En l’episodi dels Simpsons titulat Homerpalooza del 1996, Homer deia a Billy Corgan: “Els meus fills pensen que ets fantàstic, i gràcies a la teva música depressiva han deixat de somiar en un futur que no els puc donar.” Doncs el futur ha arribat, 15 anys després, Bart Simpson deu tenir 25 anys i és a l’atur mentre Corgan continua aferrat a la marca dels Smashing Pumpkins, però amb una formació totalment renovada on només ell mateix ha estat capaç de resistir-se als seus atacs de divo.
En un any en què Smashing Pumpkins estan editant unes esplèndides reedicions de Gish (1991) i Siamese Dream (1993), Corgan va voler fugir d’estudi i basar el seu concert en les cançons d’Oceania, el seu novè disc que no serà en el mercat fins al març vinent. Això, unit a uns desenvolupaments llargs i feixucs, propers al rock progressiu i psicodèlic, van llastrar un concert que ni amb píndoles com Geek USA, Siva o Cherum Rock aconseguien aixecar el públic. Un públic que va esgotar amb setmanes d’anticipació les entrades per a aquest concert integrat en els actes de l’onzè aniversari de la sala Razzmatazz, i que va quedar noquejat pels atordidors llums que escopia un escenari decorat com un estrany envelat. Només al final del concert, amb una tripleta formada per Tonight, tonight, Zero i Bullet with butterfly wings va fer moure la piscina humana de la pista. Almenys en aquesta ocasió Corgan no va sortir disfressat amb capes futuristes i va mostrar més interès en intentar convèncer el públic. Fins i tot, en acabar l’actuació es va acostar fins als mortals per donar mesuradament i cautelosament la mà a alguns dels seus seguidors. El turment i l’èxtasi dels malsons d’un petit geni egòlatra.
