Són els darrers de qualsevol llista (és el que té portar un nom que
comença per la zeta), però els Za! són també molt grans i han aconseguit
crear-se un espai propi dins de l’univers underground barceloní. L’excusa del concert de divendres passat al KGB de Gràcia era presentar les cançons del seu tercer disc, Megaflow, però en realitat va convertir-se en una exaltació de l’amistat amb el soroll com a nexe d’unió.

Amb una improvisació constant en forma de collages
sonors, Za! aclaparen amb la col·lecció de sons que pot extraure el
guitarrista esquerrà Papa duPau del seu instrument i els onze pedals que
hi té endollats, i els ritmes que marca Spazzfrika Ehd des de la seva
bateria i maquinària diversa. Una investigació sonora que, partint del
caos i la cacofonia, s’endinsa en un univers sonor que pot passar
tranquil·lament del free jazz al metall més extrem. Veure els Za!
a dalt d’un escenari és molt més que un concert convencional: és
assistir a una cerimònia catàrtica on la llibertat d’acció té un paper
tan fonamental com la química que es respira entre els dos components
del grup i els diversos amics que els van acompanyar a l’escenari. Entre
els convidats a la nit va destacar un Santi Garcia pletòric a la
guitarra, retornant a la vida el Pisa’s tower de No More Lies amb uns nivells màxims de saturació, i Tarántula, que van fer sonar el Bienvenidos
de Miguel Ríos d’una manera, com a mínim, inquietant. Juan Colomo,
d’altra banda, no va aportar gaire més que la seva habitual simpatia,
mentre Pony Bravo —que també van oficiar de teloners, juntament amb els
valencians Betunizer— van posar el llistó molt alt a una nit carregada
de decibels. A Za! els espera aquest mes de març una gira pels Estats
Units.

El festival In-Somni ha celebrat aquest cap de setmana cinc anys
d’implantació a la programació de festivals de la ciutat de Barcelona.
La festa d’inauguració va ser dijous a la sala Razzmatazz 2 amb un doble
cartell eclèctic i obert, tal com ha demostrat ser durant aquests cinc
anys l’esperit de l’In-Somni. D’una banda, hi va actuar el grup de
l’Eliana Litoral, amb Pua Roca (La Habitación Roja) al capdavant i
acompanyat per artistes que combinen la seva tasca en altres projectes,
com ara Tachenko, Autumn Comets, Abraham Boba i, fins i tot, Patti
Smith. Es tracta d’una agrupació acústica en què els músics que hi
participen tenen la premissa de ser capaços de carregar amb els seus
estris, cosa que els converteix en una formació àmplia (sis components)
però adaptable a qualsevol circumstància. La seva música també
reivindica un esperit positiu (sí, també duen el ja inevitable ukelele) amb himnes folk-pop cantats en català sense que hi faltin versions de Mazzy Star o una simpàtica lectura del Walk like an Egyptian, de les Bangles. D’altra banda, el grup taiwanès Go Chic va mostrar tota una col·lecció de cançons pop-punk
coloristes i desvergonyides, a les quals només va faltar una mica més
d’implicació de l’escassíssim públic per convertir-se en la festa que la
cantant Ariel Zheng reclamava des de la primera cançó. Però quan
l’espai buit d’una sala és tan aclaparador resulta difícil encomanar-se a
l’electro-clash simpàtic i sense més pretensions d’aquestes CSS orientals.

L’In-Somni
es va acabar ahir a l’Apolo amb les propostes d’Esterotypo, Polock i
Fuel Fandango. La pròxima cita amb el festival serà el mes de maig a
Girona.

Els barcelonins Samitier van ser els primers a posar-se el
nas de pallasso, i els van seguir els vilanovins Gentle Music Men, que
van aprofitar per estrenar una nova cançó, Sueño infinito. La Brigada, també de Vilanova, van comparèixer amb la baixa per malaltia del seu cantant, Pere Agramunt, i versionant Nadal és neu
de Jaume Sisa. També es van posar el nas vermell Anna Roig i L’Ombre de
ton Chien i Sanjosex, mentre que Sidonie van recuperar el format de
trio original amb un accidentat final de concert. Les actuacions van ser
fluïdes (dues o tres cançons per grup) i intercalades amb vídeos de
l’ONG i d’altres músics recolzant el projecte. Love of Lesbian, banda on
toca el baix l’impulsor de l’acte, Joanra Planell, va ser l’actuació
més esperada de la vetllada, que es va tancar amb Carlos Cros i tots els
participants al concert cantant Soy un pallaso, un tema compost
expressament per a la ocasió. Tal com va definir, amb optimisme
nadalenc, Natxo Tarrés, dels manresans Gossos: “Pallapupas són el futur i
el futur són somriures”.

Fa unes dècades el camí d’aquest cronista es va creuar amb el dels
Motörhead a les portes d’un hotel de Sants, amb l’imponent Lemmy
Kilminster al capdavant. Un tornava de l’escola, els altres es dirigien
al Palau d’Esports a presentar el mític No Sleep ‘til Hammersmith.
A l’autògraf que van signar al bocabadat estudiant també van deixar-hi
impreses les empremtes digitals. Així eren els Motörhead: els més bruts,
els més durs, els més potents… I així d’intacte ha quedat la seva
llegenda gairebé 30 anys després. Lemmy s’ha convertit en un personatge
mitològic, com queda reflectit al documental Lemmy, estrenat en la passada edició de l’In-Edit.

La
seva anterior actuació a la ciutat va ser en un territori a priori
enemic, el Primavera Sound 2006. Ara jugaven a casa. Poc importava que
el joc de llums no il·luminés un Kilminster gairebé impassible, que de
lluny només es veiés la bateria o que mostressin un repertori gens
complaent que va deixar el nou disc, The wörld is yours, al marge (només dues cançons) i els grans temes (Killed by death, Ace of Spaces i Overkill)
per al final del repertori. Tot això no importava ja que un concert
dels Motörhead va més enllà de la posada en escena. És una actitud, un
estat vital que es va viure en tota la seva plenitud celebrant-se en
comunitat, amb una cervesa a la mà i l’altre amb el puny alçat. Tal com
van fer les 5.000 persones que divendres van posar a prova la capacitat
del Sant Jordi Club, amb cues inesgotables davant les barres de bar i
els lavabos.

Las consecuencias, fosc i dur, no és precisament el millor
disc de Bunbury, però tampoc s’entén que per la seva gira estatal només
hagi triat nou dates i, en canvi, hagi dedicat mig centenar de concerts
al continent americà. Aquesta gira s’ha tancat aquesta setmana amb dos
concerts al Liceu (el segon, avui divendres, amb entrades exhaurides),
un teatre que li ha obert les portes per tercera vegada. “Estem molt
agraïts, ens han acollit com si fóssim de la família”, va reconèixer el
saragossà davant d’un públic fidel i rendit als seus peus al final del
seu primer concert. Un concert que va deixar més que satisfet el més
exigent dels seguidors amb un repertori antològic de tota la seva
carrera, inclosa, fins i tot, una recuperació del llegat d’Héroes del silencio amb una posada al dia de Senda i la versió d’Apuesta por el rock and roll, amb uns nous arranjaments country.
Les cançons del nou disc van ser només una excusa per començar a
escalfar màquines, ja que les cinc que van sonar ho van fer per obrir la
nit. Durant la resta del recital va fer anar el seu repertori com li va
donar la gana, amb una seguretat gairebé insultant. En dues hores va
passar del cabaret i els ritmes balcànics (El extranjero, Enganchado a ti, Desmejorado) a moments musculosos (Hay muy poca gente, El hombre delgado que no flaqueará jamás), tot despullant la seva ànima (Canto… el mismo dolor), invocant Bowie (Lady Blue) i arribant el zenit creatiu amb Sí, d’Umpah-pah, i l’èpica Infinito.
Acompanyat per una banda amb forta presència de músics catalans (Los
Santos Inocentes), Enrique Bunbury va demostrar un cop més que sobre
l’escenari continua sent convincent i tot un senyor.

Sense més armes que les seves guitarres, un piano
ocasional i el bon grapat de cançons que ha editat repartides en dos
discos llargs i en un parell d’EPS, només li van caler un parell de
cançons per prendre les mides a l’escenari i mostrar, ràpidament, la
seva autoritat en un concert aclaparador per la seva senzillesa. Va
recordar l’accidentada actuació a la sala Sidecar de fa mig any i va
posar-se l’ànima del públic a la butxaca amb un repertori profundament
atractiu en què no van faltar cançons com The king of Spain, Burden of tomorrow, The Gardener

o The Wild Hunt, sense deixar perdre l’oportunitat d’acabar
cantant amb la seva xicota (que també va fer de telonera amb el nom
Idiot Wind) en un emotiu final. Tot i que la influència del Dylan de
1965 és força acusada tant en la manera de cantar com en l’estructura de
les cançons, va saber marcar les diferències, va anar més enllà de la
imitació i va saber fugir del possible hype en què se’l podia encasellar.

El febrer de 1990, la sala KGB va acollir la primera actuació a
Barcelona de Primal Scream. L’estat tòxic de la banda va ser notori:
l’èxtasi estava de moda i no van estalviar-se abraçades i morrejades
entre ells. El fruit d’aquells excessos amb les drogues i les visites
iniciàtiques a l’ambient que es fregia per Manchester i la mítica
discoteca Hacienda, va portar a la banda a donar un tomb a la seva
carrera i plasmar aquestes experiències un any després amb Screamadelica. Un disc que ha suportat el pas del temps i que dissabte van interpretar en la seva totalitat.

El grup va posar a bullir l’olla amb una primera mitja hora de grans èxits: Country girl,
Swastika eyes i Rocks van sonar convincents, però sense acabar de calar foc. A partir de Movin’on up, però, els
escocesos van destapar el pot de les essències portant a bon port la cerimònia d’unir bases stonianes amb
psicodèlia i l’acidesa dels ritmes mancunians. El problema de
comprometre’s a fer un disc sencer és que també s’hi han de posar els
temes de farcit: I’m comin’ down o Shine like stars van
ser totxanes de difícil digestió dinou anys després d’haver estat
creades. És per això que la banda, reforçada per una corista i un
saxofonista, va decidir trencar l’ordre del disc per donar més
coherència al directe. Deixar pel final Loaded i Come together, parets mestres de tot l’edifici, va ser un encert que va sepultar els moments més tediosos de la nit.

Fa dos anys, els Franz Ferdinand presentaven al ja oblidat Espacio Movistar les cançons d’un tercer disc encara sense editar, Tonight: Franz Ferdinand,
tot deixant una sensació més aviat agredolça. El pas d’aquests dos anys
demostra que aquella primera impressió anava errada i que el públic els
ha anat erigint definitivament com a icones d’una generació.
L’experiència d’un concert proper dels nois amb nom d’arxiduc es va
repetir dijous a Barcelona gràcies a la iniciativa d’una marca de
cervesa que, en una tàctica de màrqueting, ha ofert una gira de tres
concerts del grup de Glasgow per l’Estat en espais que no són habituals
per fer concerts.

Entre el secretisme d’un concert clandestí i fins i tot certa sensació de rave
(festa il·legal), el misteri de l’emplaçament del concert es va
desvetllar en la immensa nau de la drassana d’Unió Naval, al final del
Port Vell de Barcelona. Un espai del qual els 1.200 assistents i un bon
grapat de vips i convidats només van tenir constància unes hores abans
del concert.

Franz Ferdinand va oferir un concert de manual, sense
risc, novetat ni cap efecte sorpresa. El mateix espectacle que han
portat arreu del món per presentar Tonight: Franz Ferdinand, tot i que un pèl més escurçat (una hora i quart de concert) però sense oblidar, en qualsevol cas, la roda de percussions d’Outsiders ni el moment electrònic al final del concert amb Lucid dreams.
Les versions que van anunciar que farien a la roda de premsa prèvia van
brillar per la seva absència. Per a més novetats caldrà esperar al
primer trimestre de 2011, quan Franz Ferdinand tenen previst publicar el
seu quart àlbum.

No deixa de ser curiós que la notícia més important d’un concert de
Guns N’Roses sigui l’absència d’incidents i de retards importants ni
tampoc els llançaments d’ampolles i que la crònica del segon concert del
grup d’Axl Rose a Catalunya s’hagi de construir només a partir de
paràmetres artístics i musicals. I com si volguessin cremar les naus Axl
i la seva banda van sortir a donar-ho tot, amb les piles ben carregades
i a demostrar que sí, que són una banda amb passat, però amb un present
molt tangible. Llàstima que les virtuts de començar un concert a l’hora
(poc més d’una hora després de la meritòria actuació del teloner
Sebastian Bach) el senyor Rose no les hagi descobert fins el darrer
concert de la gira europea de presentació del fallit Chinese Democracy.
Com un vell tahur, Axl va saber donar-li la volta a la truita i
convèncer fins i tot els més escèptics amb un concert dissenyat amb
cervell i executat amb musculatura, nervi i precisió, demostrant que la
maquinària de Guns N’Roses pot viure tranquil·lament de rendes gràcies a
un patrimoni recuperable, reivindicable i disfrutable. Amb tot, no va
ser un concert rodó: van sobrar moltes aturades instrumentals i un excés
de solos de tota mena mentre Axl desapareixia d’escena. Els tres
guitarristes que formen part de l’actual formació de la banda van
demostrar sobradament la seva excel·lència durant tota la nit però: a
qui li interessa com toca el guitarrista Ron Bumblefoot el tema de Pink
Panter? Calia que Richard Fortus mostrés la seva digitació amb la música
de les pel·lícules de James Bond? Les cançons del nou disc van servir
per als lluïments vocals d’Axl, però gran part del públic no estava per a
aquestes subtileses i ho aprofitaven per anar al lavabo o per
acostar-se a la barra a omplir el dipòsit.

Però quan la banda
engegava la directa allò no hi havia qui ho parés. Amb un Axl Rose
encantat d’haver-se conegut, canviant constantment de jaqueta i barret i
que afortunadament ha desterrat els pantalons curts de ciclista (encara
conserva una mica de sentit del ridícul). En una sola nit es va
reconciliar amb un públic català que ha tingut la paciència d’aguantar
les anades i vingudes, cancel·lacions i discos per l’oblit dels darrers
quinze anys. Oferir en els primers vint minuts de concert un paquet
format per Welcome to the jungle, It’s so easy i Mr. Brownstone
desarma qualsevol, però si a sobre ho fa motivat i en forma ja és tot
un banquet que calia devorar fins l’últim minut. Axl va mostrar a
l’escenari tot el catàleg de tòpics que ell va forjar: carreres per
l’immens escenari, girs agafant el pal del micro, crits aguts i
pirotècnia indiscriminada al servei d’unes cançons per a les quals no
passa el temps: November Rain, Don’t Cry, You could be mine, Sweet Child O’Mine, Nightrain o una apoteòsica Paradise City que va tancar dues hores i mitja de mite i llegenda.

Potser aquest Axl Rose Septet sigui la millor cover band
que puguin tenir un diplodocus com Guns N’Roses, però a Badalona van
donar molt més del que hom podia esperar d’ells a aquestes altures de la
pel·lícula.

Les festes de la Mercè es van inaugurar musicalment dijous amb un
concert en què Loquillo celebrava el seu 30 aniversari a sobre dels
escenaris i es va tancar amb una altre institució del rock and roll
barceloní que fa uns mesos també va bufar les 30 espelmes, Los
Rebeldes. Carlos Segarra, lluint panxeta, es mostrava il·lusionat a
l’escenari del Fòrum recordant que no actuava a aquestes festes des de
feia 20 anys. Acompanyat per la seva banda, va començar el concert al
ritme de swing amb Mia, però poc a poc va anar agafant la ruta del rock and roll d’arrels clàssiques i sense complexos atacant Harley 66
amb la seva guitarra Gibson a les espatlles. La cantant Mürfila i Sergi
Ortiz (Smoking Stones) van ser els primers convidats a pujar a
l’escenari, però no va ser fins a mig concert que va arribar el moment
més emotiu en aplegar-se a sobre l’escenari la formació mítica que l’any
1979 es va ajuntar per donar a conèixer al món la paraula del rockabilly, les noies i la cervesa: Moisés Sorolla, Aurelio Morata, Emilio Díaz, Speed, compartint de nou escenari amb Carlos Segarra.

Posteriorment
se’ls va unir Dani Nel·lo, partícip també de les èpoques més comercials
de Los Rebeldes. Gabi Alegret de Los Salvajes va ser el convidat de
luxe per cantar Louie, Louie i Mi Generación. Tot i les
molestes interferències de l’escenari Electro-BAM amb uns baixos
exageradament forts, Los Rebeldes van acabar la seva actuació amb un striptease protagonitzat per Chiqui Martín sota el ritme de Bajo la luz de la luna i fent sonar clàssics com Mediterráneo i Mescalina, un d’aquells himnes d’èpoques més políticament incorrectes. Un final molt de festa major, que d’això es tractava, no?