Els mallorquins Antònia Font estan vivint un estius trepidant amb un
no parar de tocar en tota mena de festivals i escenaris. Si la setmana
passada marcaven estil a Benicàssim, aquesta aterraven de nou a
Barcelona davant d’un notable nombre de gent amb ganes de gaudir de Lamparetes
en directe. Antònia Font han aconseguit que petits i grans cantin amb
el cor a la mà al llapis d’Ikea i al pistatxo, i que s’emocionin amb el
suposat idil·li a les pistes de gel de Calgary 88.
Fa no gaires
anys un festival amb més del 50% del cartell amb grups de parla catalana
s’hauria convertit immediatament en una plataforma de reivindicació de
la llengua i, de passada, d’unes dotzenes de causes més. Però els temps
sembla que han canviat i el pop-rock del país ha aconseguit que ningú
s’estranyi de sentir-lo cantar en català. En una demostració del poder
popular de la música catalana, la primera edició del festival Pròxims va
aplegar 4.500 espectadors sense banderes ni proclames. Només amb un
cartell de pop-rock sense un compromís evident però arribant a un sector
de públic fàcilment polvoritzable esponsotitzable per marques de cervesa.
Anímic
van compartir a primera hora de la tarda el seu pop-folk contemplatiu, i
després El Petit de Ca l’Eril, sense pèls a la llengua, va fer-se un
embolic amb la cervesa patrocinadora de la mostra i va acabar
qualificant el festival de “meravellosa cutrada”. Més magre ho
van tenir els barcelonins Mujeres, que van haver de lluitar contra uns
problemes de so que van enterbolir el seu dolç amateurisme. “Això sona
com les bombes d’Espartero”, va deixar anar el cantant Yago Alcover. Tot
i el seu directe impecable, Mishima van haver de patir els mateixos
problemes. El grup de David Carabén va oferir un dels pocs concerts que
fa aquest estiu, ocupat com està en l’enregistrament del nou disc, del
qual va avançar la cançó Ningú m’espera. I els Standstill van sortir com només saben fer ells: com una aplanadora, sense deixar lloc a dubtes. Durs, rossegossos i feréstecs però també encisadors, intensos, èpics i propers. Una fórmula que és difícil que falli.
Ara
només falta que els festivals més grans, els que encapçalen els
rànquings d’ajuts públics, prenguin consciència que el fet de programar
grups del país és tot un luxe, mai una llosa.
El set list de Mishima (no van tocar les dues darreres cançons)
