Possiblement el Palau de la Música els va quedar gran per a una proposta que sempre ha viscut millor dins l’ambient d’un club. Van quedar moltes butaques buides, sobretot al tercer pis, però el trio barceloní va saber aprofitar el moment i l’espai amb un espectacle inapel·lable en què va mostrar totes les seves múltiples facetes. Durant les prop de dues hores del concert van tenir l’oportunitat de mostrar-se detallistes amb la petita però complexa simfonia en vuit actes que és Bajo un cielo azul (de papel celofán) o destralers a la part final de El Bosque; també van quedar com a bons improvisadors interpretant sense cap mena d’amplificació l’All I have to do is dream dels Everly Brothers al mig de la platea o cantant Carnaval a capella. Amb un sentit de l’espectacle que va anar pujant durant tot el concert, també van tenir temps per recuperar antigues disfresses per donar un caire encara més psicodèlic a Sidonie goes to Varanasi o mostrar el seu amor pel pop contaminat amb Costa Azul, Un día más en la vida, la cerimonial El aullido, la brillant Perros, o recuperant Los olvidados. Tot, sense deixar-se a casa les seves particulars dosis de seducció i un orgull que es transforma en una convincent actitud rockera a sobre de qualsevol escenari. En el seu darrer treball, El fluido García, s’han endinsat en un món més oníric però també abrupte i han recuperat la força dels inicis i el format de trio amb el suport de David T. Ginzo a la guitarra, teclats i segones veus. Si a Barcelona encara queda una banda de rock & roll amb cara i ulls, actitud escènica irrebatible, una bona imatge i un bon grapat de cançons que superen el pas del temps, aquests són els Sidonie.