma personal l’havien fet connectar amb sectors creixents de la societat catalana i,
Si algú es prengués seriosament l’Estatut, potser pensaria que l’article 146.3, que diu que la Generalitat ha de fomentar el pluralisme lingüístic de Catalunya en els mitjans de comunicació (ja són ganes de fomentar!), dóna munició als qui volen introduir el castellà a TVC i CatRàdio. Però d’una llei que, tot i ser la norma institucional
Si mai em canso de la Recherche, faré un recull de pàgines selectes de la sentència del TC sobre l’Estatut. Un dels passatges estel·lars és el vot particular del magistrat Ramon Rodríguez, que, per exemple, confia que amb la desactivació del deure de coneixement del català “se haga imposible el absurdo de que un jubilado de cualquier otra parte
La situació és aparentment banal: un dels membres d’una parella separada demana al jutge la custòdia compartida. El jutge, Luis Romualdo Hernández, estima la demanda i acorda la custòdia compartida, per períodes alternatius de sis mesos. L’originalitat del cas és que es tracta de la custòdia del… gos de la parella. I no és un gos amb pedigrí: el van trobar
Fa anys, quan Max Cahner va caure en desgràcia a CiU, els diaris van publicar que Jordi Pujol l’havia cessat com a editor del diari AVUI. Es van limitar a donar la notícia, com si fos normal que el president d’un país cessés l’editor d’un diari. Aquests dies els diaris informen que Medvedev ha cessat l’alcalde de Moscou
No tinc previst fer vaga perquè estic més aviat d’acord amb la reforma laboral. Als meus companys que en facin els descomptaran del sou la part corresponent al dia no treballat. A tots? No. Als representants sindicals no se’ls descomptarà res perquè es considera que el dia de vaga treballen en la seva feina de
Aristòtil ja va dir que, per tal que la igualtat sigui efectiva, cal tractar desigualment el que és desigual. Em sembla que va ser Anatole France qui ho va exemplificar amb una imatge que ha fet fortuna: prohibir, tant a rics com a pobres, de dormir sota el pont no és donar un tractament igual
“El Estatuto sigue siendo un instrumento de autogobierno incomparable” (Laia Bonet. El País, 8 de setembre de 2010)
Fa cent anys, Catalunya pesava molt en la política espanyola. En la transició política posterior al Franquisme, aquell pes havia minvat però l’Estat encara va haver de tractar amb Catalunya, mirar de pactar-hi. Avui, per molt que Catalunya s’esgargamelli, Madrid es pot permetre el luxe de deixar-la de banda. És una situació semblant a la
Jordi Mercader ja va mostrar poc entusiasme per la democràcia parlamentària quan, en el llibre “1000 dies amb PM”, va explicar que el millor moment del primer tripartit va ser al final, quan el president ja havia dissolt el Parlament: “el govern –diu Mercader- funcionava més bé que mai; a l’empara del privilegi de gaudir