Article publicat a El Punt / Avui en data 24 de juliol de 2011

Després del mite comença la llegenda

A l’estiu de 2007, el FIB ja estava començant a ser colonitzat per
les hordes britàniques i a mitja tarda tot de cossos enrogits pel sol i
per la ingesta d’alcohol es van congregar a l’escenari secundari on
actuava la seva nova deessa. Allà estava ella amb el seu pentinat
impossible cantant el “no no no!” de Rehab. El públic local s’ho
mirava sorprès, Amy Winehouse era gairebé una desconeguda en el nostre
país mentre que al Regne Unit començava la seva particular carrera per
mostrar-se com la reina d’una nova manera d’entendre el soul i el rythm’n blues.
Aquella actuació a Benicàssim va ser la primera i darrera vegada que
Amy va trepitjar els països catalans, allà naixia i creixia una llegenda
que en poc temps va anar augmentant més per motius extramusicals que
per la qualitat del seu repertori. L’exclusivitat que demanen alguns
festivals (Rock in Rio, l’any 2008) va fer que les següents gires de la
diva passessin de llarg del país.

El 18 de juny passat tothom va
mirar sorprès les imatges que van arribar del seu concert a Belgrado on
gairebé no podia ni aguantar-se de peu. Les crítiques ferotges van
obligar a cancel·lar la gira prevista. Aquest estiu havia d’encapçalar
el festival BBK Live a Bilbao el dia 8 de juliol, però el joc perillós
amb les drogues i l’alcohol ho va impedir, i va ser substituïda a
darrera hora per Suede.

La notícia de la seva mort ha agafat per
sorpresa tothom, la seva pàgina a la Wikipèdia va ser actualitzada
gairebé a l’instant mentre que les xarxes socials es van fer ressò
immediatament i a escala mundial de la seva defunció. “Viu ràpid, mor
jove i deixa un bonic cadàver” va dir James Dean a la pel·lícula Rebel without a cause,
una frase premonitòria que s’atribueix a Truman Capote. Amb la seva
mort Winehouse te el dubtós honor d’entrar a formar part del mític Club
dels 27. Nascuda el 14 de setembre de 1983, la polèmica cantant ens
deixa a l’edat de 27 anys…, just la mateixa edat que tenien quan van
morir Robert Johnson, Kurt Cobain, Jim Morrison, Janis Joplin, Jimi
Hendrix, Pete de Freitas (Echo & The Bunnymen), Kristen Pfaff
(baixista de Hole), Brian Jones, Dave Alexander (The Stooges), la
cantautora madrilenya Cecília, l’actor Brandon Lee i també amb 27 anys
va desaparèixer misteriosament Richard James Edwards dels Manic Street
Preachers.

Sens dubte la premsa més groguenca segur que se’n farà
sang traient a la llum les misèries de les seves addicions, la brutícia
d’una biografia que moltes vegades va acudir als escàndols per
llaurar-se una promoció més efectiva. Però en la memòria del seus
seguidors quedaran uns directes incendiaris i dos discos per a la
posteritat (i dotzenes més que de ben segur sortiran ara a mesura que
creixi la llegenda). Malgrat la seva curta discografia, la seva mort
significa una gran pèrdua per a la música del segle XXI. Més que la
joguina trencada que molts voldran retratar se’n va un talent que no va
poder arribar a tota la seva plenitud. Després del mite comença la
llegenda.