Las al jaç
El blog de Marcel Campà
En qualsevol país normal, el fet que una final de copa de futbol la presideixi el cap d’estat o que s’hi interpreti l’himne nacional són circumstàncies completament banals, perquè hi ha pocs països on els símbols nacionals tinguin les connotacions que tenen a Espanya; pocs on, com passa a la lliga espanyola, els seguidors d’un equip usin la bandera nacional per a reivindicar-se davant un rival que se suposa que pertany a la mateixa nació; pocs on l’himne rebi esbroncades com la que els seguidors de Barça i Atlètic dedicaran a l’himne espanyol el proper 25 de maig.
És evident que, per a molts bascos i catalans, la rojigualda i la Marxa Reial representen l’Espanya uninacional castellana que fa segles que ens volen imposar. Mentre no ens en desempalleguem -o mentre no ens assimilin-, una final entre el Barça i l’Atlètic sempre serà incòmoda per a Espanya. Perquè l’obliga a ensenyar les vergonyes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per altres el dessempallagament només és una hipòtesi de treball com qualsevol altra del que qui dia passa, any empeny.
El problema no el tenen ells per molt mal que puguen arribar a estar.
El problema sembla molt més nostre, que no pas d’ells.
Començo a pensar que aquell independentisme creixent se’ns està escolant pels dits i estem perdent les forces…o potser no, potser només estem dividint més el país.
El problema el tenim nosaltres és cert, però podem acabar aniquilats.