Possiblement Maná és el grup més reconegut de Sud-amèrica. Des de
Mèxic, aquest quartet ha configurat un discurs personal que no s’allunya
dels paràmetres anglosaxons. I mentre que altres noms de l’espectre del
pop llatinoamericà (Ricky Martin o Juanes) veuen disminuir any rere any
el seu públic estàndard, aquest quartet mexicà sap mantenir el pols,
tal com es va demostrar amb un Palau Sant Jordi ple de gom a gom.

El
que van oferir els Maná al Sant Jordi no va ser més que una sessió
extremadament professional del que en podríem anomenar rutina rockera
per a tots els públics. Impecable però previsible, més atractiu
visualment que no pas per l’execució instrumental dels quatre músics
tocant a un volum eixordador, gairebé estrident. Hi va haver tots els
tòpics que podrien esperar-se: no van faltar les cites constants a la
ciutat de Barcelona, hi va haver un set acústic al mig del públic,
populistes versions del folklore de festa major (El rey i Se me olvidó otra vez, totes dues amb aires de cantina), el cantant Fher amb la samarreta del Barça mentre canta Cómo te deseo, convidant una espectadora a cantar Vivir sin aire,
sol·licituds constats per picar de mans, la col·laboració d’un
guitarrista guanyador d’un concurs de Spotify per fer un duel amb Sergio
Vallin a la cançó Me vale i un discurs sobre el contacte
espiritual amb la natura. Però sens dubte, el número més de circ va ser
el llarguíssim solo de bateria d’Álex El Animal González sobre
una plataforma hidràulica que girava mentre tocava tota una col·lecció
inabastable de tambors i que va culminar obrint un dels timbals que li
feia de nevera per treure’n una cervesa fresca, destapar-la amb la
baqueta i empassar-se-la d’un sol glop.